Ahir i avui el Mercat del Lleó de Girona (“El Mercat” o “La Plaça”) ha escenificat una disfressa. Les portes del mercat han estat modificades (ben justes perquè algú alt com jo no hi pugui pas passar gaire còmode), s’hi han penjat banderes, s’han adornat les parades, i la majoria de treballadors han ajudat a recrear un ambient medieval. És una transformació molt temporal en sincronia amb d’altres transformacions carnestolèndiques, amb les ganes que tenen moltes persones (entre les quals no m’hi incloc) de ser un altre tipus de persona per un dia.
El Mercat del Lleó s’ha pseudotransformat en un castell medieval. Bona metàfora, perquè és exactament el contrari: el Mercat del Lleó és un lloc d’acollida, un ambient d’intercanvi d’informació (fer petar la xerrada, trobar-s’hi romagueres, fer cua) i de converses que immemorialment han precedit l’actual web 2.0, on la conversa, la compartició i la col.laboració en són les bases sòlides.
Igual que els monopols magnètics, el Mercat de Lleó atrau gent del barri, gent de tot Girona, gent de les rodalies, passavolants, gent ultrafronterera i de més enllà del Tordera. I el més important: els productes que s’hi venen no es disfressen mai. Perquè la qualitat de l’origen de la fruita, verdura, peix, carn, pollastre i d’altres queviures és el seu actiu principal.
Els mercats i les biblioteques (i escoles i universitats) són semblants a tot el món. De fet, és allò que visito sempre quan faig turisme. Per això tenen categoria pròpìa al meu blog Edunomia (http://edunomia.net/diari/category/mercats). Els mecats proporcionen el primer termòmetre d’un país, d’una regió, d’una ciutat. La gent s’hi comporta com és realment, sense disfresses, de forma franca. Als mercats és on millor pot ubicar-se un observatori de la realitat.
El Mercat del Lleó té història des de mitjans del Segle XX. De fet, quan jo era jove i treballava al mercat com a venedor de fruita i verdura, de bon mati calia anar a comprar als magatzems ubicats al seu entorn. Feia molta fred; les pageses més matineres cremaven caixes de fusta per escalfar-se. Encara no havien arribat les fruites exòtiques que avui són aparador permanent: abans eren objecte de regal per Nadal. Avui hi ha fruita gairebé tot l’any (afortunadament, de la millor, no pas encara: cireres, abricocs, prunes, mandarines satsumes, prèssecs d’aigua, …). El cicle anual, de totes formes, hi és ben present. Fins i tot per l’hora d’anar-hi a comprar, per la rapidesa en fer-ho, pel tipus de compra. Per les festes senyalades, la gent es torna boja i para cua llarga per aconseguir allò que cal per fer un bon àpat.
En definitiva, la disfressa d’avui del Mercat és temporal, és fictícia, com a bona disfressa. Perquè, igual que als mercats de tot el món, el seu valor és l’autenticitat, la singularitat, el tracte, la confiança; senzillament, el mercat és vida.
El Mercat del Lleó s’ha transformat en els darrers anys, sense perdre el seu encant, sense que la pagesia que l’envolta amb els seus productes de l’horta l’hagi abandonat. Ha canviat una mica, pot fer-ho més encara com ho han fet alguns mercats de Barcelona. Però conserva la seva altivesa i el seu orgull de ser ple de vida, de tenir totes les parades obertes, de conservar la clientela, d’oferir productes no disfressats.
No sé si Girona té un mercat, o el Mercat del Lleó té una ciutat. Segurament totes dues coses.