M’agradaria poder estar-hi en termes de reciprocitat. No serà pas fàcil, perquè segur que és molt més difícil aprendre basc per a un català que català per a un basc. Fa temps vaig comprar a Donostia el mètode Benetan d’autoaprenentatge, basat en un cassette. Com que no me’n vaig pas sortir gaire, aprofitant la visita al País Basc francès he aprofitat per tenir una nova eina per aprendre la llengua basca (que es parla prou a la zona de Kanbo, la Baixa Navarra, etc…): Le Basque pour les nuls.

Ja tinc l’Hiztegia, petit diccionari francès-basc, i també la Gramática Elemental Vasca d’en Miguel Sagués. Potser així podré seguir una mica més l’article de la col.lega de Lingüística de la UdG Lluïsa Gràcia que va fer amb la Miren Azkarate (i també l’Olga Fullana i en Juan Karlos Odriozola) “Euskarak, Katalanak eta Gaztelaniak Atzizki eta aurrizkien bidez gauzatzen dituzten eratorpen-bideen arteko erkaketa: ondorio lexikografikoak” (Google Translate: Basc, català i castellà sufixos i prefixos lèxics que es duen a terme a través de la comparació entre les línies: la lexikografikoan)

Recordo quan a l’acte de conferiment del doctorat honoris causa al Dr. Joan Bertran vaig “pronunciar” unes paraules en basc, per agrair la presència d’en Jesús Ugalde i altres companys bascos, gràcies a l’ajut d’en Guillem Ormazábal, professor de Dret de la UdG. Cal intentar-ho.

Per cert, veig a l’article d’Azkarate et al. que la UdG es diu en basc Gironako Unibersitatea. Sempren s’aprenen coses noves.

Una cosa és el que volem ser, i una altra el que els altres creuen que som. Una prova n’és aquest menú d’un restaurant del Rosselló que ser serveix aquests dies d’agost:

“L’assiette catalane”: Boquerones, chipirones, Serrano, Mancheggo, escalivade et pan Tomaquet.

Tothom té llibertat de dir com vulgui als plats que serveix, i segurament que no hi ha cap mala intenció al darrere. Per això és més preocupant encara que això sigui un “plat català”. Sort que, afortunadament, hi ha “pan Tomaquet”!

La traducció en anglès és molt interessant: baked squids (baked?), Mancheggo (doble g), Marinated vegetables (marinats?).

Com he dit d’altres vegades, en temes de reputació, una cosa és com som, una altra com voldríem ser, una altra com creiem que ens veuen, una altra com ens veuen, i una darrera com creiem que ens veuen.

M’ha fet gràcia també aquest títol per a un altre menú: “El menu aixurit”. Encara que no estigui escrit de forma normativa “eixerit”, potser és una mica menys frapant i colpidor. I pel preu deu ser realment “eixorit”, com es diu realment en lloc de l’adjectiu normatiu.

Des de fa pocs dies he pogut fer servir Google+ (GooglePlus), la nova xarxa social de Google. Abans de res cal ser francs: es tracta d’un servei pràcticament instantani, que proporciona la mateixa sensació de rapidesa, respecte d’altres xarxes i canals socials, que la que va proporcionar el gestor de correu electrònic GMail, quan va aparèixer fa pocs anys, respecte d’un webmail. Potser no tan exagerat ara (realment el webmail clàssic es troba molt lluny de GMail).

Però em torno a trobar amb el problema que ja vaig tenir fa temps amb Facebook: i ara què? Perquè no m’agrada tenir disperses idees, items de coneixement, píndoles d’informació no etiquetades. M’agradat tenir les coses controlades, etiquedades, amb paraules clau (hashtags)… M’agrada combinar el repositori d’informació no modificable (fotos, videos, text definitiu, pdfs, etc.) amb la seva amplifació i viralitació.

Per això voldria esmentar alguns punts febles, i també alguns de forts, de Google+, des del meu punt de vista i per a la forma de treballar que tinc jo:

PUNTS FEBLES

• No es poden veure els cercles dels altres; no ho veig con cap atac a la privacitat, conèixer-los; al menys es podria donar l’opció de fer-los saber. La web 2.0 no és “compartir”? En canvi, twitter deixa veure les llistes de l’altra gent (en canvi, és positiu el concepte de cercle per enviar a una part de gent)
• Hi ha molta informació en pantalla de cada ítem, desenvolupada… M’agrada una alta densitat d’informació, les pantalles de hootsuite o tweetdeck, i fins i tot facebook, que proporcionen molta informació. És clar que demanen que cada ítem informatiu sigui sintètic, ben resumit… la grandesa de twitter.
• Els comentaris dels usuaris no es veuen en anar al seu nick. Això també passa a facebook, malgrat el Facebook Open Graph que potser ho permetria. En canvi, a twitter només cal seguir un usuari per veure els seus comentaris a un altre (si se segueixen tots dos, és clar)
• És massa “em segueixes? et segueixo”. A twitter, al menys en el meu cas, hi ha un procés de descoberta; si algú em segueix, jo miro les raons per seguir-lo. No veig que ara sigui tan fàcil .

• No és fàcil d’etiquetar, no té hashtags, no té (suposo que aviat n’hi haurà) serveis de tercers per explotar-lo, per penjar-hi coses directament, etc (APIs)

PUNTS FORTS:

• facilitat de muntar cercles, i d’enviar informació a les persones que formen part d’un cercle determinat (a twitter no es pot: en aquest sentit millor que no pas twitter).
• rapidesa

La forma de presentar les coses a G+ no em queda clar que sigui cronològica, cosa que dificulta el seguiment. M’agrada de twitter (i de facebook, que ho permet) seguir les coses cronològicament. Certament, que Facebook o G+ et proporcionin una versió del timeline en què et fan suggerències de rellevància és bo. Però crec que és bo mantenir el control de la gestió de la rellevància.

A més, hi ha el tema de la cerca social. Si la gent que és a G+ publica les seves coses a tothom, cap problema, però si les seves idees es van restringit a comunitats… les cerques socials seran més complicades.

