Avui en dia és fàcil conèixer la ubicació d’un mòbil. Això facilita, per exemple, trobar un mòbil perdut (a mí m’ha passat ja dues vegades), però per contra pot comportar problemes de privacitat (que se sàpiga per on ha passat el meu mòbil).
De fet, a les sèries actuals d’espies, lladres i thrillers, els mòbils i la seva ubicació són un aspecte essencial (que a vegades no acabo de copsar bé).
Ara bé, saber en tot moment on són els familiars, saber on és algú que practica un esport (de més o menys risc, potser anar en bicicleta en el meu cas), saber on és algú que fa un viatge… pot ser útil, però també comporta una angoixa per la falta d’informació o per la necessitat d’estar pendent de la situació de qui se’n segueix la ubicació.
En relació a aquest tema, hi ha un interesant post a Wired: The Terrible Anxiety of Location Sharing Apps. El primer problema: i si el mòbil d’algú acaba sense bateria o no té cobertura?
Aquest post proporciona unes quantes petites històries de persones que han patit l’angoixa de saber (o de no saber) on són altres persones. Paga la pena de llegir-les. Una mica en resum,
Location sharing is best used sparingly. Leaving it on forever just invites endless dread and obsession. Within a year of using the service, I’ve grown accustomed to relying on that little blip in Google Maps to tell me that everything is all right. But as soon as it goes dark, my sense of safety and control becomes as lost as the person I can no longer keep track of. (God forbid I ever become a parent.)
És a dir, que hi ha un equilibri fràgil entre la seguritat, confort i control, i l’angoixa de no tenir informació i confirmació positives d’algú.
És un tema que trobo interessant i novedós, i cal rumirar-hi una mica.