Edunomia

Avui al matí he assistit al Simposi sobre Docència, Recerca i Aprenentatge organitzat pel VIè Congrés Internacional de Docència Universitària i Innovació (CIDUI). Aquest congrès es va fer l’any passat, i se’n farà una nova edició l’any 2010, però per a aquest any s’ha fet també aquest simposi. L’acte ha estat a l’Aula Magna de la Facultat de Biologia de la UB, i ha anat dirigit fonamentalment a càrrecs acadèmics de les universitats.

El més rellevant de l’acte ha estat la xerrada de Ronald Barnett, de l’Institute of Education de Londres, titulada Research and Teaching: a holy or an unholy alliance?. De fet, el conferenciant ha comentat el lllibre col.laboratiu que ha editat titular Para una transformación de la universidad: nuevas relaciones entre investigación, saber y docencia (Editorial Octaedro, Barcelona, 2008, traducció del llibre de 2005 Reshaping the University).

La veritat és que és el primer cop que assisteixo a una presentació substancial i força exhaustiva de la relación entre docència i recerca. Comentar la xerrada de Barnett seria massa llarg, i és millor llegir el llibre esmentat. Però voldria al menys fer referència a un adjectiu novedós d’universitat: la supercomplexa.

The supercomplex university is a university in which its core assumptions and
principles are continually interrogated
• The spaces that comprise this university are continually in-the-making.
• Nothing is frozen, or inert or exhibits discursive power/ ideology, seeking to
dominate (science/ religion/ bureaucracy/ …)
• This is a university that welcomes difference – of thought, of action, of identity
• R & T are continually on the move; new patterns, new shapes, new
engagements
• - as the university and society come to new accommodations with each other
• Seeing R & T as clusters of activities can help to reshape and realise anew the
university in the modern age

En acabar la conferència, i també després de dos casos pràctics que ens han presentat, m’adono que Barnett no ha pronunciat la paraula “Bolonya”, i que no ha tocat el tema del nivell d’entrada dels estudiants. Es tracta, doncs, d’una perspectiva britànica del canvi que cal fer a l’Educació Superior. Cal agrair la valentia de Barnett en fer propostes i reflexions, però en el context actual potser hagués estat bo projectar-ho sobre l’adaptació a l’EEES i lligar-ho al Procés de Bolonya.

Diverses intervencions han criticat durament l’actual reconeixement de la recerca i la tendència de considerar la recerca com a activitat fonamental de les universitats, en detriment de la docència. M’ha semblat que les intervencions venien de professorat dolgut envers les seves instituciones, segurament preocupat per la docència i l’aprenentatge. M’hagués agradat que els professors-investigadors compromesos simultàniament amb una docència i recerca de qualitat hi haguéssin participat.

M’ha agradat, doncs, la jornada, i ha estat un bon detall proporcionar-nos un CD amb les presentacions i material complementari. El llibre esmentat també val la pena. Gràcies al CIDUI.

Avui El País Domingo publica un article d’opinió de Juan Cruz sobre el nomenament de l’exrector de la UAM i professor de filosofia Ángel Gabilondo com a Ministre d’Educació. L’article es titula El Metafísico, y conté una il.lustració sobre Bolonya que té gràcia:

M’ha arribat la darrera newsletter de l’European University Association (EUA), que va fer una reunió plenària fa poc a Praga (del 18 al 21/3/2009). L’EUA va aprovar un decàleg de deu punts que serà presentat a la conferència europea de ministres que tindrà lloc a finals d’abril. Aquest decàleg fa propostes per combatre la crisi econòmica i per dissenyar plans d’acció a llarg termini en l’educació superior europea. L’EUA fa dues afirmacions interessants: que les universitats han de jugar un paper motor en la recuperació econòmica europea (i per tant cal més finançament), i que Europa no pot permetre’s ni el luxe de perdre una generació de persones amb talent ni una seriosa baixada de les activitats de recerca i innovació.

No hi ha res de nou especial en aquesta declaració; crec que el valor més important que té és de posada en comú de les universitats europees. Potser el primer dels deu punts és més rellevant: ampliar les oportunitats per participat a l’educació superior, i per acabar-la satisfactòriament.

Els deu punts d’aquesta Declaració de Praga de l’EUA són:

• widening opportunities for participation in, and successful completion of, higher education
• improving researcher careers
• providing relevant and innovative study programmes
• developing distinctive institutional research profiles
• shaping, reinforcing and implementing autonomy
• increasing and diversifying income
• enhancing quality and transparency
• promoting internationalisation
• increasing and improving the quality of mobility
• developing partnerships.

Suposo que se’n sentirà a parlar d’ara endavant. Les bones intencions de l’EUA xoquen, però amb la dura realitat, igual que va passar amb l’avaluació que l’EUA va fer a la Universitat de Girona. Costa realment entedre, des de fora, el funcionament i la governança de les nostres Univeristats.

Navegant el web de l’EUA m’he trobat l’EUA Bologna Handbook amb quatre idees principals:

Understanding Bologna in context
Introducing Bologna objectives and tools
Implementing Bologna in your institution
Moving beyond Bologna: what about the future of the European Higher Education Area?