Precisament avui l’Enrique Dans, al seu blog, comentava encertadament ahir al seu post Redes sociales, viralidad y conversación: estudio preliminar:

La segunda conclusión nos lleva a la preocupación: no parece demasiado tranquilizador para un generador de contenido que una parte tan significativa de la conversación se vaya a redes sociales fuera de su control. Si esa conversación está resultando efectivamente interesante, lo normal sería que Google ofreciese herramientas para que el que ha generado esa conversación pueda reflejarla allá donde se originó el contenido, permitiéndole consolidarla si lo desea. Veremos si ese tipo de herramientas aparecen: la política habitual de Google ha sido tradicionalmente abierta en este sentido. En algunos casos, los comentarios en Google+ superan claramente a los originados en la propia página, lo que lleva a una atomización de la conversación que puede llegar a ser preocupante.

De fet, no sé si m’importa gaire que hi hagi tantes xarxes socials (ara qualsevol servei munta el seguir/ser seguit), i veig més clara que mai la importància de tenir una font primària. I per cert, doble o triple:

• El blog, amb notícies i reflexions
• El microblog (twitter o equivalent), preparaotri del mesoblog i del blgo
• El mesoblog (per exemple, gestió de la rellevància, amb una mica de comentari respecte de twitter però menys que el blog), preparatori del blog

que pot ser complementat amb

• El fotoblog via mòbil (posterous, per exemple) que proporciona fotos amb un petit comentari/piulada
• Flickr, youtube: repositoris
• slideshare, google docs, issuu, scribd… per a textos i presentacions
• delicious per a l’etiquetat definitiu

i ara mateix sense oblidar Linkedin, com a xarxa de caire més professional.

A més, cal tenir en compte de separar graus de qualitat:

• El que és efímer vs. el que és més perdurable en el temps.
• El que és una futilesa vs. el que és rellevant

Amb Google+ tinc la sensació d’estar en una finca. Amb Facebook encara més. En canvi, twitter es consulta, i tinc la sensació d’estar, encara, a Internet. Per a mí, aquesta és la grandesa de twitter: respon a la senzillesa i als fonaments més clàssics (i ptoser romàntics) d’Internet. Dec ser un clàssic.

Igual que em passa amb el Facebook, és una mica la replicació i amplificació del meu blog i del meu twitter. Si hi ha un comentari interessant al blog, o si comento alguna cosa rellevant en un altre blog, en faig una piulada o una entrada al meu blog… no m’agrada tenir un ítem d’informació rellevant que no estigui amplificat.

Queda encara el tema de la llengua, que en Jordi Regincós ja va esmentar que podria ser una de les bones aportacions de Google+, donada la facilitat de muntar cercles diferents per a cada llengua, i ubicar un usuari en un o varis d’aquests cercles (segur que twitter implementarà aquesta facilitat aviat… la d’enviar un missatge a una llista… o és que ja es pot!?). En tot cas, i tal com he esmentat ja algun cop, aquest és el meu ús de les llengües:

• linkedin: anglès
• blog: dos de separats, un en català/multingüe i un anglès
• mesoblog: multlingüe
• microblog: separats català/multilingüe i anglès exclusiu, amb un altre compte per a livetweeting
• facebook: català (fonamentalment és una rèplica de twitter)
• google+: català (fonamentalment és una rèplica de twitter)

Serà interessant repassar aquesta entrada dintre d’un temps, per veure com evoluciona tot plegat.

Imatges:

delta: http://mcleanwatertraining.blogspot.com/2010/06/fixing-sacramento-river-delta.html

amplificador: http://www.audiokarma.org/forums/showthread.php?t=43674&page=232

Al seminari de Marca Ciutat de divendres hi vaig conèixer personalment la Montse Ferrer (@Montse972). Fent una repassada al seu blog hi vaig trobar una entrada de fa poc titulada Gestionando la comunicación multilingüe on hi fa algunes consideracions interessants sobre el multilingüisme a la comunicació 2.0. Començo per un bon comentari posterior al seu post:

porque la web social no es como cuando uno TRADUCIA páginas web, sino que ha de CONVERSAR en ese idioma, con todos sus matices. Necesitamos ser EQUIPOS multilingües para gestionar proyectos con estrategias

Precisament aquesta és una de les qüestions que el web 2.0 ha introduït als equips de comunicació: no hi ha temps d’enviar a traduir tweets, posts curts o notícies que cal publicar ràpidament. Encara que la informació més estàtica i que té voluntat de permanència pot ser traduïda en el marc més clàssic, les converses i la participació amb els social media demana equips multilingües.

La Montse senyala que en el món del turisme els webs multïlingües són habituals. Ara bé, més enllà del turisme, per exemple en el web de l’una universitat, amb diferents públics objectiu, la llengua que és convenient fer servir pot variar. En el nostre cas, al menys cal considerar el català, el castellà, el francès i l’anglès, però pot considerar-se altres idiomes com el xinès, l’alemany, l’àrab o l’italià.

Per cert, la Montse diu una cosa curiosa: que

La Unión Europea, según la UOC, ha creado incluso un comisionado para el multilingüismo y ha financiado un macroestudio sobre las ventajas económicas de una buena gestión del multilingüismo en las empresas.

En concret, el seu post conté 4 consideracions que considero rellevants:

• Comunicar en otros idiomas no es tan sencillo. Y no sólo por la traducción en sí misma a pesar de la gran cantidad de diccionarios on line existente: implica comprender el texto original, reflexionar sobre la intención de la comunicación para luego poder reformularla correctamente (interpretar correctamente el mensaje), y realizar un esfuerzo en el idioma de destino con el propósito de conservar el estilo original de esa comunicación.
• En la comunicación 2.0, sabemos perfectamente que el multilingüismo afecta a ciertos fenómenos sociales más o menos enrevesados, a causa de la facilidad de poder ingresar prácticamente en cualquier conversación. Están generalmente aceptadas y más en el entorno hotelero, las webs en diferentes idiomas, pero en una web no se puede opinar ni conversar: la forma de gestionar el multilingüismo 2.0 en cada contexto suele ser bastante diversa y compleja, ya que es muy sensible a la tradición cultural y política de cada país.
• En el contexto de la mundialización, donde el multilingüismo ha dejado de ser excepcional y se ha convertido en norma en familias, espacios urbanos, instituciones y empresas, probablemente cada vez se hace más necesario desarrollar maneras de gestionar actividades y organizaciones que tengan en cuenta esta realidad.
• Así que en este sentido, un apunte más se añade a la política de comunicación 2.0 de una empresa, ya que debe establecer una proporción de mensajes en cada idioma al que desee dirigirse y saber cómo responder a las diferentes conversaciones que los factores que inciden en el uso de los diferentes idiomas, inevitablemente, plantean.

