Per raons familiars he visitat aquests dies la Universitat de Bangor. Aquesta ciutat del nord de Gal.les, a la zona que parla més el gal.lès (no pas tant a la ciutat, on l’anglès domina de llarg), d’una mida propera a Olot (uns 20.000 habitants) té una universitat, la de Bangor, amb 16.000 estudiants, molts d’ells d’intercanvi internacional. El que suposo per a la ciutat tenir la unviersitat és doncs molt més que el que suposa per a Girona tenir universitat.
Aquests dies ha plogut i fet vent, i a les quatre de la tarda ja era fosc. Una cosa vista com a normal a Gal.les. Bangor és proper al Parc Nacional de Snowdonia, just al cantó de la Illa d’Anglesey, i prop del port que s’agafa per anar a Dublín.
Hem pogut visitar l’edifici del Rectorat, en l’estil de les unviersitats britàniques, encara que hi ha molts d’edificis arreu de la ciutat. El de química és un edifici modern i alt, prop de la biblioteca de Ciències, també moderna. Precisament en la visita al Departament de Química (millor dit, la School of Chemistry) hi he pogut veure el Centre de Química Computacional, on es dediquen més a biomolècules que no pas el que fem els teòrico-computacionals a l’IQCCUdG, que ens dediquem a molècules més petites i a sistemes catalítics.
La gran diferència de la Universitat de Bangor amb les nostres universitats és el gran número d’estudiants que viuen a l’espai de residència, sobretot els de primer curs i els d’intercanvi. Hi ha molts d’edificis de vàries plantes amb habitacions agrupades per plantes cadascuna amb una zona comuna. Pel que he vist a les descripcions de les assignatures i pel que he anat coneixent, hi ha força menys classes que a les nostres universitats, amb molt de treball individual i en grup més enllà de les classes magistrals.
Per tota la ciutat s’hi respira ambient d’estudiants. Els dos o tres carrers principals (curts) i els shopping centers propers als edificis i les residències estan clarament enfocats a la població jove.
En definitiva, Bangor és una universitat que ofereix estudis de graus de 3 anys i de màsters diversos (els més coneguts, els de ciències marines i els de business) de mida mitjana-petita en un ambient molt tranquil. Tampoc no és pas gaire diferent a d’altres universitats britàniques que he conegut (Queens Mary Univ, pel juny, per exemple; University College London (UCL) i Redding també) encara que no té la característica d’elit de Cambridge o d’Oxford. I en definitiva, quan vas pel món, sempre dic que hi ha dos llocs on em sento com a casa, perquè és tot igual: les biblioteques i les universitats i escoles. En el fons, arreu del món el sistema universitari és semblant. I les biblioteques tenen llibres, i s’hi sent l’olor de llibre.