#trinxat sobre la llengua catalana (i l’anglesa) amb @carmejunyent

Ahir al vespre vam tenir un nou sopar del #trinxat, aquest cop amb la lingüsita Carme Junyent. La Carme ens va donar algunes dades sobre la situació de la llengua catalan, tot advertint-nos que des de Girona potser no podíem copsar la realitat a nivell global català.

Després de l’habitual estona on la persona ponent exposa diverses idees sobre la seva expertesa, vam entrar en un continuat debat on molts dels assistents van aportar anècdotes i visions particulars per matisar o reforçar algunes de les dades que la Carme Junyent havia proporcionat.

Va haver-hi pinzellades de caire lingüístic (el 85% de les llengües no té gènere), però en general es va tocar el component més social de la llengua. A partir de consideracions d’actualitat, cadascú es va poder formar una idea del futur que espera a la llengua catalana, que la Carme senyala con a defunció d’aquí a 50 anys.

Quan va sortir l’assumpte de la formació inicial en llengua (catala) i/o en llengua anglesa, va començar el lògic rebombori, perquè en temes de llengua i d’educació tothom gosa dir la seva. No hi ha manera que ens posem d’acord ni que es posi ordre en l’ensenyament de l’anglès. De totes formes, no m’estranya que no hi hagi acord: el primer exemple el tenim en la visió contrària que hi tenim, en general, la gent de ciències i la gent de lletres. Les persones de lletres del sopar, majoritàries, van tornar a plànyer-se del baix nivell amb què s’aprova. No vaig poder estar-me de dir que passa el mateix amb ciència, però segueixo pensant que la societat no creu que la ciència sigui cultura i que per tant es pot ser un bon ciutadà (i educat) sense gaire més que saber les quatre regles de l’aritmètica. Ep! que els principals causants d’aquesta disfunció som precisament la gent de ciències, que no sabem ni hem sapigut explicar la necessitar de cultura científica (i de la seva llengua, les matemàtiques) als ciutadans i a les famílies dels futurs universitaris.

En general, jo sóc més optimista que la ponent. Ahir no vaig tenir gaire l’ocasió d’intervenir activament al debat, però crec que cal tractar un problema del segle XXI com aquest amb condicions de contorn i plantejaments del segle XXI. No crec que calgui limitar l’àmbit del català a l’actual Catalunya, o fins i tot als Països Catalans. Igual que per a la densitat electrònica, no hi ha fronteres per a la llengua. A vegades parlo de Catalunya com a una internació; llavors, aquesta nació de natura particular té una llengua, el català, estesa pertot arreu.

Les eines del català a la internació poden ser variades, i passen (també) per fer servir de forma intel·ligent tot allò que ens dóna la Internet. Per exemple, impulsant el coneixement obert (e.g, la Wikipedia), potenciar les eines col·laboratives que permeten fer ús fàcil de la llengua, o assumir la piràmide de les llengües que fa temps vaig proposar. Discrepo de la Carme Junyent (ahir no vaig poder treure el tema) en la seva visió de l’anglès com a llengua d’agresió. Em fa l’efecte que assumir l’anglès com a llengua de comunicació amb tot el planeta ens ajuda i ajuda la llengua catalana. Nosaltres a ciències el fem servir de forma normal, i això de treu pas que mirem de fer servir un català de qualitat.

Estic d’acord amb la Carme Junyent, això sí, en què per tractar qüestions específiques del nostre territori físic-geogràfic com millor es pot fer és amb el català. Així i tot, s’hauria de poder fer en la llengua franca (l’anglès).

El tema de la llengua és apassionant. El debat és enriquidor i les visions tenen molt de component emocional. Cal introduir-hi racionalitat i fer propostes estratègiques a mig i llarg termini. Amb el màxim respecte a tothom i a totes les llengües, es poden fer moltes coses per mantenir i millorar la llengua catalana. Cadascú hi pot aportar el seu gra de sorra.

Moltes gràcies a l’organització per haver portat la Carme Junyent, i per muntar aquest sopar! A la foto, havent acabat de fer postres, ben passada la mitjanit.