De totes formes, crec que les converses als Social Media són una mica informals i la rigidesa d’una traducció estàndard pot alleugerir-se una mica. Això sí, la frescura de la conversa una mica informal també demana una mica de domini de la llengua que es fa servir.

No explica, la Montse, si cal fer servir un únic compte de twitter o una única pàgina de Facebook multilingüe… però deixa ben clar que la situació és complexa i que cal analitzar bé els avantatges i desavantatges de cada opció.

Imatge extreta de http://connect.in.com/indian-rail-info/photos-1-1-1-963e194c7a20014e2e98de6514ff80ee.html

Most elements, however, remained unknown to the Chinese until they were isolated during the Industrial Age. These new elements therefore required new characters, which were invented using the phono-semantic principle. Each character consists of two parts, to signify the meaning and to hint at the sound:

The semantic (meaning) part is also the radical of the character. It refers to the element’s usual state at room temperature and standard pressure. There are only four radicals used for elements: ?/? (jin “gold”) for solid metals, ? (shí “stone”) for solid non-metals, ?/? (shui “water”) for liquids, and ? (qì “air”) for gases.

The phonetic (sound) part represents the character’s pronunciation and is a partial transliteration of the element. For each element character, this is a unique phonetic component. Since there are over 100 elements already discovered, there are over 100 different phonetic components used in naming the elements.

Cal notar, a més, que com passa en altres àmbits, hi ha dues versions de la taula: la tradicional i la simplificada. Aquí hi ha la darrera, que es fa servir a la Xina Continental:

La Wikipedia porta a un article interessant titulat THE CHINESE PERIODIC TABLE: A ROSSETTA STONE FOR UNDERSTANDING THE LANGUAGE OF CHEMISTRY IN THE CONTEXT OF THE INTRODUCTION OF MODERN CHEMISTRY INTO CHINA on l’autor, Bert Ramsay (Eastern Michigan Univ) fa reflexions sobre com la forma d’escriure els elements en xinès permet entendre millor el llenguatge de la química. Per exemple:

Several groups of elements have a common picture (radical or character) associated with them:
1. Eleven elements (hydrogen, the noble gases [helium missing], fluorine and chlorine,
nitrogen and oxygen) – all could be characterized as existing as gases in their natural state
– share a common character: the “gas” radical.
2. There are 7 non-metals (B, P, S, Se, Te, I, As) that contain the “stone” radical.
3. Bromine and mercury contain the “liquid” character.
4. Overwhelming majority of the remaining elements at the left side of the table are metals
and share the character found in the element, gold

a partir de la següent figura:

Val la pena fer un cop d’ull a tot l’article de Ramsay. De fet, el mateix autor proporciona una calculadora per a la taula periòdica xinesa.

Sempre s’hi aprèn!

No he tingut temps de comentar els principals llibres que els Reis em van portar; avui en tinc cinc que val la pena comentar, sobretot pel que representen.

Me’n Recordo, d’en Joe brainard, amb traducció de Màrius Serra, una recolecció de petites frases de records… una espècie de col.lecció de tweets. Una cartografia de l’ànima humana.

13 cosas que no tienen sentido, d’en Michael Brooks, és una excursió en la frontera entre la ciència i la pseudociència, que fa pensar i que proporciona solidesa a les conviccions científiques.

El lladre de cervells, d’en Pere Esupinyà, un excel.lent recull de recerca d’avantuarda que la posa en context social i cultural. En Pere fa senzilles les coses complicades.

Ahir mateix rebia, també, dos llibres per dues vies ben diferents. Acabat de sortir d’ amazon.co.uk, Sleights of mind proporciona una extraodinària visió de la neurociència involucrada a la màgia, revelant aspectes impactants del funcionament de la ment (cervell) humana. De la Susana Martínez-Conde, a qui vaig conèixer al G4G9 d’Atlanta de la primavera passada.

Finalment, un regal especial d’en Jesús Ugalde, professor de la EHU i que ahir em va fer portar pel seu company Xabi López, membre del tribunal de la tesi doctoral d’en Ferran Feixas, el llibre d’en Toni Strubell Un Català entre Bascos.

En Jesús, he de dir-ho, ha après força bé el català, com apassionat de la llengua basca (i gran científic). Ara hi parlem quan ens trobem., en català. De fet, quan ens vam conèixer per primer cop, allà per l’any 1998, vam estar alguns dies parlant-nos en anglès. Per la meva part em queda aprendre el basc… ja vaig fer un primer pas, quan al Barri Vell de Donostia vaig comprar-hi un mètode per aprendre’n. No és fàcil, però. Gràcies, Jesús!

Tots plegats, llibres màgics.

Avui a la Fontana d’Or de Girona ha tingut lloc un debat sobre el futur de la llengua catalana a la Universitat, organitzat per la Càtedra Ferraetr Mora dins del seu programa per celebrar el seu 20è aniversari.

No sé si és pel moment polític actual, o bé perquè a les 8 hi havia partit del Barça (opció defensada per en Josep M. Terricabras), però la veritat és que ha estat molt decebedor que només una desena de persones haguem assistit al debat. No crec que la llengua es mereixi això. Potser també hi ha ajudat que ahir mateix els estudiants de la UdG havíen muntat un debat semblant al migdia. I potser és època d’exàmens.

En tot cas, els ponents eren la Meius Ferrès (cap del servei de llengües modernes de la UdG, actualment encara al Comissionat per a Unviersitats i Recerca), en Roger Melcior, a qui vaig tenir el goig de conèixer a la Penedesfera, i en J. Matas, persona rellevant dins de la política lingüística de la UB.

