Una de les coses més complicades per a qualsevol científic és la de parlar davant d’un auditori, sigui petit o gran, sigui impartint una xerrada a un grup local, sigui fent una classe. Cada persona té unes habilitats innates diferents per afrontar el repte de parlar en públic.
La comunicació oral en certa manera no és pas diferent de l’escrita i, avui en dia, en la comunicació 2.0. Al final, tot és tenir seny: anar preparat, saber de què es parla.
A les llibreries i a Internet hi ha molts de llibres, presentacions i manuals sobre com comunicar, i alguns sobre com comunicar ciències. La majoria diuen coses que el sentit comú ja sap, però que la persona implicada no sabia que sapigués. Com sempre, quan algú de fora diu quatre coses bàsiques i elementals d’un tema, ajuda molt a ordenar el coneixement que en tenim.
Per a qualsevol tious de comunicació, sigui oral, escrita o a Internet, cal fer-se al menys dues preguntes clau:
- Què se n’espera d’aquesta comunicació?
- Què n’espero jo d’aquesta comunicació?
És important que la persona, institució o grup que hagin proposat una comunicació (oral o escrita) deixin clar quin és el tema, quina és la durada esperada de la xerrada, quin és el tipus de públic assistent, com és el local on es farà la xerrada (o quin és el format en què s’imprimirà), quina hora, etc.
El conjunt de variables de l’entorn de la xerrada (o publicació escrita, o xarxa social) ha de matitzar el que es diu i com es diu.
Naturalment no és el mateix un discurs per informar que un discurs per convèncer. En el cas de la comunicació científica, sol ser del primer tipus, cosa que el fa una mica menys apassionat, i una mica més difícil de fer, ja que no s’hi poden aportar tants d’elements emocionals com en un discurs per convèncer, per exemple en un discurs polític.
En una xerrada davant d’un audiència, cal estar tranquil, no passejar gaire, mirar sempre el públic, anar repassant els ulls de les persones… el contacte visual crea empatia i fa que apareguin somriures. Per a això cal que els assistents estiguin còmodes, que no hi hagi excés de llum ni que en falti (poca llum i música comporta somnolència encara que la xerrada sigui fantàstica).
A una xerrada cal arribar-hi una mica abans, per comprovar que tot funciona. La fent ha de sentir el que diu l’orador, la presentació s’ha de veure bé. Si es dóna material per escrit, n’hi ha d’haver per a tohom. cal recordar la Llei de Murphy: si una cosa pot fallar, és que fallarà… Cal portar la presentació dins del portàtil i en un pendrive. I també impresa.
La veu és important, no es pot córrer ni anar gaire a poc a poc. I de tant en tant, els silencis són més eloquents que les paraules.
Cal saber què es vol que el públic s’emporti d’una xerrada (o d’un article escrit, o d’una entrada a un blog, o d’un tweet). Cal tenir dues o tres idees clares, i anar-les repetint, des del començament fins al final. El públic està molt més atent al principi i al final de la xerrada. Per això és clau la introducció i el tancament.
Els nervis són lògicament un enemic d’un orador. Per això cal beure abans de la xerrada, visualitzar-se als seients del públic, i sobretot recordar: del tema que es parla el que en sap més és l’orador. I si no és així… el públic tampoc no ha pas de saber.
Cal mesurar la ironia, l’humor, les gesticulacions… tot estarà en funció de l’audiència. No és el mateix fer una xerrada a llicenciats que a nens de primària o gent gran. Cal no jugar amb objectes, les mans s’han de deixar reposar i en tot cas tenir un paper a la mà, potser amb el guió de la xerrada.
Cal donar sensació d’autoritat, però a la vegada cal trametre confiança. Si es va mirant els ulls del públic, l’orador i les persones connecten de seguida.
Aprendre a parlar en públic no és cosa d’un sol dia. Ni d’una setmana. Se’n va aprenent amb el temps, unes persones més ràpidament que les altres. Igual que de redactar un text, mantenir un bloc o twittejar.
La improvització ben preparada i la naturalitat ben assejada és la clau de tot plegat. Paralar en públic no és pan tan difícil. Ni tan sols per a una persona de ciència.