Formació bàsica, formació superior, formadors

Al blog del Times Higher Education, al post Too much information el professor de ciència política d’Oxford Alan Ryan fa una interessant reflexió sobre com hauria de ser un bon professor de grau a les universitats. En la seva opinió, no necessàriament ha de ser una persona que estigui empenyent la frontera del coneixement, però tampoc ha de ser pas necessàriament el darrer estudiant acabat de graduar.

Més enllà d’aquesta reflexió, Ryan fa un parell de comentaris que em semblen rellevants: en primer lloc, la diferència entre la recerca en humanitats, especialment en aquelles més lligades a la història, i les ciències. En el cas de les disciplines científiques, i hi estic d’acord, cal molts d’anys per poder arribar a considerar-se format i poder desenvolupar recerca pròpia (no vull pas dir que en les altres disciplines no pugui ser així també!)

Most obviously because in the sciences the distance between an undergraduate education and the “frontiers of knowledge” has grown immeasurably in the past half-century. This has all sorts of consequences, of which one is the length of a graduate education in the sciences; four years of doctoral work and two to four years of postdoctoral work seem to be the minimum.

In other disciplines there isn’t a frontier of knowledge in quite the same sense to be reached. The corpus of available Greek literature that has escaped the ravages of time is finite and scholars have just about all of it under their belts. Interpretations of that finite corpus are another matter; they are, if not infinite, certainly indefinitely many. Nor is there any particular technique likely to yield insights that will be definitive, irresistible, part of a cumulative project of explaining everything there is to explain about Greek literature. Physicists may fantasise about finally reaching the “theory of everything”, but it is unimaginable that anyone will produce the definitive way to read Aeschylus.

I en segon lloc, en la diferència entre ensenyar matèries bàsiques des de zero (una llengua, estadística, etc.) i ensenyar matèries molt avançades.

All this, of course, is on the supposition that what’s being taught is distinctively “higher” than what gets taught at secondary school; much, perhaps most, of what happens in higher education isn’t, and rightly. Basic Spanish and Russian are basic Spanish and Russian; the “student experience” of learning languages from scratch, much like the student experience of learning calculus, statistical methods and a whole lot else from scratch, really is something to which devoted, sympathetic and hard-working teachers make all the difference: not deep scholars, not cutting-edge researchers.

Aquí rau molta de la discussió que sol haver-hi a les universitats: estudiar una llengua des de zero a la universitat (o una altra habilitat) és realment educació superior? Té sentit estudiar química per primer cop a la universitat i ho haver-ho fet a batxillerat? De fet, quin és l’objectiu de la universitat? Què vol dir formació superior?

Hi ha encara un altre aspecte en el post esmentat. L’atomització del coneixement i la dificultat d’comprensió de les subdisciplines és ben clara i la patim tots. Ryan ho deixa clar:

Another is that many disciplines are loose federations of sub-specialisms, whose practitioners can talk to each other about the basics of their discipline but whose research is barely intelligible to practitioners of different sub-specialisms. It’s like a modern high-tech hospital; you’d no more let a spinal surgeon loose on a brain tumour than you’d give it to your local car mechanic.

L’entrada de Ryan és sobre com ha de ser un bon professor universitari, però en el fons reflexiona sobre què vol dir universitat.

Foto: http://www.okanagan.bc.ca/departments/trades/departments/mvt/programhomepage/automotive.html