Edunomia

Segons ScienceDaily, investigadors de la Universitat de Yale han construït el primer processador quàntic d’estat sòlid, de moment forçarudimantari, però que té dos qubits i que ja pot fer algunes tasques de computació quàntica.

Els qubits estan constituïts per mil milions d’àtoms d’alumini, i són estables durant 1 microsegon, temps suficient per fer moltes coses.

Segons Nature, es tracta només d’un processador quàntic, no pas d’un ordinador quàntic. Crec, però, que es fa un pas endavant molt important.

Per cert, com que encara no he vist aquest article (només hi ha la nota de presentació), m’he trobat amb un número especial sobre Periodisme Científic, en ocasió de la 6th World Conference of Science Journalists que es fa aquests dies a Londres. M’hagués agradat molt anar-hi, però no ha estat possible, i em conformaré en veure el seu contingut al web.

Gràcies a The Scientst he vist un article de Wired titulat The Genius Index: One Scientist’s Crusade to Rewrite Reputation Rules que parla de factors d’impacte de revistes científiques i d’índexs de reputació. En aquest article es fa una repassada al naixement del concepte de factor d’impacte d’una revista científica, tot arribant a l’anomenat “índex h” lligat a un investigador. De fet, sembla que el PageRank de Google hi està relacionat.

El que em sembla interessant d’aquest article de Wired és, però, l’extensió d’aquests conceptes a la comunicació a Internet, per exemple el Twitter. I també que tracta noves mètriques, o sigui formes de mesurar l’impacte: número de descàrregues, número de descàrregues per unitat de temps (cronometria), i altres indicadors no bibliomètrics (com el que fem servir per avaluar la recerca, com el número d’estudiants de doctorat).

The depth of data available on the Internet and the increasing importance of online archives and publications like the ArXiv for physics and the Public Library of Science for biomedicine have made possible new metrics: number of downloads, rate of downloads over time (chronometrics), and even levels of funding and numbers of doctoral students working in a lab (nonbibliometric performance indicators). So powerful are these new kinds of measurements that they’re finding applications beyond ranking scientists. One recent article suggested that citation analysis could be used to predict the direction of scientific innovation.

Not even Web flavor-of-the-month Twitter is immune. The microblogging site displays the number of users following a given Twitterer, and the number of users that person follows. So you can see where this is going: Various Web sites track Twitter use, factoring in those numbers as well as “re-tweets,” the number of times a person’s posts get recapitulated, to come up with ranks for users. The more important any given Web application becomes, the more its users want ranks.

Wired parla també del grup Scimago de Granada, que duu a terme bons estudis bibliomètrics de la recerca:

While the problems of the various citation-based ranking schemes might seem (ahem) academic, their strategies are increasingly the coin of the online realm. Understanding and quantifying reputation is the best approach to navigating the tsunami of information on the Internet. That’s why Google founders Larry Page and Sergey Brin cited Eugene Garfield in their academic work on PageRank, the algorithm that powers their company’s search engine. “Articles cited by this article” and “articles that cite this article” are really just outbound and inbound links. Today, citation analysis has come full circle. Eigenfactor and SCImago actually use variations of PageRank to evaluate scientific journals. And the introduction of Google Scholar, a search tool designed specifically for academic research, provided a whole new set of citation data; it can help calculate h-index, as well as a newer ranking system called the g-index that gives more weight to articles with higher citation counts.

Una adequada barreja d’avaluació de la recerca i de l’avaluació de la comunicació a Internet. Seguirà.

He vist al web del CHF de Stuttgart una referència a un article de Ciència Màgica, publicada a la revista moleCool, de l’associació de professors de química d’Àustria. Maluradament no he pogut trobar el pdf sencer, només les dues primeres pàgines de presentació, an alemany i anglès. MIraré de trobar tota la revista en format electrònic. Un petit extracte és aquest:

Today a lot of people call themselves magicians. They
show a lot of tricks which the audience finds stunning.
They pull rabbits out of hats, let coins disappear
and tissues appear. Sometimes they even twist
their assistant’s head or even cut it off. Seeing such
performances make you really think that these magicians
do have magic power.
Of course today we know better. The fascinating
shows are actually based on simple physical or
chemical tricks.

La paraula “molecool” està ben trobada… en anglès. Hi ha també un web de química computacional en anglès que es diu Molecool - un joc per a un màxim de quatre jugadors, que involucra àtoms i molècules.

