Fa pocs dies comentava el post de la Universitat de Sheffield a Adaptant newsletters a tablets: cal fer-ho?. Ara veig que Mashable també toca aquest tema a un post titulat Why Tablet Publishing Is Poised to Revolutionize Higher Education on es proposa fer un esforç en utilitzar de forma positiva els dispositius mòbils (tablets) i les publicacions digitals interactives a la Universitat.

[...] digital textbooks include a number of interactive features. They are not limited to static pictures, but can integrate video, audio, animation, interactive simulations and even 360-degree rotations and panoramas. In addition, universities have the ability to create custom, institutionally branded viewers with unique displays and navigation options.

Studies show that interactive content can boost learning retention. Students prefer to learn by doing, versus seeing or reading. When they interact with videos, charts, and graphs, they retain more information.

Més enllà de la docència, els tablets també permeten comunicar millor:

Sleek, lightweight tablets afford opportunities for higher education institutions to deliver engaging, interactive content not only to students, but also to educators, administrators and alumni. Campuses already use digital publishing for communications efforts, student recruitment, course content and the publication of scholarly research.

Many top universities are discovering that digital publishing can reimagine alumni newsletters and campus magazines — often with less reliance on outside publishers or vendors. For instance, Clemson World, Clemson University’s official alumni magazine, is now available on the iPad. Written and designed exclusively for tablet readers, the publication includes multimedia content such as video and animation.

Indiana University’s IU Libris application gives iPad users free access to a number of university magazines and publications, such as IU Teaching & Learning and the Principles of Excellence, a publication issued by the university president.

Em sembla ben positiu que els tablets siguin estris que permetin consumir informació. No acabo de veure clar que es puguin fer servir com a ordinadors, imenys com a entrada d’informació via teclat (al menys per ara). No acabo d’entendre, però, aquesta mania d’adaptar continguts als tablets. Això ja està inventat… s’anomena “pàgina web” i està escrit una cosa anomenada “llenguatge HTML”, potser en la nova forma d’HTML5. S’escriu un sol, i surt adaptat a qualsevol estri.

Segur que s’escriuran moltes coses (i es faran molts de videos) sobre aquest tema en el futur proper, però en tot cas quedar clar que els tablets serveixen molt bé per a consum passiu d’informació i per a petit consum actiu.

El Saló de l’Ensenyament té un apartat on Recerca en Acció hi fa propostes de ciència i tecnologia, i on els centres de recerca hi exposen algunes de les activitats més engrescadores.

Per part de la Universitat de Girona, l’stand ha seguit el model de les Fires i Festes de Girona de finals d’octubre i de l’Expojove (Fira de Girona) de febrer, amb atenció especial a la realitat augmentada. A l’espai de Recerca en Acció, la UdG hi ha portat cada dia al menys un grup de recerca per fer-hi demostracions lúdiques que facin percebre una mica el que es fa a Girona. Els químics hi hem participat per partida doble, ja que dimecres hi havia en Pep Anton Vieta i en Pep Duran, amb el seu Reacciona-Explota, mentre que ahir en Pep Duran feia una col.laboració a l’stand del Museu MNTACTEC de Terrassa, però també va participar a l’stand de la UdG quan els dos consellers implicats en el Saló de l’Ensenyament (el responsable d’universitats i el responsable d’educació) hi van coincidir. El joc de la flor petrificada, un clàssic a les nostres demostracions, sembla que els va divertir prou. Esperem que també el faci convèncer de la importància de la química i de la ciència en el món actual.

Avui al matí, pel seu cantó, ha estat inaugurat el Saló Futura, un annex independent on els centres d’educació superior mostren la seva oferta de màsters. En el cas de la UdG, on hi ha passat el Secretari General d’Universitats i Recerca, hi ha un element força novedós: l’Alícia del País de les Meravelles que demana que el futur estudiant de màster es mengi una galeta (maria!) perquè així el seu món creixerà (i ho diu en anglès… cal ser interancionals). Your world will grow.

Després d’aquesta breu descripció dels tres espais, dues reflexions: el públic del Saló de l’Ensenyament és local i regional, i l’activitat molt poc 2.0, no tan perquè les universitats no ho vulguin, sinó perquè una Fira a Barcelona d’aquest tipus és lògicament un aparador-mercat presencial. Certament, tothom de Catalunya hi pot anar, i no serveix gaire per captar estudiants de fora de Catalunya.