És difícil recollir cap aportació novedosa, perquè els pocs assistents ja formàvem part dels convençuts. A més, cadascun dels tres ponents han fet una intervenció força llarga, així que també ha costat que hi hagi hagut debat. Per què no hi ha gent que opini coses diferents? O bé persones que fegin les coses d’una altra forma? Crec que jo mateix enfoco el tema de la llengua a la universitat de forma diferent al que proposen els tres ponents. He aprofitat per repetir-los les meves idees de la piràmide de les llengües.

Més enllà de la llengua, sobre drets i deures, el filòsof Terricabrans ha deixat anar una idea contundent: cada dret ha de tenir una forma d’exercitat aquest dret. Ho he piulat amb una analogia física:

Tercera llei de Newton lingüstica (segons Terricabras): a cada dret ha d’haver-hi un deure de fer satisfer aquell dret.

Algunes idees exposades:

• Baixa sensibilitat dels rectors catalans actuals pel català
• El català al grau i al màster, cal tractar-lo diferent
• L’acreditació de català per al professorat universitari no en garanteix el seu ús
• Cal dotar a l’anglès de statuts de llengua de treball, més enllà dels reglaments universitaris
• Cal determinar el percentatge que cal en cadascuna de les tres llengües a cada grau/màster
• La situació a Girona no és la de Barcelona
• Le tema de la llengua és diferents a humanitats/socials i a ciència/tecnologia.

I en defintiiva, s’ha constatat el que ja sabem: Que és difícil fer vida normal univesitària en català quan no es pot fer vida normal en català.

En uns recents intertweets amb la @mferres, amb ocasió d’una defensa de la llengua catalana, li preguntava què volia dia defensar el català en la recerca. Crec que no hem acabat d’estar d’acord en allò a què ens referim: si en fer servir la llengua catalana (o la que sigui) durant la pròpia recerca, o bé en publicar els resultats de la recerca, que no és ben bé el mateix. No acabem de saber el que estem avaluant.

Una cosa semblant m’ha passat en llegir el post de l’Inside Higher Education titulat New metric System? (he de dir que la meva formació científica m’ha traït i ja em pensava que es proposava canviar el Sistema Internacional d’Unitats – metre, kg, etc) on s’hi comenta que a la revista Against the Grain s’hi fan propostes per anar més enllà de l’actual sistema de comptar les cites que els articles en revistes internacionals reben. No tan sols en ciències socials i humanitats, sinó també en ciència i tecnologia, es proposa fer un seguiment del que se’n fa amb cada article: quan es llegeix, quan es guarda, etc, per contraposició a la situació actual: quan es cita en un document en particular. En definitiva, es tracta de fer un paperlogging: tenir en compte tot allò que li passa a una publicació científica, amb independència del context i del que comporti.

But more fundamental are the changes in what counts as a scholarly publication now, and in how scholars work. It is now possible to track not just when an article is cited, but how often it is read, or at least accessed. As we sit at our terminals downloading material for research papers — whether from journals, digital repositories, or commercial databases – it creates usage data that can be used to analyze how scholarly material is disseminating.

No ho acabo de veure clar, naturalment, i a més

Of course, none of the records have much value in their raw state, sitting there on university servers. Bollen is the principle investigator of the MESUR (Metrics from Scholarly Usage of Resources) project, which is “aggregating otherwise separately recorded usage data sets from the world’s most significant publishers, aggregators, and institutional consortia.” The data is threshed and sorted, allowing for “the reconstruction of user clickstreams, i.e. the sequence of how a user moves from one article (and journal) to the next in a session.”

Francament, em sembla que se’n fa un gra massa. Igual que no acabo d’estar d’acord amb la mètrica que fa servir Webometrics per fer el rànking mundial d’universitats pel que fa als seus webs (… però encara se’n pot parlar, de “web d’una universitat”?), perquè els indicadors són força discutibles. Tal com deia l’Enric Canela fa algunes setmanes al seu post Els problemes dels webs universitaris, la deficiència dels webs és que no estan fets gaire pensant en els usuaris reals (veure el meu post Webs i equips webs de les universitats).

Per cert, a la revista Against de Grain hi he vist el concepte de Amplified Press Release. La veritat és que no veig que hi hagi gaire amplificació.

Foto: http://video.ecb.org/badger/download/vlc/images/VLC105_Length_and_metric_system.jpg

Queda clar, doncs, que hi ha una percepció d’associar una llengua a un estat. Seria molt millor que ens preguntéssim en quina llengua volíem el prospecte, a partir de la llista de llengües disponible. De fet, això ja passa a vegades. I sovint agafem el prospecte en francès o anglès, així de passada practiquem aquests idiomes.

La pregunta de la persona que ens ha atès ha estat feta de bona fe. Però ara que es lluita pel català i que pensem en termes globals (per exemple, amb el nou concepte “internació”), hauríem de donar una altra resposta a “Where are you from”. Potser respondre per exemple “I’d rather prefer the information in English, please”.

Per una altra part, avui a una de les visites turístiques teníem la possibilitat de fer la visita en diverses llengües, entre elles el castellà. I ens ha aparegut el dubte: seguir-la en castellà i fer-la menys costosa, o seguir-la en francès o anglès, esforçar-s’hi més, i mostrar una actitud diferent respecte de la llengua. Ha pogut més la mandra.

Imatge: http://www.visitpreston.com/xsdbimgs/tourist%20information%20logo.jpeg

De fet, en el tema de la llengua i la recerca m’he trobat un interessant document titulat Academic capitalism and the spread of English on es tracta l’ús de l’anglès en universitats xineses. Crec que conté idees rellevants que poden ser útils per a la reflexió que tenim a casa nostra, tan pel que fa a l’anglès com al castellà. Encara fa pocs dies constatava la dificultat de fer entendre als joves la necessitat de poder fer servir l’anglès. En un món on el Google Translate permet fer bones traduccions i avait un aparell ens traduïrà de forma immediata el que diguem en una llengua a qualsevol altra llengua, pot començar a costar de fer entendre la conveniència de conèixer altres llengües (o sigui, altres formes de cultura, de viure i de pensar).