Fa pocs dies em referia a baekdal.com fent una analogia amb l’aigua fresca d’una font. En una seva entrada sobre com seran els webs del futur, Baekdal fa una rellevant reflexió sobre com serà la forma de treballar davant d’una pantalla.

De fet, Bakedal diu que la pantalla de l’ordinador ja no és, evidentment, l’única forma de fer servir la Internet. Fins i tot potser ja no és ni la principal. Els mòbils, les càmeres, els lectors d’e-books… no tenen necessàriament navegadors (per exemple, el meu mòbil captura una imatge i l’envia directament al twitxr, que a la seva vegada ho penja al facebook).

La llista de noves coses que es fan és força llarga:

Radio has been transformed by it. First into internet radio, then into podcasts, and now in the form of Last.fm.
Almost every single game has some element of internet built in. You use the internte to play against other people, compare scores and achievement. Or you download extra content - directly from within gaming console.
We got RSS, which allows us to get the content we want, and we read in an RSS reader.
When we work out, our Nike Plus sensor records the run, uploads it to NikePlus, so that you can track your progress and compare it with friends.
We read the daily newspaper from our mobile. We Tweet using the Mobile. We check Facebook on our mobile.
We used to use all the ‘Web 2.0′ online financial web apps… Now we do the same from the iPhone. Why wait until we get home, why not do ‘in the moment?
We read ebooks using the Kindle, or from our iPhone. And we buy new ebooks directly from within the ebook device.
The next generation barcodes, does not ‘just contain a link’ but part of the content itself. Which means that offline browsing will get a whole new meaning.
Companies are making specialized apps. Instead of making mobile version of your website, you create a mobile app that is internet enabled.
Your GPS will now download the latest traffic information, and steer you away from problem spots.

Crec que tot això es pot aplicar a l’ensenyament en general i a la Universitat en particular. La forma en què la comunitat universitària participa i participarà en les diverses activitats anirà variant. Però cal tenir una cosa clara, sempre: el temps disponible és el mateix.

No és curios que un carrer pugui ser decorat amb peces del Tetris? Doncs la Universitat pot ser decorada amb múltiples usos de la Internet.

La revista New Scientist comenta un article publicat a la revista científica Acta Astronautica on es proposa una torre inflable per assolir alçades molt grans i arribar a l’espai exterior d’una formà força fàcil. El procediment per fer-ho està descrit amb profusió de matemàtiques i demanaria una anàlisi detallada per part d’un professor d’enginyeria d’estructures, però suposo que si s’ha publicat a aquesta revista deu ser perquè ha passat els revisors.

Aquesta torre podria arribar, segons els autors de l’article, a 15 km d’alçada, i a 20 si es muntés des de dalt d’una muntanya (una mica menys si fos a la Pica d’Estats, uns 18 km). Els mòduls serien de 150 metres d’alt i de 250 metres d’ample. De fet, n’han construït una a escala reduïda, en una escala d’un edifici (figura).

Els autors pretenen superar les dificultats de construir un ascensor espacial fet amb nanotubs, que encara veuen llunyà. No sé, francament, si aquesta torre aguantaria vents i, sobretot, si aguantaria el seu propi pes, encara que fos feta amb plàstics molt lleugers - l’aire necessari per mantenir els mòduls inflats (1 kg/m3 aproximadament) potser la faria col.lapsar.

M’he de llegir detingudament l’article. Potser per vacances, a la platja. En tot cas, això és el que proposen:

We propose an alternative device to provide access to the near space and space environments that utilizes a self-supporting core structure [8]. The structure provides a fixed link between ground and near space locations enabling the transportation of equipment, personnel and other objects or people to platforms or pods above the surface of the Earth for the purpose of scientific research, communications and tourism. The device may be assembled from the surface upwards, avoiding difficult and expensive in-orbit construction. The space-elevator tower can provide access to lower altitude regions and can also be scaled to access altitudes above 15 km, or the typical ceiling altitude for commercial aviation. The approach may be further scaled to provide direct access to altitudes above 200 km and with the gravitation potential of Low Earth Orbit without the technical challenges associated with constructing a cable at least 35,000 km long. The elevator platforms also have significant advantages over orbiting satellite platforms. Geographically fixed but providing access to regions of space closer to the surface than geostationary orbit, elevator platforms provide the ideal means to communicate over a wide area and to conduct remote sensing and tourism activities. As a tourist destination, the elevator platforms provide stations located at fixed attitudes from the surface for observation. The elevator platforms provide the means to access safely a region of space with a view extending hundreds of kilometers.

