Hi ha dos articles recents que, malgrat semblar força diferents, trobo que tenen una certa relació. Ahir escrivia sobre la revista Journal of Unsolved Questions, que publica resultats correctes però que no aportex coneixement (nuls), i ara veig el post Given postdocs a career, not empty promises, aparegut a Nature – sobre els doctorands que obtenen el doctorat i no esdevenen investigadors o no poden aconseguir una carrera professional.
La biòloga cel.lular Jennifer Rohn (Univ. College London) proposa que, en general, l’inici dels estudis de doctorat comporti ja una carrera professional clara. No és pas diferent del que demanen els doctorands d’aquí. Una cosa és òbvia:
Consider the scientific community as an ecosystem, and it is easy to see why postdocs need another path. The system needs only one replacement per lab-head position, but over the course of a 30–40-year career, a typical biologist will train dozens of suitable candidates for the position. The academic opportunities for a mature postdoc some ten years after completing his or her PhD are few and far between.
I què passa fora de l’àmbit acadèmic? Potser no cal tenir un doctorat:
Beyond research, there are science-related jobs, such as in publishing, grants administration and public engagement. But these positions seldom require more than a doctorate, if that. And to force a highly trained postdoc from research is a terrible waste of time and public expense. The ageing postdoc may well struggle to make up for those lost ten years when starting again in a different career. Meanwhile, after many years of relatively low pay, they can be years behind in terms of savings and pensions.
Al nostre grup expliquem els nous doctorands el que els hi espera. D’això també en parla Rohn:
I have no doubt that most lab heads want the best for their many apprentices, but at the system level, the practice continues. Few academics could afford to warn trainees against entering the ring — if they frightened away their labour force, research would grind to a halt.
Rohn proposa equips més reduïts amb gent més experimentada, i també que els grups no canviïn totalment cada 4-5 anys (situació que he vista als USA, però que evidentment no passa a les nostres universitats). Igualment proposa que qui comenci un doctorat tingui una elevada probabilitat (d’acord amb la bona feina que hagi pogut fer) d’esdevenir investigador. I que ser investigador no vulgui dir necessàriament ser “cap de grup de recerca”.
Finalment, esmenta que
Universities would have to create new permanent positions, and be willing to fund them long term. But the first step is to admit we have a problem, and that the problem is worth tackling.
Rohn segurament no ho sap pas, però aquest és el problema del Programa Ramón y Cajal: la creació de places de professorat permanent per part de les universitats. Per cert, també diu que People with PhDs are useful to society, and are eminently employable in non-research fields. D’acord, però cal que la Societat s’ho cregui també!
Problemes semblants, universitats semblants, petites diferències. Val la pena llegir aquesta entrada de Nature.
(Acudit: http://vadlo.com/cartoons.php?id=5 )
En relació a aquest tema, és interessant l’article d’El País Juventud, maldito tesoro de José Manuel Sánchez Ron, que parla de l’èxode de molts de doctors:
En la investigación científica hay que identificar a los genios cuando aún no han eclosionado. En cambio, en España exportamos personas en cuya formación se han gastado cuantiosas sumas y puesto esperanzas
I també
Si todo sigue igual, muchos de nuestros jóvenes más capaces, los Thomson potenciales, terminarán sino en el paro, frustrados, limitados o contribuyendo permanentemente a la ciencia de otros países. Ya sé que así se contribuye, finalmente, al acerbo científico común de la humanidad, pero egoísta como soy para con mi patria, querría que este fuese un hogar más propicio para la ciencia y, aún más, para sus jóvenes. Si a esta nueva emigración -forzosa también- se le llama “globalización”, entonces: ¡maldita globalización!
Em sembla massa centrat en la súper-elit, però aborda aquest tema: la carrera professional de l’investigador.
Hola,
Aquesta proposta està en la línia del que porta anys defensant la Federación de Jóvenes Investigadores ( http://www.precarios.org/InformeCI ).
Certament, aquí els ràtios temporals/permanents solen ser més petits, especialment a les universitats (degut en bona part a les necessitats docents dels anys 80 i 90), però també hi ha centres on només és estable el group leader (i conforme a això fan signar als seus RyC).