Però el saló Futura té una orientació força diferent: es tracta de retenir els estudiants catalans, però també de captar-ne d’internacionals. I això difícilment s’aconsegueix amb una fira presencial, sinó que s’ha d’aconseguir anant a altres fires, però sobretot via la xarxa. De fet, al Saló de l’Ensenyament els estudiants joves demanen informació, assessorament, volen el catàleg de l’estudi que desitgen fer… però en general l’oferta és semblant pertot arreu, ja que està força regulada. En canvi, els futurs estudiants de màster volen informació sobre l’ampli ventall d’oferta, com es diferencia… i costa donar informació presencial ja que el màrketing és molt més present en el cas dels màsters i és difícil donar tota la informació “in situ” -El que importa i és rellevant, és la informació que hi ha a Internet.

El Saló de l’Ensenyament és una porta al futur: futurs estudiants, futurs dirigents, futurs ciutadans. Senzillament, un goig.

Ah! i la paraula “Bolonya” de “Procés de Bolonya” ja ningú no la diu perquè ja no és cap novetat. Ja ha passat a formar part del conjunt de mots comuns.

En un post de Inside Higher Education titulat Printing and publishing, s’hi fa una reflexió sobre els llibres de text, o més aviat sobre manuals docents. Tot comentant la fallida de la llibreria americana Borders (juntament amb BTarnes & Noble, la que es pot trobar en qualsevol centre comercial en un encreuament d’autopistes, al menys a Georgia), G. Rendell reflexiona sobre l’evolució qu ehi ha hagut en els manuals de docència.

Rendell creu que els manuals docents, o apunts fotocopiats, difícilment són substituït per la pantalla de l’ordinador, perquè s’hi pot guixar, i perquè són més agradables a la vista.

So what we’re seeing is the latest step in a path that started with professionally printed texts produced in large quantities (books), morphed through semi-professionally printed texts (“readers”) produced in small quantities at campus copy centers, and has ended with individually-produced texts printed by each student either on a university-provided printer or on their own small printer in their dorm room or home.

Students using their own printers is environmentally undesirable, because small printers are less efficient (in terms of energy and toner usage) than industrial-scale ones.

Però la reflexió més important és en el propi procès d’impressió: abans s’imprimien manuals grans, ara els propis estudiants s’imprimeixen els seus apunts de pdf, i es pregunta si això és sostenible. Primer, perquè és més car. I segon, perquè els sistems d’impressió per a poques pàgines gasten molta més tinta, segurament, que no pas una imprempta que faci llibres en grans quantitats.

També reflexiona sobre com els materials docents canvien cada any i en tenen una nova versió, passant per “nou”, amb nomes algunes pàgines modificades respecte de la versió anterior.

And students using university-supplied printers creates a problem at schools (like Greenback) where each student gets assigned a print quota. Those quotas were created back in the days when students printed out papers they’d (ostensibly) written themselves, not their entire list of readings for the semester. Reality has changed, but campus administration hasn’t kept up.

Tot plegat, escrit des de l’òptica americana, no és pas gaire diferent al que ens trobem a les nostres universitats. Els concessionaris de fotocòpies fan moltes còpies d’articles, apunts i pràctiques, i les botiques de fotocòpies (perdó, d’impressió de pdf) de la ciutat tenen una bona assistència d’estudiants que van a imprimir-hi.

Trobo que s’imprimerix massa. Però pensant-ho bé, potser és un senyal que estem arribant a un punt d’equilibri entre les diferents pantalles (telèfon mòbil, tablets, portàtils i grans TV) i altres sistemes de visualització com el paper. Tot passant pel millor sistema multimèdia inventat: el llibre.

So then what is the point of a course in higher education? More generally, what is the purpose of higher education? Are we to educate or are we to socialize and sermonize? Do we build knowledge or provide practical, hard skills for students to use in work and play?

Això es pregunta Lee Elaine Skallerup a l’Inside Higher Education, després d’impartir una assignatura que anava precisament de dissenyar una assignatura (de segon curs) sobre qualsevol tema que es considerés universitari. Les temàtiques que els estudiants van proposar em recorden una mica a les assignatures de lliure configuració que encara hi ha a la universitat, fins que el Pla de Bolonya hagi entrat totalment en marxa.