M’agrada la darrera part: i després de Bolonya, què?

I del manual, n’extrec l‘objectiu del primer cicle dels estudis universitaris: to foster the necessary competences for employment, for the continuation of studies, for citizenship and personal development - és a dir, per facilitar les competències necessàries per a l’ocupació, per a la continuació dels estudis, per a la ciutadania i per al desenvolupament personal.

Entre els prospectes que es repartien al Saló de l’Ensenyament n’hi havia un de petit, plegat, sobre Bolonya a Secundària: accés a la universitat, nous títols, etc. Reconec que és un cert avenç per explicar l’EEES a tota la societat, aprofitant que al Saló hi havia (sobretot dissabte i ahir) moltes famílies.

Malauradament, el MICINN no ha tingu temps de traduir el web corresponent al català, i tampoc no ha tingut temps de titualr el prospecte amb “Bolonya”, en lloc de Bolonia. Espero que en els propers dies rectifiqui i proporcioni la informació en català adequadament.

No es pot ser pefecte, però potser demanar informació sobre el Procés de Bolonya i tenir-la en català tampoc no és pas demanar gaire.

Mirant el seu web, he vist que només mencionen sis universitats que informin sobre difusió científica. No anem pas bé.

Aquests dies l’European University Association (EUA) fa la seva cinquena convenció a Praga (Universitat Carolina), amb el títol Facing Global Challenges - European strategies for Europe’s universities.

Sobre aquesta convenció he vist que el THES en parla, amb el titular Sector stops to reflect as Bologna milestone nears. Com molt bé diu el president de l’EUA, del 2010 se n’ha parlat molt, però ara s’hi arriba i cal veure qu’e s’ha aconseguit i què cal fer a partir d’ara. Cal tenir idees clares sobre el que es vol que passi en els propers passos del Procés de Bolonya:

“Everyone’s been talking about 2010 for ages, but now that we’re actually getting there we have to say what we think we’ve achieved and what we want to do next.” “We need to have very clear ideas on what we want to happen in the next round of the Bologna Process.”

Ja és bo que les Universitats europees reflexionin sobre això, però potser caldria també que (almenys algunes) també reflexionéssin sobre els passos que s’estan fent ara mateix, sobretot sobre la comunicació estratègica del propi Procés. Potser caldria que l’EUA fes un pas més i enviés una reflexió als governs sobre la importància de considerar els canvis derivats del Procés de Bolonya en un marc d’una societat que ja viu de ple al Segle XXI i que a més pateix un xotrac econòmic.

La darrera frase de la minientrevista del THES és significativa: “The fact that we are trying to do this from a European perspective, in the face of global competition, is a challenge, and it’s very important that we keep going.” Això és Bolonya. Treballar per Europa, per la internacionalització, pel bé comú, per fer una bona feina, per una Universitat al servei de la Societat, per la igualtat d’oportunitats per estudiar i per moure’s per Europa. Poder canviar els plans d’estudi, poder modificar-se els entorns docents, però el que importa són les ganes d’aprendre i d’ensenyar, la curiositat personal, i preguntar-se perquè les coses són com són i per què no són d’una altra forma.

Pel que fa a la conferència a Praga, a part de les habituals presentacions sobre els temes d’una universitat europea i internacional, he vist que ahir divendres hi havia quatre clústers.

Cluster 1: The University as an inclusive and responsive institution

Cluster 2: Universities as Research Institutions

Cluster 3: Governing and managing complex institutions – New challenges in higher education: Impact and institutional response

Cluster 4: Global Outreach – Europe’s interaction with the wider world

Amb els següents focus per a cadascun:

Focus 1: Demographic developments and rapidly evolving labour markets are among the key factors that require Europe’s universities to become more responsive and inclusive. At the same time universities are faced with increasing accountability demands.

The ongoing worldwide debate on assessing learning outcomes underlines the critical importance of establishing approaches that respond to access and retention requirements and demonstrate simultaneously high quality education.

The cluster will offer ample opportunity to discuss these issues with regards to the institutional mission, and in particular with regards to part-time students, the contribution of European Masters programmes to lifelong-learning, and institutional strategies to enhance the flexibility of learning paths.

Focus 2: Europe’s Universities need to be both “competitive”, in terms of enhancing their research missions through success in competitive research funding schemes and retaining and attracting researchers, but also “cooperative” through research exchange and regional cluster building in order to maximize the opportunities available through EU/ERA mechanisms (FP7, ERC, EIT etc) and national and regional research and innovation programmes.

Focus 3: The objective of this cluster is to explore and discuss how university governance is affected by a series of new challenges. Diversification of missions and activities, financial strains caused by rising costs, new stakeholder demands, and global competition all contribute to the increasing complexity of steering and managing universities.

Focus 4: This session will present global HE trends from European and international perspectives as well as case studies for how higher education institutions could be structured and organised in the future. The assumption is that while institutions will develop rather different international portfolios, overall global collaboration and partnership in its various articulations will always play a crucial role, as a means to ensure strategic presence, and to ensure a universal and cosmopolitan outlook.

