A l’entrega dels Premis Nacionals de Recerca, al Teatre Nacional de Barcelona

Aquesta tarda he pogut assistir a l’entrega dels Premis Nacionals de Recerca, al Teatre Nacional de Barcelona. La veritat és que ha estat un acte força digne, gens ni mica avorrit, amb un relat segmentat sobre Max Plank a la II Guerra Mundial.

Poc centrat en discursos reivindicatius més enllà del màxim premiat, Roderic Guigó, i el President Torra (m’hagués agrada més implicació), ha tingut elements interessants. Amb un Teatre Nacional amb una bona assistència (era per invitació, suposo que a mí m’hi han convidat per ser Medalla Monturiol), s’han atorgat cinc premis: el de comunicació científica, a UAB Divulga (el discurs de la rectora de la UAB no ha estat gaire interessant), el de partenariat públic-privat (amb l’ex VR de la UPC Jofre, a qui tinc enmolta consideració, i amb el director alemany de la fundació Carnet, molt divertit en parlar en català, cosa que cal agrair-li), el de mecenatge (per a la Fundació la Marató de TV3, un clàssic), i els dos premis principals, en la jove investigadora Nanda Rea (estrelles de neutrons) i en l’investigador de bioquímica computacional, Roderic Guigó.

Em quedo amb el discurs de Guigó: al nostre grup solem dir que una societat més culta científicament també és més democràtica. Ahir en Roderic Guigó als #premisrecerca ho va capgirar: la ciència és més forta a les societats més democràtiques. En Roderic va plànye’s de la situació actual, sense donar gaire detalls, cosa que també cal agrair-li. Va parlar també de precisió, de llenguatge científic, de mots concrets, de ciència.

Del discurs de Rea em quedo amb la seva visió de la ciència i gènere, és un bon exemple per a les noies joves, em va agradar com va connectar les estrelles de neutrons amb conceptes del carrer com ressonància magnètica de l’àmbit de la salut, o els trens maglev. Un pèl forçat potser, però el cert és que ho va fer bé.

Globalment, trobo positiva aquesta jornada, encara que m’hagués agradat molta més presència de públic i sobretot de persones del món investigadors. No és pas fàcil reunir gent a les 7 de la tarda d’un dia de tardor, segurament, d’aquest perfil.

Ah! i molt bé la música de Carolina Alabau acompanyada de percusió i piano. Quatre intervencions breus que van mantenir l’atenció i van donar un toc càlid als poc més de 75 minuts que va durar l’acte. Perquè no es va fer llarg, ni cançoner.

Això sí, hi he vist pocs, molts pocs gironins, o gent vinculada a la UdG. Deu ser un senyal dels temps.

Més informació sobre aquest acte, a Vilaweb

News Reporter