L’autora del post veu que els estudiants volen coses pràctiques…

where is the opportunity for critical thinking, for something beyond honing a skill? But perhaps this is a reflection of the interests of many of the students who are attending my university. They are there for practical skills and a more technical degree: nursing, vet tech, engineering tech, agriculture tech, even teaching. The courses they see the most value in and that they most look forward to are those that place them in an environment where they are learning and practicing concrete, job-related skills. Why model the optional courses in the same way?

I en resposta a la pregunta inicial:

I thought I knew. Now, I’m not so sure. At least, I am beginning to understand the disconnect I feel sometimes between myself and my students. We are here, in the university, for very, very different purposes.

Doncs sí… quí rau la diferència entre anar a formació professional i anar a la universitat. Si no hi hagués la diferència en la formació en l’esperit crític, en aprendre quelcom més enllà d’una habilitat, no hi hauria universitat.

Val la pena llegir l’entrada de Skallerup i reflexionar-hi.

Ara ve Nadal.

Foto: http://cityroom.blogs.nytimes.com/2008/02/01/step-by-moving-step-path-hill-takes-shape/

Aquest seminari

tiene como objetivo reflexionar y debatir sobre la visibilidad en la Red como un capítulo ineludible en una estrategia de recruitment. La reputación on-line tiene un peso creciente en la decisión de los estudiantes e investigadores de trasladarse a una institución concreta. Conocer cómo se construye la visibilidad y se gestiona la reputación es esencial para aprovechar de forma eficiente las posibilidades de captación que Internet ofrece.

Espero poder saber aviat les principals conclusions de la trobada, perquè promoure la universitat (sobretot màstesr i doctora, però també graus) es pot fer amb l’assistència presencial a fires i congressos, amb l’enviament de material promocional com pòsters i fulletons, amb el manteniment d’una col.laboració institucional permanent, però sobretot, avui en dia, mitjançant les eines que proporciona la Internet.

Actualització 3/12/2010:

Gràcies al twitter de la Fundació Universidad.es (@funduniversidad) notan sols veig les ponències, sinó la seva llista concreta, que no havia vist a l’anunci que em va proporcionar la Tísca Lara @tiscar. Per cert, gràcies també a @jfreire i a @juanmanfredi per fer retweets del tema.

De l’àrea de descàrregues de la fundació universidad.es:

Seminario: Gestión de la visibilidad on-line para las universidades: Internet como herramienta de promoción internacional
30 de noviembre del 2010

Presentaciones de los ponentes:

La visibilidad y la reputación hoy. Contexto y conceptos clave

Visibilidad on-line: La Universidad en Medios Sociales. Juan Freire; descargar aquí
Estrategias de visibilidad: Escuchar, diagnosticar, planificar. Neus Arqués; descargar aquí
Estrategias de visibilidad: Diez opciones para que las Universidades sean visibles en los medios sociales. Dra. Tiscar Lara; descargar aquí
Casos de estudio

Salvador Morales. Universidad de Granadada; descargar aquí
Dr. Javier Hernández. Universidad de Granadada; descargar aquí
LLuís Rius. Universidad Oberta de Catalunya (UOC); descargar aquí

Val la pena de veritat mirar les diverses presentacions. Miraré de comentar-les més endavant.

La veritat és que hi he vist alguns reflexos de la situació d’aquest curs acadèmic. He de dir que a l’assignatura de Comunicació Científica (transversal de màsters de Ciències) els estudiants en general han respost força bé, han muntat (la majoria no en tenien) blogs a blogger (ho han trobat més fàcil que no pas a wordpress) i hi han fet entrades de forma regular. Alguns l’han continuat més enllà del que els havia demanat per a l’avaluació.

Entre d’altres coses, aquest post de l’IHE esmenta el tema de l’anonimat, i com els estudiants tenen dificultat en ser crítics i també ho tenen complicat per assumir observacions crítiques per part del professor:

How can a student who receives critical comments judge those comments to be fitting and appropriate, rather than an example of the insensitive instructor picking on the hapless student? Perhaps a very mature student can discern this even-handedly from the comments themselves and a self-critique of the original post. I believe most students benefit by reading the posts of their classmates, making their own judgments about those writings and then seeing the instructor’s comments, finally making a subsequent determination as to whether those comments seem appropriate and helpful for the student in reconsidering the writing.

