Ciència: Banalització, edutainment, public

antenes

Ahir hi havia un article a l’ARA d’en Vladimir de Semir on opinava que la ciència es banalitza cada cop més. Millor dit, esmentava un prearticle a arxiv.org sobre com decauen cada cop més ràpidament els articles científics. No acabo d’estar d’acord amb la valoració que fa De Semir d’aquest article, ja que confon el fet de decaure més ràpidament amb la manca de qualitat. Més aviat, crec que és cada cop més cert que els avenços científics estan formats de petits grans de sorra. Cada cop més petits. No pas perquè hi hagi més gent investigant, sinó perquè eixamplar les fronteres del coneixement és cada cop més difícil.

Per una altra part, De Semir esmenta “informació científica, ambiental i mèdica” a la seva columna de l’ARA. Em sembla interessant aquesta diferenciació. Suposo que es deu al fet que la comunicació ambiental i la mèdica (i potser alguna altra) té un component emocional per a la societat, cosa que no té, segurament la comunciació d’avenços en química o física. També, segurament, és més fàcil explicar planerament una avenç medioambiental o mèdic que no pas un avenç en cíencia física-química.

De Semir parla de dues coses diferents, ell mateix ho diu: la banalització de la divulgació científica, i la banalització de la pròpia ciència. Pel que fa a la primera, faig aquí una reflexió sobre el paper que un grup de recerca pot jugar (en anglès, més entenidor!) en la disseminació de la ciència, sigui el coneixement que ha contribuït a crear, o sigui l’existent:

  1. Public Awareness of Science
  2. Public Engagement in Science
  3. Public Understanding of Science
  4. Science Education

Es tracta, en general, del Public Outreach. El nivell i la dificultat va en augment: l’educació científica és la més complicada. La conscienciació pública de la ciència és un nivell inferior al compromís i implicació del segon nivell, i menor que la comprensió de la ciència, el tercer. El paper dels grups de recerca universitaris no és el quart (excepte pel que fa al seu propi àmbit de coneixement, és clar), ni segurament el tercer. Caldria esperar que fos al menys el primer: una societat ben informada en temes científics, que pugui ajudar a prendre decisions.

Com es duu a terme cadascuna d’aquestes tasques és una altra cosa. Per exemple, el 23 de setembre, al 10è aniversari de la Researchers’ Night que tindrà lloc a Brussel·les i on tinc previst de participar, s’hi parla d’Edutainment. Qualsevol d’aquests quatre nivells (potser n’hi ha més) s’ha de fer, abans de res, atractiu. Banalitzem, simplifiquem, trivialitzem… com diu en De Semir a la seva columna, cadascuna d’aquests quatre nivells?

L’estat actual del tema té com a exemples interessants el Center for Public Engagement with Science & Technology de l’AAAS, o el Australian National Centre for the Public Awareness of Science i el Campaigning & outreach de la RSC.

Al programa Horizon2020 es parla de la Responsible Research and Innovation. Caldria reflexionar sobre quin nivell cal que tinguin els ciutadans per implicar-se en la presa de decisions en polítiques de recerca. Com a mínim, el primer nivell: ser conscients del que és la ciència, de la importància que té, i del que comporta el treball dels científics i dels grups de recerca. I això és una feina de totes les persones del món de la ciència, de tots els grups de recerca. El segon nivell ja no tinc tant clar que hagin de ser tasques dels científics, sinó potser més aviat de professionals d’altres disciplines, o de persones amb capacitats i eines transdisciplinars. El tercer i el quart (excepte l’educació superior) també correspon als professionals de la docència. Això no vol pas dir que un grup de recerca no pugui fer activitats en el segon i tercer nivell, és clar. Però no és pas el seu objetiu primordial.