Acaba de sortir un article a la revista The Journal of Neuroscience, de la Susana Martínez Conde, que adreça l’anomenat Efecte Carl Sagan:
The perception that popular, visible scientists are worse academics than those scientists who do not engage in public discourse.
és a dir, que els científics que fan divulgació són menys ben valorats com a tals que els que no en fan. De fet, s’ha comprovat però que en Carl Sagan no va pas publicar menys que d’altres científics del seu entorn. L’autora es pregunta en aquest article si
Do public scientists
actually underperform in the lab?
Bias against outreach and communication
might be reasonable if researchers who
communicate to the public do perform
worse academically than those who do
not. If that is the case, scientists who discourage
colleagues from engaging in science
communication are doing them a
favor, and help them protect their research
output. If that is not the case, has
contemporary academia overcome the
Sagan Effect
La conclusió de l’article és que en general els científics més sèniors no veuen afectada la seva activitat per la comunicació de la ciència, però per als més júniors una dedicació molt elevada els pot afectar. De fet, d’unes enquestes en treu que
University departments, at least in
the UK, are now encouraging . . .
public engagement or outreach . . .
Having said that, young researchers
are often criticized for blogging
about their research.I started when I was already in a
tenure-track job, which is a reasonably
advanced career stage and already
somewhat less at risk of
backlash.I have never had a problem in recent
years—but it probably helps if
you are well funded by the Wellcome
Trust, produce high impact
papers and are an FRS . . . but it is
complex for young researchers . . . .
I finalment proposa que
I propose
that universities enact specific policies to
overcome the Sagan Effect at all levels—
just as they have done for decades to weed
out bias against underrepresented
groups—lest they shoot themselves in the
foot. Discovery does not count unless
communicated, and we as academics
must improve our interactions with the
public if we wish to become relevant
discussants in society’s great debates
L’article esmentat té una gràfica rellevant: l’índex hy, que és l’índex h dividit pel número d’anys de la trajectòria científica y. La gràfica mostra que aquest índex és més elevant quant més comunicació pública de la ciència hi ha (divideix els investigadors en inactius, actius i molt actius en comunicació de la ciència). Ja m’ho crec, però també crec que és el resultat general de què un investigador actiu en recerca és actiu en tot, també en comunicació.
Ja fa temps que dic que el paper dels investigadors pot anar evolucionant amb l’edat. Quan encoratjo els joves a comunicar ciència també els dic que ho han de fer de forma que reforci la seva recerca i no pas que l’afecti negativament. Però els investigadors sèniors, en un entorn de recerca col.laborativa, d’un grup de recerca, tenen una funció una mica diferent: planificar, avaluar, innovar, dirigir. I també fer, és clar, però d’una altra manera. Un grup de recerca ha de ser divers, ha de tenir investigadors sèniors i júniors, ha de comunicar el que fa. En definitiva, ha de tenir una organització eficient que el faci avançar en la persecució dels seus objectius: la creació, la crítica, el desenvolupament i la disseminació de coneixement (tal com ho deia la LRU).
Imatge de http://www.socwall.com/desktop-wallpaper/15654/be-cool-like-carl-by-sa/ trobada a https://baldscientist.wordpress.com/2013/02/10/the-sagan-effect/