El post també esmenta per què es fa servir els blogs com a eina de docència i no pas el sistema general del campus:

Since on a daily basis I use blogs and blog readers in my regular work, one of the original reasons for me taking this approach rather than use the campus learning management system was simply that I thought it would be more convenient for me. Also, given my job as a learning technology administrator, I went into the course with some thought that I might showcase the work afterward. Openness is clearly better for that. However in retrospect neither of these is primary. The main reason to be open is to set a good tone for the class. We want ideas to emerge and not remain concealed.

Com d’altres vegades, els comentaris al post són també molt interessants.

Imatge: del post http://blogging.compendiumblog.com/blog/text-blog-software/0/0/there-is-so-much-potential-inside-a-blog

Ara veig a l’Inside Higher Education (No Walk in the Park) un cas de restructuració de tot un grau americà, de recreation and leisure studies, orientat a preparar profesionals per a “top positions at state and national parks, outdoor leisure programs, and tourism agencies by teaching them to connect concepts in business, behavioral science, and administration.“, és a dir, l’alta direcció administrativa de parcs naturals, programes d’oci i agències turístiques, amb aprenentatge d’economia de l’empresa, ciències del comportament i administració (pdf del programa de grau)

En assignar la docència a diferents departaments, els coordinadors d’aquest grau van veure que molts de contignuts es superposaven i, el pitjor, els estudiants acabaven els estudis sense estar realment preparats per a la inserció laboral i sense tenir clar l’objectiu dels estudis. Per això van restructurar-ho tot i van assumir la coordinació, fent una única assignatura per semestre (però amb notes separades per mòduls). Tot plegat porta molts de problemes de coordinació, i els estudiants estan una mica despistats. Després d’un any, però, les aigües baixen força tranquil.les.

Cumbie says that after an early panic, she and her classmates—at least those who participated in a post-facto focus group — eventually found the experience rewarding. “If you’d have asked me during the semester, I probably would have had a different answer,” she says. “Maybe they should prepare students for this a little more, the initial shock of it,” she adds. “But also, that’s part of growing up.”

És interessant també aquesta cita sobre la nova generació d’estudiants:

Several years ago, one distressed initiate to the four-in-one course told Powell, “Don’t you realize we’re the multiple-choice generation?”

“We have to help them realize,” Powell says, “that the world is not just full of multiple-choice questions.”

Aquest prodediment, impulsat per la Universitat de Georgia, ha estat ja copiat en un programa semblant a la veïna Clemson University. Una mica, des del meu punt de vista, és el que està passant amb els nous graus a Europa. I m’ha fet gràcia que un dels comentaris a l’entrada de l’IHE faci referència a la necessària coordinació que hi ha en un grau de química. Ostres! els químics com a exemple. Sembla que fem alguna cosa bé.

Per axiò el WP explica que hi ha algunes iniciatives per externalitzar aquest tipus de cursos, que les universitats podrien reconèixer:

Some scholars think Smith and his business model could seed a movement that reorders the higher-education industry, with students shopping online for individual courses rather than enrolling in one bricks-and-mortar school for four years. Tuition would decrease as technology lowers the cost.

De fet, però, estem davant d’un exemple clàssic de deixar en mans d’”acadèmies” allò que ha de ser propi d’una Universitat. A més, com s’avalua el que fan els altres? Serà la universitat una gestionadora de crèdits obtinguts a la xarxa o en acadèmices privades sense connexió amb la recerca?

But the company has been forced to battle for academic credibility. It cannot earn accreditation because it is not a school. Instead, it has struck deals with several “partner” colleges that accept StraighterLine courses for credit, which students can then transfer elsewhere. StraighterLine courses also are approved by the American Council on Education, another pathway to transfer credit.

Una universitat ha de proporcionar alguna cosa més que coneixements, des del primer moment. Un estudiant ha de trobar-hi elements que el preparin molt millor per a la vida professional i que li proporcionin entorns intel.lectuals innovadors. Cal anar amb cura en externalitzar el nucli bàsic de la universitat, és a dir, la mateixa vida acadèmica.

