A finals de maig la UdG, igual que d’altres universitats, va modificar la normativa d’avaluació dels estudiants per tal d’evitar “conductes fraudulentes, entre d’altres, la utilització, l’intent d’utilització o la tinença de qualsevol sistema, dispositiu o tecnologia que permeti o pugui permetre a l’estudiantat posar-se en contacte amb agents externs o rebre ajuda no autoritzada, així com qualsevol modalitat de còpia dels exercicis exigits en l’avaluació d’una assignatura”. De fet, ja es pensa en aparells de detecció electromagnètica de dispositius que puguin servir per a aquestes accions.
En relació a això, em sembla interessant l’article de la revista Campus Technology The Wrong Battle: Why Your Institution’s AI Policy Is Probably Solving the Wrong Problem que precisament tracta de la detecció de l’ús inadequat de les eines de la IA a l’educació superior.
Una de les idees:
AI detection is the wrong focus: The article argues that AI detectors are unreliable and that detection-first policies spend energy on policing rather than teaching.
Policies should emphasize learning demonstration: Effective AI policies distinguish types of AI use, clarify disclosure and prohibited use, and hold students responsible for showing their own understanding.
Assessment must modernize for the AI era: Recommended approaches include learning verification, performance-based tasks, oral explanations, process documentation, in-class demonstrations, and sequenced assignments.
Més coses:
Verification is not investigation. The distinction matters enormously, and administrators need to be precise about it when communicating with faculty.
Investigation asks: Did this student cheat? Verification asks: Does this student understand what they submitted? The first question puts the faculty member in an adversarial, prosecutorial role and requires a standard of proof that is essentially impossible to meet. The second question puts the faculty member in their natural role as an educator assessing learning, which is entirely within their professional authority.
Verification can take many forms: a brief conversation about the ideas in a submission, a short follow-up question about methodology, an oral explanation of a process. The point is not to catch a student doing something wrong; it’s to confirm that the learning objectives of the assignment were met. If they were, the student passes. If a student cannot demonstrate basic understanding of work they submitted, that is itself evidence about their learning, evidence that should affect the grade not as punishment, but as an accurate reflection of what was actually learned.
I més encara:
The goal was never to catch students. The goal was always to teach them. It’s time to build systems that reflect that.
Una mica és el que se’ns demana al professorat de la UdG (i suposo que a qualsevol universitat): dir quan es fa servir o es pot fer servir l’IAG. I també com els exàmens orals poden esdevenir claus per avaluar l’aprenentatge d’un estudiant. I que la feina del professorat és ensenyar, la dels estudiants aprendre.
Una pregunta aquí: si l’avaluació es deixés únicament a sistems justos i bons, seria bo per a la societat? L’actual sistema d’avaluació continuada i de petites píndoles més que no pas exàmens anuals o semestrals, quedaria una mica en qüestió? Això està relacionat amb la política de “passar de curs amb assignatures suspeses” a primària i ESO.
Per pensar-hi.