Amb la tranquil.litat d’uns dies menys intensos puc fer algun comentari a varis articles sobre la universitat i sobre la recerca que estan relacionats i que val la pena esmentar. Per exemple, a l’article Obrir les universitats al món, Irene Boada feia una sèrie de consideracions a El Periódico que cauen una mica en els tòpìcs que hi ha sobre el nostre sistema universitari. Em sembla que dir que
El professorat que no tregui bones notes o que no publiqui, pot ser desplaçat a tasques administratives
o esmentar el rànking de Shangai, que no té en compte la qualitat, sinó la quantitat i el número de premis Nobel, cosa molt poc significativa,
Rànquings internacionals de prestigi com Shangai Jaio Tong i el Times Higher Education Supplement ens recorden, any rere any, que les universitats espanyoles, i també les catalanes, gaudeixen de poc prestigi a l’exterior
em fan pensar que a la Universitat tenim un problema perquè no ens sabem explicar a gent com l’articulista, la periodista i filòloga (sic) Irene Boada. A més, Boada diu que
Som nosaltres els qui financem les universitats i el nostre futur depèn de tenir bons professionals, que puguin entrar i sortir de les nostres fronteres i competir arreu sense complexos
No estic pas gaire segur de si la universitat ha de formar professionals. Crec que caldria clarificar la missió de la universitat, perquè en la meva opinió es tracta d’educació superior, no pas de formació professional.
El tema de la fusió d’universitats (les petites amb les grans, sobretot, i potser crear la Universitat de Catalunya a imatge de la de Califòrnia), Anna Guilllaumet, al seu blog Investigar la Investigación, deia a ¿Fusionar universidades? en relació a l’article d’Expansión ¿Se fusionarán las universidades públicas como las cajas de ahorros?. De fet, Expansión deia que
(Dir. Gral. MEC) En este sentido, la colaboración entre instituciones públicas o privadas con fines similares a las de educación superior, incluidas obviamente otras universidades, es un aspecto clave. En estas fórmulas de cooperación no sólo aparece el componente docente sino también la I+D+I. De esta forma, un primer paso consistente en la generación de alianzas estables entre universidades y a su vez con otras instituciones, se configura como un objetivo posible y cercano, que a su vez abre las puertas, impulsadas por sus respectivos gobiernos regionales, a formas de colaboración más profundas”.
i l’Anna Guillaumet hi afegeix amb molt de seny que fusionar caixes d’estalvi no és pas el mateix que fusionar universitats…
Yo estoy de acuerdo en que sería necesario crear cada vez más alianzas y acuerdos entre universidades, por ejemplo, los Campus de Excelencia son un ejemplo, ya que promueven estas alianzas, pero sinceramente, veo muy difícil que las universidades (sobre todo, las públicas) puedan fusionarse como las Cajas de ahorros, con las que algunas publicaciones que he leído comparan a las Universidades (me pregunto, ¿quién haría en este supuesto de Banco de España?), realmente complicado teniendo en cuenta las muchas diferencias conceptuales entre una Entidad financiera y una Universidad, vamos me parece una comparación algo absurda.
Potser en aquest punt la gent de Girona som una mica susceptibles, degut a l’engoliment de Caixa Girona per part de La Caixa. En el cas de la Universitat de Girona, només cal mirar el darrer estudi-rànking que ahir mateix comentava, Indicadors Bibliomètrics de l’Activitat Científica Espanyola 2008, per adonar-se que caixes i universitats són casos molt i molt diferents, i que Caixa Girona i Universitat de Girona esta(ve)n en situació relativa totalment oposada.
Un tercer article que va la pena comentar és No hay ciencia sin competición d’El País en què dos catedràtics es planyen de les dificultats d’acollir i captar talent de fora, malgrat que els grups de recerca hi estiguin disposats; també es queixen de les dificultats burocràtiques. Afirmen que els investigadors molt bons ja s’espabilen i que són una mica arriscats. Hi estic força d’acord! I diuen, contra els que critiquen els rànkings universitaris i de recerca (nota: jo quan els critico ho faig de forma racional, no pas emocional):
Este es un reto para nosotros como universitarios o investigadores y como país ante el que no podemos lavarnos las manos excusándonos en que “no crearon nuestras universidades para competir”. No podemos dejar que nuestro barco se hunda porque no nos contrataron para achicar agua. Y el mundo no se va a parar para dejarnos bajar.
Finalment, a l’article d’El País Singularidad divergente en Francisco Michavila es plany ara d’haver optat en el seu moment per una estructura d’estudis de Bolonya de 4 anys de grau i 1 de màster; ara en voldria 3+2, o sigui el que Catalunya va demanar en el seu moment i se li va negar. I per això ara mateix els gironins som diferents dels perpinyanesos: no tan sols a Perpinyà els estudiants entren a la universitat un any abans, sinó que en 3 anys obtenen un grau! Senzillament, fem riure una mica.
La gran mayoría de los países optó por una estructura temporal de tres años de bachelor o grado y dos años de máster. Muy pocos, entre ellos España, decidieron grados de cuatro años y másteres, mayoritariamente, de uno. Coloquialmente, se denominaba 4+1 frente a 3+2. Colegas europeos me advirtieron del posible perjuicio. Al principio, no di más valor al riesgo. Ahora veo lo negativo de semejante decisión. Uno de los argumentos que se daban a su favor era que cuatro años daban mayor posibilidad para ajustar la formación universitaria a las demandas del empleo. Los responsables de la política universitaria dijeron que era una decisión política, que no se sometía a discusión académica.
M’agrada la darrera frase d’en Michavila en relació als màsters (proposa que siguin de 2 anys encara que el grau sigui de 4 anys!):
Hay bastante consenso europeizante en cuanto a las características que deben tener los másteres, con valores compartidos y aceptados por las mejores universidades de Europa. La duración: dos años. Un primer año, más básico, y un segundo curso con especialidades y la elaboración de una tesis realizada en los departamentos universitarios o en colaboración con la industria. Otra característica es el uso exclusivo del inglés en su impartición.
Hay que tener la humildad de aprender de otros. Habría que recordar aquello que decía Pio Baroja, a propósito del nacionalismo, y afirmar que las ansias de ser singulares también se curan viajando.
i espero que s’apliqui a tots els nacionalismes i que no toqui rebre als de sempre!
Una mica com a conclusió d’aquests estudis: val la pena llegir l’anàlisi de l’Enric Canela a Ara sí: Higher Education in Regional and City Development. Un fracàs en què esmenta un informe de l’OECD sobre l’educació superior on hi ha crítiques al sistema universitari català, unés potser més justes que no pas d’altres. Anem fent voltes sobre el tema, però no avancem pas gaire. I pensant-ho bé, el problema potser és que no cal canviar estructures, sinó fer servir bé les eines que ja tenim, i fer-les servir bé.
Imatge d’un fractal: http://www.desktopwallpaperhd.com/wallpapers/3/4066.jpg
Estic molt d’acord amb l’article, sobretot en el fet que els Rankings internacionals, en molt casos, no “fan justícia” sobre una Recerca tan a Catalunya com a Espanya, que estic convençuda que té mes qualitat de la que allà es reflexa i que hauria d’emprar altres indicadors.
…i també gràcies per la referència al meu escrit!