Altrament, podran tenir èxit iniciatives com les que senyala l’article del WP, on obtenir un crèdit (americà) pot representar 20 dòlars, en remplaçar l’aula per un “call center” (centre d’atenció telefònica). De totes formes, cal veure-hi els aspectes positius i innovadors en aquestes alternatives “low cost“, com per exemple SmartThinking.

Foto: http://www.trampolinesales.co.uk/tramp-images/spring.jpg

Veure aquesta entrada, on hi he arribat gràcies al blog del suplement La Toile de l’Éducation de Le Monde, que segueixo normalment, permet veure que a pertot arreu hi ha problemes, o millor dit, hi ha ganes de canviar l’educació superior i fer coses diferents. En aquest cas, potser pitjor, des del meu punt de vista. Però l’entrada permet veure els molts comentaris, a favor i en contra, sobre una qüestió que és ben opinable.

En concret, el que proposa Dubois és

L’IES est un “établissement public d’enseignement supérieur, distinct juridiquement des lycées et des universités. Il a pour mission de former tous les bacheliers à même et désireux de poursuivre des études supérieures, d’en conduire le maximum à l’obtention d’une licence, et d’en préparer une partie aux études post-licence. Ce qui implique : 1. Que la loi crée un nouvel établissement d’éducation, 2. Que les lycées perdent leurs classes supérieures (CPGE et STS), 3. Que les universités perdent leurs IUT et leurs licences générales, 4. Que celles-ci se consacrent uniquement aux formations de master et de doctorat, à la recherche fondamentale et appliquée”.

Provocador ben segur. Però serveix per reflexionar sobre el futur de l’ensenyament universitari. I per cert, la proposa es basa en una aplicació 3+2 del Procés de Bolonya.

Això em permet fer notar l’entrada del Times Higher Education titulada From where I sit: Don’t assume one (US) size fits all. Loyd Armstrong (Univ. Souther California) opina que el model piramidal americà no és necessàriament exportable als països emergents. Segurament. Però em temo que és el que l’actual convocatòria dels Campus d’Excel.lència comportarà: un sistema piramidal en què unes universitats seran “de primera” i unes altres “de segona”. El post del THE és rellevant perquè no creu en universitats de “primera” i “de segona”, sinó amb funcions diferents i tots excel.lents. Potser la convocatòria CEI és benintencionada i va per aquí. Però coneguent el funcionament de la nostra societat, en tinc els meus dubtes.

Many countries considering this model do not have the base of the pyramid in place. Without it, the elite university cannot effectively play the role that its proponents assume. And last but not least, this is the most expensive model of higher education ever invented. Combining research and teaching may have benefits, but it also has high costs. Research faculty command relatively high salaries compared with teaching faculty, and they teach relatively few students. Research facilities are expensive to build and maintain. Even the US is finding that it can no longer afford this model.

There are components of the US model that are worth copying, such as the focus on excellence, merit and academic freedom. However, developing countries should concentrate on building institutions of quality that respond to the issues, challenges and opportunities of their own situations. They should investigate radically different approaches that lower the cost of higher education while achieving appropriate educational goals.

This independent path is the best way to serve their citizens and their futures. In time, the best of these institutions will come to define “world class” in 21st-century terms, just as happened in the US in the 20th century.

En defintiva, el món pot estar format per moltes piràmides. I els professors-investigadors podem ser els caminants sobre la sorra, com en aquesta foto de http://thatsledes.wordpress.com/2009/02/12/superstar-of-the-week/

Aquesta entrada respon a una inquietud compartida amb en Xavier Lasauca (@xavierlasauca), que també en parla al seu post Investigadors i investigadores emprenedors?, i respon una mica la pregunta que feia l’Alfons Nonell (@alfonsnic) (a qui he d’agrair per fer-me saber aquest article de Nature via twitter), sobre si és factible esdevenir investigador-emprenedor-independent. El mateix Alfons en va fer un post al seu blog Selenocisteïna, titulat És hora de tirar-se a la piscina?