Per cert, és bo recordar també el recent estudi sobre els individus bilingües i la seva capacitat intel.lectual, que em va fer notar el doctor per l’IQC Samat Tussupbayev: Bridging language and attention: Brain basis of the impact of bilingualism on cognitive control.

Using two languages on an everyday basis appears to have a positive effect on general-purpose executive control in bilinguals. However, the neural correlates of this effect remain poorly understood. To investigate the brain bases of the bilingual advantage in executive control, we tested 21 Spanish monolinguals and 19 Spanish-Catalan early bilinguals in a non-verbal task-switching paradigm. As expected based on previous experiments on non-verbal task switching, we found activation in the right inferior frontal cortex and the anterior cingulate of monolingual participants. While bilingual participants showed a reduced switching cost, they activated the left inferior frontal cortex and the left striatum, a pattern of activation consistent with networks thought to underlie language control. Overall, these results support the hypothesis that bilinguals’ early training in switching back and forth between their languages leads to the recruitment of brain regions involved in language control when performing non-linguistic cognitive tasks.

Els comentaris al primer post que he esmentat són sucosos, per exemple

The adoption of English as the medium of instruction in non-English-speaking countries and the choice to publish research mostly in English ultimately divorces universities from the societies they serve. The result is an isolated elite – lacking roots in their local societies and marginalized anyway in global academia” they end up ineffectual all around.

Potser un gra massa, però també és que pensa alguna gent propera. Pensem-hi.

Ahir al matí hi vaig participar a la jornada Emprendre el Futur, mentre que a la tarda hi vaig fer un vol i vaig assistir a la taula rodona “Un cafè per la llengua”, sobre la presència del català a Internet, amb la participació, en particular, de la Fundació PuntCat. Prèviament, en Rafel Sedano, de l’Obra Cultural Balear, va explicar la campanya participativa “Cafè per la llengua”.

A part de la lògica promoció general de la llengua catalana, se’ns va demanar de fer explícit als navagadors que la llengua preferida de navegació és el català (això és independent del menú del navegador o del sistema operatiu). Amb això, que surt a les estadístiques de visites, s’aconseguirà fer veure l’impacte de les ganes de visitar webs en català.

Per un altre cantó, se’ns va explicar les dificultats de traduir el programari al català, especialment en el cas d’Apple. Igualment se’ns va explicar el perill que corren les actuals traduccions, si no hi ha una base d’usuaris prou gran que facin pensar les companyies d’informàtica en l’avantatge comercial de traduir al català.

Per una altra part, es va defensar el domini .cat, lògicament. Fins ara no m’ha semblat adient fer-lo servir, perquè sempre he pensat que cal fer servir dominis genèrics de la Internet, per tal de no centrar-nos en un espai geogràfic concret. Però precisament reflexionant sobre això, i tenint en compte que el territori català es pot definir d’una forma no geogràfica, sinó lingüística i cultural, extés a tot el planeta, potser el domini .cat té sentit, i és semblant al .net o .com. Una mica és una partició diferent d’internet.

En el torn de preguntes, precisament vaig demanar si s’hi podia fer alguna cosa per evitar que un web respongués en castellà (o en una altra llengua) malgrat que es preguntés des de Girona, o que proporcionés ifnormació rellevant al territori físic o virtual del català; és a dir, que les ip assignades d’alguna forma a Catalunya, per exemple, no fossin identificades per tenir cotingut lingüístic i cultural espanyol. La resposta va ser clara: s’ha intentat, però les companyies de telecomunicions no volen saber-hi res. Això té solució via una xarxa privada virtual – VPN. Potser es podria fer una VPN que comportés identificació catalana. Hi pensaré.

Els membres de la taula rodona, per una altra part, van afirmat que la salut del català a Internet és bona, deixant a banda aquestes dificultats. Jo també ho crec, encara que hi veig problemes amb el twitter, com ja he exposat alguna vegada a la categoria de llengües d’aquest blog.

Alguns twittaires han piulat sobre aquesta Fira DeTotCat amb el hashtag #detotcat. Jo n’hi he fet algun.

The rub is that international academia has a common language and it’s English. Even French universities now require home students to have a basic knowledge of English as an entry qualification, and many are running postgraduate courses in it. Academics are becoming more mobile in a global job market where knowledge of the local language is certainly a benefit, but is not a necessity. A good understanding of English, though, is a prerequisite.

However, it is not just the academic staff that need to have a reasonable level of English. If a university is running courses taught in English with (at least partly) the aim of attracting foreign students, then the support staff dealing with academics and students need to speak English, its web pages and course brochures need to be written in English and its regulations need to be available in English.

Una universitat internacional és, doncs, aquella que sap combinar la tradició local que la internacional. I en el nostre cas, aquella que pot mantenir la universitat catalana amb la universalitat de l’anglès. Ja he proposat fa temps que algunes seccions de la universitat (per exemple, la biblioteca o el servei d’esports) comportin una espècia d’immersió lingüística en anglès. També caldria que un estudiant internacional pogués fer servir totes les eines de la Universitat en anglès. Però també que les pogués fer servir en una immersió en la llengua pròpia de la universitat. Perquè segurament hi ha dos tipus d’estudiants internacionals: els que venen a estudiar a les nostres universitats atrets per la qualitat acadèmic, i aquells atrets pel component social. I potser els millors són els que hi vinguin per totes dues raons. Combinar sàviament la llengua pròpia amb la llengua franca és, doncs, un repte.

Foto: http://degreedirectory.org/cimages/multimages/2/foreign_language.jpg

Afortunadament la presentació de la M.M. Roca, de l’Albert Rossich i del propi J.L. Carod-Rovira van centrar-se en la llengua i no va haver-hi cap excursió política (més que res, perquè les paraules era el m’interessaven). Per a l’ocasió vaig fer servir un mètode clàssic per prendre notes: un bloc de la UdG. Va molt bé quan no es té a mà res més, que sol ser sovint! (semblant al d’aquesta foto)

Em vaig assabentar d’aquest llibre gràcies a un post de la Meius Ferrés: 113 paraules salvades, on la Meius, cap del servei de llengües de la UdG, discrepa lleugerament de la postura de l’autor del llibre (i jo ho comparteixo). Igual que a Barcelona, en JLCR va insistir en la paraula “amollar”. Francament, potser cal salvar-la, però a Girona no es fa servir. Igual que “enguany”, que ell defensa. Per a nosaltres és literària, afectada i fins i tot estranya. És la riquesa de la llengua.

