He vist al Times Higher Education una interessant discussió (a partir d’un axerrada a la recent conferència de l’EUA a Brussel.les) titulada Australia’s watchdog warns of US-style ‘long tail’ of bad institutions. Aquest post tracta sobre si ha d’haver-hi o no un reduït número d’universitats d’elit. És a dir, s’ha d’optar per un model americà, amb 10-15 grans universitats i una llarga cua (long tail) de “diploma colleges” on la taxa de graduació és baixa, o bé s’ha d’optar per un sistema com l’espanyol (fins ara!) on totes les universitats proporcion(av)en una formació semblant i gaud(e)i(x)en de recursos semblants?
El dubte vé provocat pels canvis recents en l’educació superior a Anglaterra. De fet, a diferència d’Espanya o Catalunya, on hi ha la CRUE i l’ACUP, que agrupen totes les universitats públiques, a Anglaterra hi ha l’anomenat Russell Group of Universities, que només en conté algunes, de fet les més fortes i prestigioses.
La president del Tertiary Education Quality and Standards Agency d’Austràlia, de fet, diu que
“We have to be careful. We don’t want to have an American system, with a very long tail of really bad institutions that are taking people’s money for degrees that don’t give any advantage at all to students. We really care about that in Australia.”
She said although the American system was characterised by elite institutions such as Harvard University, which tops all the world university rankings, it also had “hundreds of institutions in a tail that are providing very, very low quality education”.
En aquest post del THE els comentaris són interessants (un bon post realment és aquell que genera bons comentaris, però també cal dir que el THE és un suplement i que té una llarga tradició). Una de les coses que s’hi diuen és que l’educació superior és relativament fàcil de maquillar bé mitjançant un bon màrketing. És possbile que sigui així, però també és veritat que, igual com avui en dia molta gent escull hotels per als seus viatges turístics basant-se en les opinions dels viatgers, cada cop més les opinions dels estudiants actuals i exestudiats seran claus per determinar l’elecció d’una universitat i per valorar el seu prestigi.
Segueix, doncs, el debat. I el model de Campus d’Excel.lència espanyol i francès va en aquesta línia. La qüestió no és com de bones han de ser les millors universitats, sinó quins és el mínim de qualitat que ha de tenir qualsevol universitat, i si es pot canviar de nivell amb imaginació i esforç. Com va dir fa poc un ministre: primer plat, segon plat i postres per a tothom. Cafè, per als que ho facin millor.
Foto: extreta de http://www.browneyedbaker.com/2010/01/13/how-to-plan-a-dinner-party-or-any-party/