Fa poc la revista Nature va publicar un article titulat The Path Less Travelled on Andrea Schweitzer, que es defineix a sí mateix en l’estat de sabàtic autofinançat, proposa la figura d’investigador independent, el que aquí seria un professional autònom. Schweitzer havia estat project manager de l’any internacional de l’astronomia.

Aquest article té una mica de sentit per als Estats Units i entorns semblants, però no sé si en el nostre àmbit això és gaire possible, al menys en les circumstàncies actuals. En el fons estem parlant de la professió d’investigador i de la inserció laboral dels doctors – i de l’adequada valoració del títol de doctor.

Avui en dia, sembla com si tot doctor hagués d’anar de forma natural i única a l’ocupació pública, aquí seria a les universitats, als centres de recerca de Catalunya o al CSIC. També pot passar que un doctor, una vegada acabada la seva formació investigadora, decideixi seguir un altre camí, per exemple professor de secundària. Però hi ha una tercera via, que ja està passant de facto: ser un investigador-consultor, algú que va treballant per a projectes concrets, aportant el seu know-how.

I en el món actual de la recerca, on molts de projectes europeus van a costos totals, i els projectes normals cada cop hi va tendint, no serà pas gaire estrany contractar consultors-investigadors independents. De fet, una mica ja passa – amb la gent que munta una empresa (per exemple una spin-off) i aquesta figura en la llista de socis d’un projecte, o és contractada a càrrec d’un projecte. Aquesta forma és promoguda per les administracions competents en recerca.

Però el que fa la contribució de Nature una mica diferent (i provocativa) és que opina sobre els canvis d’infrastructura per dur a terme la recerca. Segons l’autor, fins i tot es pot pensar en un “investigador errant” que faci servir les eines que pugui aconseguir en diferents centres de recerca, en funció de les seves necessitats, possibilitats i col.laboracions.

During the twentieth century, as expensive equipment became more central to science, research became tied to university and government labs. Today, much research can be done with a virtual network of colleagues, online journals, a few days spent at a research facility, and access to the resulting data sets. It is no longer necessary to be located at a university or lab, or to hold a tenure-track job, to continue a lifetime of participation in science. The ultimate career goal is bold but achievable: to ‘give yourself tenure’, complete with financial freedom and as much time for scientific pursuits as a tenured professor.

If you combine dedication, ingenuity, frugality and good connections — the same mix needed to survive in academia — you can become a truly independent scientist without compromising your passion for your field.

És humà cercar la tranquil.litat d’una feina estable al sector públic o una feina permanent en una gran empresa amb una unitat potent investigadora. Però segurament els canvis del segle XXI portaran els investigadors professionals a plantejar-se noves formes professionals. Ser consultor o tenir una empresa petita potser en serà una. Nature ens ajuda a pensar-hi.

En tots els nous graus adaptats a Bolonya s’hi fomenta l’empreneduria, i de fet, al menys a la UdG, es tracta d’una competència transversal. Ser emprenedor en el camp tecnològic i de l’enginyeria és relativament normal. En el camp de la ciència, menys. I en d’altres, encara menys. Però segurament l’increment de la capacitat d’empreneduria a nivell de grau comportarà també el seu increment al postgrau i a nivell de doctorat, és a dir, l’empreduria de l’investigador, la investigació per compte propi i no pas per compte d’altri com sol ser ara.

Així i tot, fer recerca tot sol no és pas fàcil. L’entorn que aporta una universitat o centre de recerca difícilment es pot trobar en un despatx aïllat. És clar que, tal com s’esmentava, l’investigador-emprenedor pot anar d’un centre de recerca a l’altre, assistint a seminaris, fent xerrades, proposant projectes… Al final, estem parlant d’innovació en la forma de fer recerca.

Gràcies a l’Alfons Nonell per haver iniciat aquesta reflexió, i a en Xavier Lasauca per la interacció que hem mantingut – i a tots dos pels seus posts.

El sistema americà és diferent del nostre, però hi té prou semblances com perquè les opinions dels sus professors-investigadors puguin ser-nos útils. De totes formes, la interacció docència-recerca és un tema complex, on hi intervenen moltes variables, i on ara mateix en un professor-investigador hi sol recaure una dualitat contradictòria: és assalariat des del punt de vista docent (en general es vol fer el número mínim de classes, sense que això vulgui dir que es renunciï a la docència), i empresari des del punt de vista investigador (en general es vol tenir el màxim de temps per destinar-lo a recerca i altres activitats acadèmiques).