Va ser interessant el que va dir sobre el perquè d’aquestes 113 paraules: algunes són utilitzades només per una generació, altres només en una part del territori (per exemple, l’enguany; en canvi, li preocupa “engegar” quan a Girona és molt normal).

La Maria Mercè Roca, amb una exquisita parla, va parlar d’”enclenxinat”, i també va dir que, més enllà de salvar paraules, potser ens hauríem de plantejar quines paraules hauríem d’ensorrar (potser ho va dir l’A. Rossich, em sap greu, ara no ho recordo ben bé). L’Albert Rossich, més lingüista, va esmentar que, quan viatja, sempre va a veure mercats, llibreries i cementiris. Parlant-n’hi al final, vaig esmentar-li que jo m’estiva més veure estacions de tren, perquè reflexen els canvis de les ciutats. Els cementiris són història, un altre temps. Mercats, llibreries i estacions són la vida i el futur. Estem d’acord. “Clucar els ulls”, “capsa” (en sóc militant), “escamarlà” (desconeguda fins al 1r terç del segle XX).

En JLCD va parlar de calcigar, balafa (que no conec) i d’esgarrixar (ben coneguda i utilitzada). I sembla que una de les 113 paraules és inventada. L’haurà de buscar. I amoïnar és d’origen castellà.

D’aquesta presentació i d’altres llibres semblants, em preocupa que ens ocupem tan de la llengua escrita clàssica, però no ens fixem prou en les noves formes de comunicació. Fins ara creia que els blogs permetien al català ocupar un bon lloc i gaudir d’una bona salut. Observo, però, amb amb la microcomunicació a internet (fonamentalment, twitter), costa mantenir el català. I més encara un bon català. Hi ha massa contaminació. Cal sermés valents i més militants en la defensa de la llengua. Amb respecte però amb convicció.

De fet, aquesta valentia vindrà ajudada per Google o per un futur Google Bis: ara que ja surten traductors automàtics bons de text, i de veu… aviat sortirà un megàfon al que s’hi pugui parlar en una llengua, però que l’amplificació es faci en una altra llengua. Intèrprets computacionals. I aviat potser sortirà un intèrpret computacional català literari-català stàndard-català segona llengua. Igual que també n’hi haurà per al castellà o l’anglès. També semblava que mai no hi hauria un Google Maps o Google Earth, i ara es poden fer coses que fins fa poc només es podien somiar. Les noves eines de Google, doncs, ajudaran a la llengua catalana, n’estic convençut. La paraula enguany, en aquest traductor-intèrpret, serà utilitzable sense problemes. O “amollar”.

En relació amb el llibre, la mateixa Meius Ferrés (@mferres) em feia arribar la xerrada que en JLCR va fer (suposo que com a polític) a la UPF, sobre el català i la universitat El català, llengua de 10 milions d’europeus. Jo ja n’he opinat força vegades, d’aquest tema, i no acabo de coincidir-hi. Però vull remarcar una frase de la seva xerrada. Una frase no gaire optimista, potser, oi?: “La curiositat també és un ingredient abundant amb la gent de ciència, per tant no cal assumir una actitud derrotista ni defensiva davant l’arribada de persones que encara no formen part de la comunitat lingüística catalana.”

Aquesta presentació m’ha fet tornar a pensar en el post de la Trina Milan (@trinamilan) sobre la identitat digital catalana. Després de llegir aquest seu article a cronica.cat, li deia que potser Catalunya no hauria d’estar limitada a un territori, sinó estar estesa a tot el món, i bastir la seva identitat sobre Internet. Molt més fàcil, eficient i potser fins i tot sostenible. Llibres com aquest m’ho refermen.

Finalment, he de dir que he trobat a faltar a aquest llibre una defensa del “gaire”. Potser l’autor no creu que calgui salvar aquest mot. No sé si, en aquesta excursió per la jungla de les paraules, ens hem engarrixat gaire.

He aprofitat per visitar el campus de la Universitat de Perpinya. És agradable, compacte, humil. Amb una biblioteca ben digna, on les ciències són a un annex. No he aconseguit connectar a Internet via EduRoam segurament perquè no he fet alguna cosa prou bé.

Durant el Fòrum he parlat amb catalanoparlants del Rosselló. Una mare de Bolaternera que té el fill estudiant Fisioteràpia a Girona m’ha fet adonar que encara hi ha gent que el parla, i que el parla bé. M’ha fet gràcies que en lloc de “fill” digués “nin”.

Respecte de la llengua, al web de l’Ajuntament de Perpinyà he trobat un concurs de dictat en català a un dels Instituts de la ciutat, promogut per diverses organitzacions com per exemple Ràdio Arrels. Espero que hi ajudi una mica.

El Midi Libre en parla avui. Per cert, és la 25a edició del Fòrum.

Actualització dimecres 10: L’Indépendent avui en fa un reportatge, també.

De l’entrevista de LV en destaco dues frases, que crec que reforcen la idea que no fa pas gaire vaig exposar en aquest mateix blog sobre la piràmide de les llengües:

El bilingüismo es un equilibrio inestable, pero – y vivo en Quebec-puede ser sufrido como tensión y amenaza o aprovechado como estímulo y oportunidad.

Tal vez se podría conservar la propia lengua sin renunciar a otras más poderosas si se logra establecer un vínculo afectivo y duradero con ella, un compromiso que pusiera en valor su plus cultural y equilibrara esas fuerzas globalizadoras.

Que el castellà (sobretot) i l’anglès es vegin com a llengües d’oportunitat depèn no pas només dels catalans, sinó també dels altres amb capacitat normativa abrumadora. En definitiva, es tracta d’arribar a un pacte, a un acord. No imposar, sinó consensuar. Difícil.

