He vist a El País un reportatge titulat Un estudio refuta que las palomas tengan sensores magnéticos para orientarse que fa referència a l’article de Nature Clusters of iron-rich cells in the upper beak of pigeons are macrophages not magnetosensitive neurons. Fa temps que tinc ganes d’aprofondir una mica en aquest tema, ja que a vegades fins i tot parlen d’efectes mecanoquàntics lligats a molècules biradicalàries, i tinc una mica la impressio que (i mai millor dit…) es fan volar coloms amb el misteri de l’orientació d’aquestes aus.
Segons El País,
Los autores de este trabajo reconocen que no pueden excluir la posibilidad de que un pequeño número de magnetoreceptores residan en una localización desconocida del pico de las palomas. Pero ellos no han encontrado prueba alguna que apoye la existencia de un sistema sensor magnético subepidérmico formado por dentritas (terminales de las neuronas) en los lugares donde se suponía que estaban. Tal vez, sugieren, si las aves tienen esas enigmáticas células sensoriales de campo magnético, pueden residir en el epitelio olfatorio, “una estructura”, recuerdan, “que se ha relacionado en la magnetorecepción en las truchas arcoiris”.
I llegint l’abstract de Nature hi veig que
Our conclusion that these cells are macrophages and not magnetosensitive neurons is supported by immunohistological studies showing co-localization with the antigen-presenting molecule major histocompatibility complex class II. Our work necessitates a renewed search for the true magnetite-dependent magnetoreceptor in birds.
És a dir, que no nega res, sinó que cal seguir investigant.
Quan tingui temps m’hi miraré més, sobretot en l’apartat de navegació per la interacció del camp magnètic terrestres amb els camps magnètics instantanis de molècules radicalàries.
És un tema interessant però no massa transcendental, o al menys segons el meu punt de vista. De preguntes d’aquest tipus en poden sortir moltes. Una altra pregunta que m’he fet sempre és si pot una mosca enganxar-se al sostre directament des del vol, o si necessita primer enganxar-se a la paret per després anar al sostre. (La pregunta ve de la dificultat d’una mosca de posar-se al revés durant el vol sense caure i de la necessitat que tindria la mosca de posar-se cap per vall per enganxar-se). Una altra qüestió a tenir en compte és la de la sincronització dels ocells (la dels peixos és explicable, però la dels ocells que jo sàpiga no), i no només per volar sense xocar entre ells. Al teatre del meu municipi hi ha una tanca amb forats de 3-4 cm de diàmetre separats 30 cm entre ells, i els pardals passen a través quasi com si no hi hagués tanca, tots en grup, i amb una velocitat que ni se’ls veu plegar les ales. Mai cap ha fallat el forat (ho veig des de casa).
Potser és magnetisme, potser sincronicitat hiperdesenvolupada… o potser al cap i a la fi tot animal té a la seva manera, la línia lateral de quan érem peixos.