L’autor, Felipe Fernández-Armesto, professor d’història a la Universitat de Notre-Dame, creu que els centres de recerca no haurien de monopolitzar les persones amb talent, i que els professors haurien de poder concentrar-se temporalment en la recerca, amb la obligació de tornar a la docència.

The symbiosis of teaching and research is precious. Autonomous and independent research institutes should not be allowed to monopolise many talents. They should have few or no permanent professorships. They should, as the best do, recharge teachers’ batteries and give them opportunities to concentrate their minds on research for a while – but always with the obligation of returning to the classroom. New graduates should expect to share classes with senior undergraduates so that each cohort learns from the other and professors learn from both.

Igualment opina que, al menys als USA, l’educació de postgrau ha decaigut:

Nowadays, moreover, for teaching purposes, the distinction between graduates and undergraduates is getting blurred. Both, typically, start their courses in appalling ignorance, impoverished by deficient basic schooling in failing secondary systems and patchy higher education. Just as undergraduate freshmen increasingly need what is effectively remedial work in general education, languages and elementary techniques of critical reading and effective writing, so graduate inceptors, however “promising”, often need basic nurturing.

M’agrada la darrera frase: els investigadors han de publicar les seves descobertes i avenços amb la mateixa claredar que ho exposarien a una classe. En definitiva, han de saber comunícar bé.

A teacher’s vocation should be a qualification for a grant or a job in research. And when researchers publish their results, they should think of their task as teaching in print: making what they write clear and life-enhancing to readers, just as they ought to strive to make what they say clear and life-enhancing in the classroom.

Altres vegades he opinat sobre aquest tema, que no sembla que evolucioni gaire en els darrers anys. No és pas gaire fàcil de regular ni d’ordenar.

Foto “Symbiosis”, http://www.cruising-png.com/IMAGES2/CLOWN.JPG

Em sembla una presentació excel.lent i un recull molt actual de les tendències que les organitzacions haurien de seguir. En el nostre cas, les universitats, però també els grups de recerca, que són grups primaris de treball i que segueixen un model metaempresarial.

L’única conclusió que presenat en Jordi Graells ja parla per sí sola:

“Qui s’apunta al canvi a l’organització? El voleu liderar?

«Les capacitats diferencials són la imaginació, la creativitat i la passió.» (Gary Hamel)

L’objectiu ha de ser ¿com construir una organització, una comunitat i un país que motivin la gent a oferir la seva creativitat i passió tots els dies?”

Em vaig adonar que una cosa és la Política 2.0 i una altra el Govern 2.0. I més encara, l’Administració 2.0. Les formes de fer política, fer lleis, debatre, acostar-se als ciutadans – per part del Parlament són unes (i va quedar clar la dificultat de fer algunes lleis com l’Electoral). Una altra és el Govern 2.0 i l’Administracio 2.0, que malgrat algunes iniciatives encara tenen molt de camp per recórrer.

Les trobades entre persones rellevants de la política i del govern amb ciutadans conscienciats pels bons usos de la Web 2.0 em semblen molt profitoses per a tots dos cantons. Per un cantó, els ciutadans 2.0 podem adonar-nos que els governants i polítics creuen en les noves formes de comunicació. I per un altre cantó, els governants i polítics s’adonen que a la societat hi ha gent que creu, treballa i impulsa la societat 2.0 (amb humiltat, i no són pas només el que hi ha a una trobada o sopar, ni tan sols són els més idonis, segurament).

Dels ets i uts de la política 2.0 en vaig poder aprendre coses interessants de cara a la ciència 2.0 i a la universitat 2.0. Malgrat que són camps diferents, amb entorns dissimilars, les excursions en territoris fora de la primera esfera de solvatació suggereixen canvis per avançar cap al món 2.0 en l’entorn més proper. Per exemple, la discussió que devia haver-hi al Parlament sobre si deixar tenir portàtils, o enviar sms, o navegar per Internet… algun dia es trindrà a les aules de secundària. Segurament no serà pas en els mateixos termes, però caldrà abordar-la, altrament hi l’interior i l’exterior de les aules serà massa diferent per proporcionar una educació òptima.

