Fem possible allò possible o la re-evolució educativa amb les TIC

Image

Avui al matí he fet la xerrada Fem possible allò possible o la re-evolució educativa amb les TIC al Saló Expodidàctica, a les jornades #jespidim (Espiral-DIM-Aulatac), coorganitzades per l’Associació Espiral, Educació i Tecnologia. El Program s’ha desenvolupat al llarg de dos dies (va començar ahir) i està evidentment vinculat a l’existència del Saló de l’Ensenyament.

La veritat és que he tingut força seguiment a twitter, via el hashtag #jespidim (veure-ho via topsy.com), segurament és de les xerrades que més ha comentat el públic assistent. És clar que, igual que he fet alguna altra vegada, he demanat explícitament que s’anés comentant el que deia sense cap por, com una forma d’avaluació instantània.

Resum de la xerrada:

El paper de l’educació, en temps convulsos com els que estem vivint, segueix essent qüestionat. Tothom vol una millor educació, a tots els nivells, i tothom somnia en una educació millor. Amb el nou concepte d’educació al llarg de la vida, a més, l’educació ja no és una preparació per a la vida, sinó que és la vida mateixa.

Però els temps convulsos no tan sols ho són des d’un punt de vista polític i econòmic, sinó també per la irrupció disruptiva que suposa la Internet i tos els estris que permeten fer-la servir de forma intel.ligent i eficient, on quatre tipus de pantalles (del rellotge al portàtil) ens acompanyen i tres més (de la pissara al cinema) ens contemplen altives. Això comporta noves preguntes, nous dubtes, noves possibilitats de canvi per millorar, que fins i tot porten a dubtar del futur d’institucions com la universitat clàssica: l’increment de cursos MOOC (“Massive Open Online Course”) pot fer-hi pensar, en xoc frontal amb viatges recents com el Procés de Bolonya.

El mateix procés d’aprenentage es revoluciona: la gamificació, els laboratoris virtuals, la realitat augmentada, la realitat virtual superposada – en definitiva estem davant d’un veritable hacking de l’educació, on tot sembla poder-se canviar.

Som encara a la Internet de les Persones, però estem albirant ja la Internet de les Coses. L’educació, des de primària fins a la universitat, i al llarg de tota la vida, haurà de tenir en compte un món on tot estarà interconnectat, on estarà ple de robots plens de sensors i que faran tot tipus de coses. Un món on les habilitats digitals (i les comunicatives!) seran tan necessàries com saber llegir, escriure, sumar i restar. Un món on la docència 2.0 fa canviar ja la relació entre professor i estudiant, on hi apareix el concepte de metaaula.

Aquesta xerrada intentarà proporcionar algunes pistes i claus d’aquests temes i mirarà de fer reflexionar sobre el futur que (sembla que) ens espera.

Encara que volia fer la presentació en HTML5, al final he anat més ràpid fent-la amb un clàssic powerpoint (tot arribarà!). per això la tinc penjada al slideshare:

Entre d’altres idees he esmentat les noves propostes sobre hackejar l’educació, és a dir, donar solucions ràpìdes, encara que no siguin les més elegants, als problemes actuals.

He mirar de fer una xerrada optimista, però no he pogut evitar acabar preguntant els assistents sobre si tot plegat és sostenible, sobre quin és paper del professor en aquesta nova societat 2.0, sobre com podem seguir els continuats avenós tecnològics i de presentació de continguts.

He d’agrair en Xavier Sunyer (@xsune) que hagi pensat en mí per fer aquesta conferència, i també el paper del moderador, en Juanmi Muñoz, que ha sapigut indicar-me molt bé el temps que tenia disponible.

Foto: piulada per @mudejarico a http://twitter.com/#!/mudejarico/status/183126622537383937