A l’entrevista hi ha algun punt feble, com per exemple parla de “país”. O de suposar que la defensa del català implica la negació del plurilingüisme. Hauré de llegir el seu llibre per conèixer més a fons el pensament d’aquest sociolingüista del Québec.

No fa pas gaire vaig escriure una entrada titulada “Llengua i twitter” on expressava la meva preocupació pel català a les xarxes socials (social media), especialment al twitter. Avui voldria exposar un petit canvi al meu món dels social media.

Em va fer gràcia que una entrada d’aquest blog, Tots som tweets (a la universitat) va tenir una ressonància en un blog anglès, gràcies a què jo comentava una de les seves entrades. Es tracta del blog de Brian Kelly, UK Web Focus. Aquest professor de la Universitat de Bath, que fa temps que segueixo per les coses interessants que escriu, va rebre el trackback de la meva entrada i va voler-la llegir. No la va entrendre, i tampoc no sabia en quina llengua estava escrita, encara que alguna cosa li semblava castellà. Ho va preguntar per twitter, i de seguida va haver-hi gent que li va dir que estava en català.

Deixant a part aquesta anècdota, el que és important és que en Brian Kelly va trobar una molt bona utilitat en Google Translate. Cal dir que la traducció de l’entrada esmentada a l’anglès és força bona. En Brian Kelly la va entendre bé, i fins i tot va fer un comentari sobre les idees de la meva entrada.

Kelly volia tenir una millor perspectiva europea, donat que està focalitzat envers els USA. El Google Translate l’ajudarà ara, segons ell, a llegir i connectar millro amb els europeus no angloparlants.

Dit tot això, però, cal una reflexió. He de seguir fent un blog o fent tweets en català, perquè el Google o alguna màquina traductora ja ho passarà tot a l’anglès? Passarà el mateix amb les meves conferències en català? [nota: tinc una experiència estranya al darrer congrès Univest'09 a Girona, no teníen previst que jo intervingués en anglès, i això va confondre els intèrprets].

Jo no sóc pas cap eminència en la llengua anglesa, però crec que puc fer-me entendre. Per molt bona que sigui la traducció de Google Translate, m’estimo més escriure jo mateix les meves entrades en anglès.

Per això amb el Cap d’Any he iniciat un nou blog, Edunomy (http://edunomy.net) amb entrades en anglès. I per això també he separat els meus tweets en català i els tweets en anglès, aprofitant el nick @quelet que havia abandonat. @miquelduran el reservaré al català, i @quelet a l’anglès. També faré una twitter list que permetrà seguir-los tots dos a la vegada. Quan pugui faré un planeta de blogs que permeti seguir simultàniament el blog Edunomia i el blog Edunomy.

A més, el meu compte de facebook el mantindré en català, mentre que el compte més orientat professionalment de LinkedIn el mantindré totalment en anglès. Com a professor d’universitat, científic, investigador, he d’estar en contacte amb els meus parells.

No em preocupa el tema de la privacitat de facebook, ja que no hi explico res que no pugui saber tothom. De fet, m’interessa el màxim de visibilitat, ja que la meva feina comporta responsabilitat social científica. Per la mateixa raó, crec que cal que les meves reflexions al blog arribin al màxim de gent, igual que els tweets. Per això és bo que faci servir l’anglès en tots dos casos, de forma directa. Pot agradar o desagradar, però l’anglès és la lingua franca al món actual.

En un panorama idíl.lic, tothom parlaria en la seva llengua i traductors-intèrprets automàtics parlarien/escriurien en qualsevol llengua. Potser. Però la Torre de Babel no es va generar pas per això, sinó perquè diversos grups volien codis per amagar missatges. Per raons contràries a les que he exposat, perquè els altres no sàpiguen què es diu, seguiran existint llengües diverses.

No hi ha cap raó natural perquè el català no s’hagi d’extingir, ni el castellà, ni l’anglès. Però hem de mantenir-lo com a riquesa de la diversitat, igual que volem prevenir l’extinció d’animals en perill.

Per això, per mantenir la diversitat lingüística i la identitat catalana, però també per tenir màxima visibilitat i ser ciutadà del món, tindré blog i twitter en català i anglès, i compaginaré facebook i linkedin. Estic segur que gent com en Brian Kelly ho entendran. Però m’agradaria que gent més propera geomètricament també ho entengués. No fa pas gaire ja vaig deixar clara la meva opinió sobre la piràmide factorial de les llengües.

He d’agrair finalment en Brian Kelly per dir que moltes de les entrades d’Edunomia són interessants.

(Nota: de bones intencions n’està el món ple. Ja veurem si tindré prou temps i energies per fer el que m’he proposat).

(Nota 2: ara he de traduir o fer un resum d’aquesta entrada per al meu blog Edunomy en anglès… quina feina!)

[foto: http://redcatco.com/blog/communication/dunbars-number-groups-language-and-social-media/)

Em trobo, però, que no acabo de veure com tractar el tema de fer servir varis idiomes als twitts. Cal crear diferents marques com “thewhitehouse” o “lacasablanca”? I una Universitat? I una persona?

Naturalment es podria identificar cada twitt amb un hashtag (#cat, etc.) però llavors es gasten caracters.

Per una altra part, twitter.com està anunciant que traduïrà la seva interfase a diferents idiomes. Crec que cal respectar la llibertat que cada persona faci servir l’idioma que vulgui, però no em sembla bé el que està passant, en què els grans portals 2.0 són enc astellà pel sol fet de tenir una ip localitzada geogràficament a Girona. S’està perdent una de les principals gràcies d’Internet: la seva no geolocalització.

La identificació del català a alguns paquets de linux és ca_es… això ja és un símptoma d’un problema. Per què no ca_fr?

No estic pas gaire segur que el català sigui una llengua especialment activa al món del twitter. I el que em preocupa més és que es barreja amb el castellà amb massa facilitat. Potser estic preocupat innecessàriament, però valdria la pena reflexionar sobre això. Jo hi pensaré.

