Aprofitant les característiques de la data d’avui, jornada de reflexió electoral, em sembla adient fer una repassada a un article de Martin Hall, vice-chancellor de la Salford Unversity, una universitat del Gran Manchester anglès que no forma part de les Russel Universities, és a dir, de la “primera divisió” de les universitats britàniques.
De fet, en Martin Hall (la principal persona del govern de la universitat, ja que el “Chancellor” es dedica més aviat a tasques de representació) té un interessant i actiu blog, que podria molt bé ser exemple per als càrrecs de govern de les universitats.
Ja en el seu post Fees- where we are now Hall es refereix als canvis substancials que hi haurà a les universitats britàniques, en introduir-se una matrícula de fins a 9.000 lliures a partir del curs 2012/13, i que els estudiants hauran de satisfer segurament amb prèstecs, que hauran de retornar al llarg de la seva vida laboral. Fins ara el cost de la matrícula suposava un esforç força semblant al que costa a la universitat pública catalana. Hall reflexiona sobre com passar al nou sistema i mantenir l’accés d’estudiants amb capacitat econòmica baixa, i com afavorir que puguin estudiar en qualsevol universitat, fins i tot la seva.
Una reflexió molt més elaborada i llarga es troba en un seu article titulat The end of the British public univesrity? . Només la introducció ja paga la pena:
The public university is one of the great institutions of the nineteenth and twentieth centuries. Stemming from multiple roots, universities were places of opportunity, the generation of new knowledge and public intellectual life. They were based on a broad, often unarticulated concept of learning and knowledge as a public good. In the wake of the Second World War, universities in Europe and North America opened their gates to the middle classes, driving sustained economic growth. This is being repeated today across India and China, as the epicentre of the world economy shifts to Asia.
L’article de Hall esmenta el rol de la família en tot plegat, i arriba a esmentar que els estudis universitaris, juntament amb la casa i la pensió de jubilació, és la inversió més important per a una família
At the level of the individual, paying for a university qualification may be reasonable, or “fair”. Possession of a degree is now an entry requirement for a wide range of professions and graduate jobs do, on average and over a lifetime, bring in more money. In this sense, paying for one’s own university education is an investment similar to buying a house and saving for a pension. These are clearly private benefits.
Però hi haurà universitats que no posin el màxim a 9.000 lliures, com han fet totes les importants? Què passa amb les que posen matrícules baixes?
Those universities who are forced to discount their fees the most will be those that will carry the primary burden of providing social mobility. Having discounted their fees the most, to levels well below the funding provided for the average school pupil in primary and secondary schools, these universities may have the least resources available to invest in expensive access arrangements. After reading Browne, Willetts’ metaphor of a middle-class tennis match seems even more apt.
Hall creu que no hi ha lloc clar per a la universitat pública en el nou sistema britànic
The university, whether a charity (as are almost all current universities) or a for-profit corporation (as may be permitted by new legislation), is a provider of services to the family, competing for market share on price and quality. It is difficult to see any place for the public university, or for the concept of education as a public good, in this schemata. The consequences of such a shift in policy and practice could be profound indeed.
No voldria descontextualitzar aquestes frases, ni tampoc afirmar que Hall està en contra o a favor de la nova política universitària anglesa, així que el millor és llegir tots els seus documents. Però la veritat és que les idees que contenen portar a reflexionar i fins i tot poden explicar algunes de les causes que provoquen les situacions d’insatisfacció que es viuen aquests dies.
Per acabar, val la pena mostrar un post ben diferent, fins i tot contrari, del blog americà HigherEdLive: perquè les gent jove no vol treballar a la universiat, i com lliga tot amb la generació de Baby Boomers (que també és als articles de Hall, i a la pròpìa universitat catalana): Bleeding Talent: Why universities are losing young employees, and how to stanch the wound. Només reprodueixo la darrera frase:
Monumental changes are coming to the industry very soon. Successfully navigating these changes and defining new rolls within them requires the conscientious foresight of education leaders, passionate work from those who will step into their positions, and a lot of open dialogue between the two as the changes come.
Jo vaig anar a una universitat on els professors eren “dictadors d’apunts”; també vaig fer pràctiques, i recordo que dues vegades hi vaig aprendre detalls puntuals, no pas del professor sinó del “laborant” amb experiència. M’hagués pogut estalviar molta despesa i temps, senzillament si pel preu de la matrícula, en lloc de classes m’haguessin donat els apunts passats “en net”.
35 anys més tard, el meu fill també ha fet una carrera de ciències força diferent de la meva. Ja no és el mateix, el temps ara es perd en treballs trivials —molts els hagués pogut fer jo sense haver d’estudiar res— o en seminaris, on es veu que parlen de tot menys de la matèria que teòricament han de veure.
De totes maneres, estem orgullosos de la nostra inversió universitària: guanyem per hora el mateix que la senyora de fer feines. Sort que, a més faig, una petita activitat artística —i autodidacta— que em permet pagar-la. Feinetes de divulgació o tallers a escoles, directament no les cobro, més enllà del transport i l’esmorzar que amablement em paguen…
[Mode irònic off]