Des de l’estada que vaig fer a l’estiu de 2005 a la University of Georgia no havia creuat l’Atlàntic, i per tant no havia fet cap viatge llarg amb avió. Des de llavors algunes coses han canviat: ja no es passen pel.lícules a l’avió, sinó que cada seient té una pantalla on es pot visualitzar informació del vol, jugar a diversos jocs (per exemple a escacs contra un altre passatger), veure shows de televisió i pel.lícules o escoltar música.
Em sembla un pas endavant respecte del que passava abans, però una mica tinc la sensació de continuar amb la individualització de l’experiència del grup: tot és individual, poques coses són ja grupals.
Segons la revista de Delta Airlines, en alguns vols ja hi ha Internet i TV per satèl.lit. Suposo que aviat ja n’hi haurà en aquests vols transatlàntics. Llavors ja serà com un viatge en TGV actual Barcelona-Madrid, que passa “volant”, multiplicat per quatre (també “volant”).
Malauradament en un viatge llarg com aquest, la bateria del meu portàtil només em permet treballar la meitat del temps. N’hi ha de sobres, perquè tampoc no hi ha pas gaire espai.
Al sistema d’entreteniment he jugat una estona al trivial contra d’altres passatgers. M’ha fet gràcia que a la frase “To err is human, to forgive is divine”, s’hi contraposava, en broma, “to err is human, to moo is bovine”.
Ara bé, no tot pot ser perfecte: el sistema ha “caigut” i a la darrera part del vol no s’ha pogut veure videos. Cada pantalla individual és un ordinador amb Linux, que ha rebotat vàries vegades.
L’aeroport d’Atlanta és un dels més grans del món. Entre les diverses terminals, que formen línies paral.leles, hi ha un tren subterrani que les uneix. I fa poc que han construït un tren aeri per unir l’àrea principal de l’aeroport amb la zona de lloguer de cotxes. Tot a l’engrós.