Quan una molècula s’apropa una superfície (o sigui, una macromolècula que fa de “paret”), no tan sols hi entren en joc les clàssiques forces electrostàtiques, que la fan rebotar com si fos una pilota de tennis, sinó que hi apareixen fenòmens de tipus quàntic que, donades les condicions de temperatura adequades, fan que la molècula reboti molt abans de “tocar” la superfície. Es tracta del fenomen teòric del rebot quàntic (o reflexió quàntica).
Fa poc, un experiment publicat a Science que fa servir 8entre d’altres) dímers d’Heli ha permés comprovar experimentalment aquest efecte. Apropant-se al zero absolut de temperatura (una milèsima de grau només), i fent xocar les molècules amb un angle molt petit respecte de la superfície, amb una desviació molt petita d’unalínia paral.lela, s’ha vist que les molècules d’He2 reboten molt abans que les forces clàssiques entrin en joc (o que els núbols electrònics es repel.lin), de tal forma que el que xoquen són els paquets d’ona associats a les partícules. El rebot té lloc gairebé en totes les ocasions, a varis nanometres de distància de la superfície (la distància O-H a l’aigua és més o menys d’una desena part de nanometre).
El New Scientist en parla i ho explica força bé, encara que veure’n una descrició completa cal anar a l’article original de Science.
I és que el món quàntic depara sorpreses. En aquest cas, no hi ha formació ni trencament d’enllaços químics, i de fet l’enllaç al dímer d’Heli, molt i molt feble, ni es trenca en rebotar quànticament. La Wikipedia explica bé aquest fenomen no clàssic, que va contra la intuïció:
Quantum reflection is a classically counterintuitive phenomenon whereby the motion of particles is reverted “against the force” acting on them. This effect manifests the wave nature of particles and influences collisions of ultracold atoms and interaction of atoms with solid surfaces.
En definitiva, és un excel.lent exemple de la dualitat ona-partícula que té alloc a la Natura, a la nanoescala.
Imatge: wikipedia