Darrerament he vist que la Universitat de Clemson de l’estat de South Carolina, als USA (que té bona premsa, quan fa quatre anys a la Universitat de Georgia recordo que hi havia bones relacions) ha pujat del lloc 38 al 22 al rànking del US News (US News and World Report). Segons el New York Times, Clemson ha incrementant el número de classes petites, incremtant els estudiants que hi ha a les poques grosses, i només adment estudiants del primer terç de cada classe de secundària. A part, ha modificat artificialment la forma de trametre els sous dels professors als diferents rànkings, acompanyant-ho d’un increment de la matrícula.

Clemson, per exemple, va demanar als seus exalumnes que hi fessin petites aportacions, per incrementar el número de donants, i va dur a terme una campanya per localitzar exalumnes desconnectats. Això és el que diu el web InsideHigherEducation a l‘entrada que ha provocat l’article del New York Times, i que titula “manipulant… vull dir, influint sobre els rànkings”.

Dues qüestions que cal posar-se: si els rànkings són importants, les universitats optimitzaran algunes variables per estar el més alt possible. Si no fan, les altres sí que potser ho faran. De fet, quan a Catalunya les universitats són finançades de forma competitiva, en el fons és el mateix. En recerca, el pastís de diners a repartir-se és el mateix. Per incrementar el finançament, no n’hi ha prou en fer-ho millor, s’ha de millorar més que no pas la universitat competidora.

Com que fa pocs dies vaig ser a Madrid en una jornada sobre rànkings, em fa gràcia que als USA n’hi hagi una (de l’Association for Institutional Research, amb presència del THES) en què també s’hi diu que cada cop més les universitats menystenen els rànkings, però cada cop més envien gent a les jornades sobre rànkings… Com a casa nostra.

És bo llegir l’article del NYT i d’IHE.

De varies fonts he vist que el joc del Tetris ha fet 25 anys. Va ser creat per l’Acadèmica de Ciènces Soviètica fent servir una rèplica de l’ordinador americà PDP-11. A part de la bonica i gairebé romàntica història que publica The Guardian, amb menció a la venerable Game Boy, em sembla que els aspectes matemàtics del Tetris són ben interessants.

Les peces s’anomenen tetrominos (igual que el dòmino, però en quatre), i la seva disposició ha estat ben estudiada als llibres de Martin Gardner. Si les peces fossin de cinc serien pentominos.

De fet, el tetris és un joc bidimensional. Quatre de les peces (tetrominos) formen dues parelles quirals, és a dir, una és la imatge de l’altra en un mirall. Si fos tridimensional hi hauria encara una altra peça de 4 unitats, que correspondria al vèrtex d’un cub, i dues peces quirals més.

El Tetris és un joc senzill, atractiu, addictiu sense arribar a límits extraordinaris. Per això deu haver arribat a 25 anys. És un dels bons exemples que, a vegades, les coses senzilles són les millors.

Ara recordo que tenia a l’ordinador una versió tridimensional del tetris, en què calia ficar peces en un cub de 3×3x3. Era molt difícil. Per això no va tenir èxit.

El concepte d’hipercub no és pas fàcil de visualitzar. Millor dit, no es pot, ja que l’hipercub (un cub en 4 dimensions) cal projectar-lo en 3 dimensions.

Per això m’ha agradat aquesta entrada de Boing-Boing que en parla. De fet, esmenta el quadre d’en Dalí Corpus Hypercubus de 1954, que està exposat al MMA de New York.

En aquesta entrada de Boing-Boing es fa servir diverses tècniques per ajudar a construir i visualitzar un hipercub. Una d’elles és fer servir el color per imaginar-se’l. S’hi fa també referència a programes que poden ajudar a entendre el concepte de figures tetradimensionals.

No és pas un tema fàcil. Tampoc n’era guanyar Copa, Lliga i Champions…

Aquestes darreres setmanes hi ha hagut una proliferació de rànkings universitaris, on les universitats catalanes hi han estat més o menys ben classificades. Però aquest comentari al THES d’un professor de la Universitat d’Oxford posa en dubte que la posició d’una universitat en un determinat rànking proporcioni un aprenentatge de qualitat. De fet, l’autor esmenta que la millor educació a nivell de grau la proporcionen (als USA) les petites universitats, més que no pas les anomenades de recerca.

Potser la seva reflexió hauria de comportar-ne una de semblant a les nostres universitats.