He vist a la revista Consumer Eroski una entrada sobre l’Estudio de la oferta, la demanda y la matrícula de nuevo ingreso en las Universidades públicas y privadas, elaborat pel MICIIN.

Segons aquest web, entre 2000 i 2007 el número d’estudiants matriculats a les universitats ha baixat un 21%. El reportatge comenta el desajust entre l’oferta de places i la seva demanda. Crec francament que no serveix de gaire, ja que l’oferta no està pas necessàriament lligada a les disponibilitats de recursos econòmics, d’infrastructura o de personal acadèmic.

El que em sembla interessant de l’estudi del MICIIN és la demanda de primera opció (i d’altres opcions) de les diferents carreres. Per exemple, com hi ha moltes universitats espanyoles amb demanda de química per sota de Girona o la URV. I per cert, la demanda a les universitats catalanes en Química és molt superior a la que hi ha a Madrid. Realment és interessant veure les preferències geogràfiques. Les dades són significatives en molts d’aspectes.

I pel que fa a Lletres, s’hi constata el baix número d’estudiants de filologies. Ja no és pas només el català, sinó que són totes.

Un dia que tingui temps em dedicaré a mirar-m’ho millor.

“A webcomic of romance, sarcasm, math, and language.”, així es defineix XLCD, que té acudits de tipus variat, en particular sobre ciència.

Hi he trobat aquest sobre la definciió de kilobyte. Té la seva gràcia i és original. M’ha fet pensar en la definició de crèdit ECTS, potser en farà un de semblant d’cudit, que defineixi aquest concepte bolonyès.

La referència al kilobyte quàntic, amb el seu component imaginari, em sembla surealista i daliniana.

La introducció dels nous graus adaptats a Europa comportarà un increment de grups petits, donat el diferent enfoc que tindran els mètodes docents (naturalment hi haurà també un icnrement d’activitat no presencial electrònica).

He vist al New York Times (gràcies a SlashDot) que al Massachussets Institute of Technology (MIT). Igual que en d’altres cursos introductoris, les classes de física general es podien fer a 300 estudiants (recordo a Berkeley, a la dècada dels 80,. com l’assignatura Chem 101 es feia en un gran auditori, amb presència d’estudiants de química biologia, psicologia, …). Fent classes a grups més reduïts, s’ha incrementat el rendiment acadèmic i la gent va molt més a classe.

és interessant el que diuen els físics:

“The people who wanted to understand,” Professor Mazur said, “had the discipline, the urge, to sit down afterwards and say, ‘Let me figure this out.’ ” But for the majority, he said, a different approach is needed.

“Just as you can’t become a marathon runner by watching marathons on TV,” Professor Mazur said, “likewise for science, you have to go through the thought processes of doing science and not just watch your instructor do it.”

És fàcil per als estudiants amb talent estar atents durant una bona estona i després pensar en el que se’ls hi ha explicat. Però per a molts d’altres cal unt reball diferent. Per cert,

The human braincan hold a maximum of about seven different items in its short-term working memory and can process no more than about four ideas at once.

O sigui, que la nostra ment només pot tenir set coses a la vegada en la memòria recent, i no pot processar més de quatre coses simultàniament. Una altra cosa és que les faci bé…

Però resulta que es demana molt més als estudiants:

But the number of new items that students are expected to remember and process in the typical hourlong science lecture is vastly greater,” he continued. “So we should not be surprised to find that students are able to take away only a small fraction of what is presented to them in that format.

I com diu l’article, en una gran classe, une studiant podria estar pensant What am I going to do when I get out of this bloody class? (Què faré quan pugui sortir d’aquest rotllo de classe?)

El web del THES publica un article sobre les Regles del Compromís (Rules of Engagement), en què l’autor fa una exposició emocional de la seva activitat docent, a classe i al laboratori.

L’autor esmenta que la docència és més que no pas proporciona informació, sinó que ès compartir experiències per ajudar els estudiatns a iniciar el seu viatge de desboerta. Un estudiant no entèn les coses a la primera, li cal passar dues o més vegades per allà mateix per entendre un nou concepte.

Teaching is more than just giving information, says Dale Salwak. It’s about sharing experiences to help students begin their own journeys of discovery

Després de força anys de fer docència, també crec que és així, malgrat que molts estudiants encara tenen una actitud una mica passiva. La feina del professor és estimular les ganes d’aprenentatge de l’estudiatn, i proporcionar-li les fonts d’on pot veure per aprendre.

M’agrada molt que l’autor recordi que és un privilegi estar davant d’una classe amb estudiants. Jo també ho crec.

A fundamental precept of teaching is that no two classes are ever the same. Each time I have the privilege of standing before a group of students, I learn a bit more about the material, about how to “sell” it, and about how to overcome the fresh challenges that greet me. I also learn more about myself.

Most of all, the chance to connect with my students and the resulting joy when I succeed is part of what lures me into the classroom day after day, night after night.