[avui ha plogut... per això potser veig les coses d'un color més fosc de l'habitual]

Llegint l’article d’opinió de Jordi Adell a la revsita Aula de Innovación Educativa sobre TIC a l’aula m’han tornat a visitar els fantasmes reals (quin oximoron!) de dos temes claus en el nostre ensenyament, tan l’universitari com el no universitari: les TIC i l’anglès. En Jordi Adell aborda la qüestió de les TIC des d’un punt de vista més tècnic, amb les contradiccions del sistema, però també plasmant les múltiples voluntants que les TIC s’incorporin a l’ensenyament no universitari, on el concepte de “classe” és diferent del significat d’aquest concepte a la universitat.

Ja l’Enric Canela va fer una excel.lent entrada tituladaCofinançar els ordinadors sobre la introducció dels ordinadors a les aules de secundària i primària. cal dir que a les aules unviersitàries els ordinadors no hi han entrat gaire, encara. De fet, no hi ha endolls, i els portàtils actuals no tenen pas prou bateria per les hores que un estudiant està a l’aula. Més encara, els estudiants fan moltes “classes” presencials-magistrals, agafen apunts… Estem en transició cap al model Bolonya, on l’aprenentatge per part de l’estudiant serà clau i no pas les classes magistrals dels professors. Pel que fa a l’anglès, fa pocs dies el diari El País tocava el tema de l’anglès al seu reportatgeLa Universidad europea ya habla inglés. ¿Y el alumno? on s’hi fan preguntes i reflexions sobre la lengua anglesa, la mobilitat d’estudiants a europa, els nous graus en anglès, etc. Moltes de les qüestions que s’hi toquen les he anades comentant, des del meu punt de vista, en aquest blog Edunomia. És comprensible que un diari amb voluntat de posicionar la llengua castellana en el món exposi les seves opinions de la forma que ho fa (en aquest article jo dira que raonablement bé). És a partir d’aquesta reflexió serena, extesa al català, que podrem parlar d’educació trilingüe o tetralingüe, en el marc d’una piràmide factorial de les llengües .

Quan pujo a la muntanya del Mont i miro el Canigó sempre penso en la dificultat de pujar-hi. Sempre el veig distant, des de l’Empordà, des de la Facultat de Ciències de la UdG, des de la muntanya d’Els Àngels… Però no hi he pujat mai. No voldria que els temes de les TIC i de l’anglès fóssin un Canigó inabastable per a l’eduació catalana, on només alguns hi poden arribar.

Foto: http://static.dezeen.com/uploads/2008/04/ghosts-kingsq.jpg

Tornant de vacances la xarxa presenta interessants aportacions edunòmiques que val la pena recollir amb un petit comentari.

Undergraduate education has changed, let’s accept it and move on (THES) sobre si el que demanem als estudiants és realment allò que en podem esperar (es podria relacionar això amb la qüéstió de les notes a la selectivitat o a l’examen de competències bàsiques de primària).

Ideological rift divides managers and managed parla dels acadèmics (o altres) que fan funcionar les universitats, i dels acadèmics que són governats (academic managers, managed academics). Una frase interessant: Education is about learning and scholarship, not marketing fads.

Tech-transfer staff match top professors on pay exposa la importància de la direcció de les oficines de transferència de tecnologia.

Arizona State U. Details Plans for 3-Year Institutions. Si Arizona State va a 3 anys, quan la resta són a 4, no s’està anant cap a un sistema 3+2 més europeu? Segueix havent-hi el dubte sobre 3 o 4 anys per a un graduat.

Online Learning, at a Pace exposa noves formes d’ensenyament a distància, en aquest cas pas a pas.

UHI’s Gaelic-language strategy sets standard parla de la nova política d’ensenyament en gaèlic a una nova universitat escocesa. Potser s’hi pot aprendre alguna cosa en temes lingüístics.

L’Enric Canela fa unes interessants reflexions sobre la Selectivitat: Algunes reflexions sobre les PAU (Selectivitat) que aporten apassionats comentaris. Tabé parla de Garmedia i els estudis científics, amb una encertada reflexió sobre el punt de vista de la Ministra.

I per descomptat, el web del curs d’estiu de la UIMP Inventando la Universidad 2.0, i que mereix menció a part. Al twitter n’hi ha hagut força moviment amb el hashtag #uimpuni20

Aquest retorn de vacances ha proporcionat interessants aportacions de nou coneixement a la xarxa. Aquí n’hi ha una miscel.lània, potser alguna la comentaré més àmpliament.

CIÈNCIA

El DNA es vol fer servir per fer xips d’ordinador, a partir de les propietats d’autoensamblatge del DNA (Slashdot). També s’ha desenvolupat un mètode que permet programar el plegament de DNA en diverses formes – naonoOrigami (Slashdot).

La Computació Quàntica segueix avançant, amb cinc operacions lògiques i deu de transport, al NIST (Slashdot)

En un cometa s’hi ha trobat glicina, un dels aminoàcids essencials per a la vida, segons El País.

Sistema operatiu comú i standard per als robots (Slashdot)

COMUNICACIÓ CIENTÍFICA

Una enquesta als pares anglesos, sobre qüestions científiques que els poden posar els seus fills (Slashdot)

Consells per publicar un article (encara val el Publish of Perish), InsideHigherEd

Sobre el concepte de plagi a les introduccions dels articles, el seu ús i el seu abús (InsideHigherEd)

Un video de matemàgia molt interessant (gràcies, Laia!)

L’Eigenfactor, forma d’elaborar rànkings de revistes científiques (gràcies, Enric Canela!)

LLENGUA I SIMULACIÓ

Traducció reiterada d’una llengua a una altra, fins a la convergència (que l’article anomena equilibri, de forma incorrecta) – en aquest cas de l’anglès al japonès (Boing Boing)

Context semàntic als números – o la guia telefònica inversa per a números no telefònics: per exemple, a què correspon 3,14159?

Ja fa temps vaig proposar de construir un robot que jugués a la Wii. Ara veig una cosa semblant: intel.ligència artificial per jugar per al Mario Bros (Good). Robots o programes que juguen a jocs d’ordinador.