M’ha agradat molt la reflexió que fa Sean Bonner a Medium titulat Taking a ride on Mastodon sobre una nova eina de microblogging federant, anomenat Mastodon. La idea és senzilla. fer un twitter que no depengui només d’una sola organització, que hi hagi un timeline com l’actual, i que els comptes siguin nom@domini.
But one of Mastodon’s features is that it’s open source and federated, so while I couldn’t sign up on the main site Mastodon.social I could sign up on Mastodon.xyz which I found on this short list of other instances and I picked it because at the time it was one of the only ones that had the word Mastodon in it which made me feel like it was somewhat more official. That list is getting longer, and here is an even more exhaustive list showing just how many instances there are already out in the world, and this is growing quickly.
El problema és que els tweets són públics, i per tant hientra en joc un tema de propietat intel·lectual i comercial. En canvi, el correu electrònic (i la missatgeria isntantànica) és un tema privat. Aquesta diferència fa que es pugui tenir un domini propi amb les adreces que es vulgui, mentre que no es pugui tenir el compte que es vulgui a facebook, instagram o twitter.
This is a quite flawed analogy for a social network. Your email address is not your public identity where as your social media accounts often are. And while it’s true that no one would try to lock in the same name@email.server for every email host out there, it’s also true that there haven’t been massive lawsuits and fights over email addresses the way there have been for social media account usernames. Email is inherently private and social media is inherently public. I’ve had people call me @seanbonner to my face, or introduce me to others that way, but no one has ever referred to me as my email address. I think it’s safe to say anyone making that analogy here really hasn’t thought it through.
L’e-mail ha estat una de les eines que ha fet triomfar la Internet juntament amb la web. I no sembla que s’abandoni, perquè no hi ha res millor. A més, funciona de forma distribuïda i no li cal agent central. En canvi, les xarxes socials actuals dependen de grans organitzacions, cosa que les fa crítiques. No sé si això es pot resoldre, però el post esmentat en fa una bona reflexió.
Ello va ser una xarxa distribuïda de microblogging que perserguia el mateix efecte, igual que abans status.net. Totes són implantables en un servidor local. I totes tenen un problema semblant. Igual que app.net, va acabar “com el rosari de l’aurora”.