Fa dies que volia fer un petit recull de material rellevant sobre la universitat, les xarxes socials i el web.
Sobre les xarxes socials
En un interessant post d’en Brian Kelly al seu blog UKWebFocus, en Brian esmentava una xerrada seva a la Online Information 2010 conference de Londres (que es feia el mateix dia que una altra trobada a Manchester, la Scholarly Communication Landscape: Opportunities and challenges symposium. El tema de la xerrada esmentada és Personal or Institutional Use of Social Web Services For Scholarly Communication?, per al qual en va fer un article que es pot descarregar de scribd.com.
Tot l’article és molt interessant, però em referiré només a les conclusions:
The question addressed in the paper is how should institutions address the challenge of making institutional use of the Social Web, especially when many successful examples of thriving services are based on individuals using such technologies to support their professional activities with the traditional editorial control process being in place?
The paper suggests that rather than attempting to bring such individual uses into a more managed environment within the institution the benefits of use of Social Web services which are hosted outside the institution needs to be recognised. There is therefore a need for policies and guidelines which embrace use of such services together with use of a risk management approach.
La qüestió és, doncs, com les universitats han d’aprendre a fer servir, i més en aquests moments de baixa disponibilitat pressupostària, les eines dels canals i les xarxes socials disponibles gratuïtament a Internet. I fer-ho de forma semblant a com ho fan servir els seus membres. Més encara, apostar perquè els membres de la comunitat universitària facin servir serveir gratuïts externs, sovint molt més eficient si versàtils que no pas els proporcionats per la pròpia universitat. Això sí, proposa que hi hagi una política clara i una anàlisi dels riscos involucrats.
Sobre la web 2.0 i el web d’una universitat
En Brian Kelly té una altra interessant entrada al seu blog titulada Interoperability Through Web 2.0 on comenta una altra entrada de Martin Hamilton Crowdsourcing Experiment – Institutional Web 2.0 Guidelines. En Hamimlton té una visió de la web 2.0 especial que xoca contra el tancament de les universitats:
I think Web 2.0 is exemplified by interoperability and interlinking , for example Facebook Connect, Open ID and OAuth, RSS and ATOM, and (gulp!) SPARQL
i també
Encouraging people to share experiences (both positive and negative) of services, in addition to sharing ideas and content; choosing copyright/open source licenses strategically; use of techniques such as hash tags and RSS to build something which is more than the sum of its parts; your Plan B for if a service folds or ceases to be useful; traps for the unwary, e.g. sharing more than you intended – and the intersection of teaching and learning, research and admin
De l’entrada de Martin Hamilton hi ha una secció molt rellevant, sobre polítiques de xarxes socials per part d’universitats britàniques (els enllaços es poden trobar a l’entrada original)
Heriott Watt University – Policy on Staff Use of Web 2.0 Technologies
London School of Economics – Web 2.0: The LSE Experience
Open University – Online Services at the OU: Web 2.0 (includes OU Twitter Strategy, Facebook Position Statement etc)
University of Bath – Acceptable Use Policy (section on Web 2.0)
University of Derby – Guidelines for use of Social Networking and other Web 2.0 Tools
University of Essex – Social Media Policy
University of Edinburgh – Guidelines for Using External Web 2.0 Services
En Brian Kelly hi fa un comentari aquí ben adient:
Interoperability is not a simple function of use of open standards; there are other issues, such as market acceptance, which need to be considered. And the open format embedded on a Web page could, ironically, be non-interoperable whereas a proprietary format hosted in a Web 2.0 environment could be widely used elsewhere.
Or to put it another way, shouldn’t we nowadays regard the provision of an HTML page on its own as a way of providing access to multiple devices but restricting use of the resource in other environments? Web 1.0 = publishing but Web 2.0 = reuse.
Sobre blogs acadèmics
En Brian també esmenta les característiques que semblen reunir els blogs dels membres de la comunitat universitària, cosa que cal tenir em compte per a les polítiques d’estímul al manteniment de blogs acadèmics:
We might regard such bloggers as having the following characteristics:
Sobre el redisseny dels webs universitaris
Per completar aquesta reflexió, una tercera idea d’en Brian Kelly: els webs universitaris costen diners! Hi diu en relació al redisseny:
a failure to invest in a Web site redesign could lead a University open to criticisms for failing to respond to user needs for enhanced functionality; richer content; simpler interfaces and the range of other requirements which those involved in Web site management will be well-aware.
Més clar no pot ser.
Potser serà interessant visitar un web que esmenta els webs universitaris més ben dissenyats. El més valorat és el de Johns Hopkins University, que combina disseny gràfic i usabilitat. La imatge que il.lustra aquest blog és del seu web, que permet visualitzar diverses fotos espectaculars http://www.jhu.edu.
Per cert, aquest mateix web (The Vibings Report) té una entrada sobre redisseny de webs públics , que també tracta les universitats: http://www.bivingsreport.com/2010/redesigning-websites-in-public/ Pel que fa a redissenyar un web…
Ultimately, the process of designing a website should not be a democracy. It is important to understand your users and how they interact with the site, but I’m not sure it is important to hear their opinions on typography and colors. Some decisions need to be made by a small group of folks behind closed doors.
Tampoc no pot ser més clar i català.
Per acabar, gràcies a l’entrada d’en Martin Hamilton he descobert dipity, per tenir un timeline gràfic (línia de temps). És espectacular.