La imatge dels llargs trens americans de mercaderies, amb màquines diesel davant, al mig i al darrere, em sembla anàloga al que té lloc en aquests moments: no n’hi ha prou amb els polítics i amb les administracions, cal ciutadans 2.0 i una societat 2.0. Cal que hi hagi diverses màquines en diversos llocs del territori real, des del Parlament a la Universitat, a les empreses i als Ajuntaments. Els vagons de la Societat són molts i exigenen moltes locomotores.

Gràcies, Ernest Benach, pel sopar. I gràcies a l’Eduard Batlle i la Trina Milan per la iniciativa.

Foto tren: http://www.phantasrail.com/Iran/07504ux.jpg

Resum de la conferència del mateix títol que va tenir lloc a la Casa de Cultura de Girona, el 6/10/2009 (presentació PPT).

Hi havia una vegada una nena anomenada Caputxeta Bolonyaire Vermella, que volia portar un cistell amb Píndoles d’Educació Superior a la seva àvia Societat, però un Llop que es deia Complexicador volia fer-la passar per una drecera i cruspir-se-la. Encara no sabem el final d’aquest conte, però segurament, com tots els contes, serà feliç.

El Procés (Declaració) de Bolonya, que va començar el 1999, va comportar un compromís dels principals responsables de les administracions educatives europees per enfortir l’educació superior europea davant d’una globalització de l’educació. Prèviament hi havia hagut la Declaració de Lisboa, després hi ha hagut els Comunicats de Praga, Berlín, Bergen o Londres. Tot plegat són declaracions d’intencions compartides, on cada estat membre ha de desenvolupar el seu propi sistema universitari de forma que tots acabin convergint, i on els títols estiguin equiparats i es pugui oblidar el procés d’homologació de títols estrangers. També als diferents títols s’hi posarà el Suplement Europeu, que indicarà les competències assolides per cada estudiant titulat.

Però la convergència no ha estat real encara. De fet, a Espanya fins al proper curs 2010/11 no és obligatori que els estudis universitaris estiguin adaptats a Bolonya (és a dir, que el seu primer curs correspongui a l’estructura de grau). Encara en un document de 2008 (Lisboa Policy Brief), Espanya ocupava una poc honrosa quinzena posició (d’entre 15) en un índex de convergència en temes d’educació superior, força per darrera d’Itàlia i França, a les posicions immediates superiors.

Els trets més importants en el Procés de Bolonya són en primer lloc la definició d’una unitat d’estudi, el crèdit ECTS (European Credit Transfer System), que equival a unes 25-30 hores de treball d’un estudiant, i quantificació en 300 crèdits ECTS (5 anys) dels estudis de grau + màster. Això comporta que un estudiant a temps complet pugui fer uns 60 crèdits ECTS/any, amb la qual cosa es pot assolir el grau+màster amb una dedicació a temps complet de 5 anys. Dedicar-s’hi parcialment, compaginant treball i estudi, ha de continuar sent possible.

Ara bé, els diferents estats no s’han posat d’acord amb la durada del grau, que ha de permetre insertar-se al món laboral (tampoc no s’han posat d’acord amb l’edat d’entrada a la Universitat: un estudiant de Perpinyà és un any més jove que un de català, a igualtat de nivell). Mentre que a la majoria d’estats (per exemple, en força casos França) el grau s’assoleix en 3 anys i el màsters són de 2 anys, a Espanya el grau s’obté després de 4 anys. A més, degut a l’existència de competències professionals definides a Espanya i inexistents o diferents a Europa complica la situació. Per exemple, a Espanya l’obtenció d’un grau en una especialitat d’Enginyeria Industrial conferirà el títol però no pas l’habilitació per a l’exercici d’aquesta professió, per a la qual caldrà un màster específic; l’existència actual de diplomatures, arquitectura tècnica i enginyeries tècniques ha comportat doncs una elevada complicació que no està encara resolta. Ara mateix, molts d’arquitectes tècnics volen retitular-se a Graduats en Enginyeria de l’Edificació, amb la pressió que comporta (i elevats costos) a les universitats. Més endavant seran els mestres, que desitjaran esdevenir graduats i no pas diplomats, o els diplomats en infermeria.

Per postres, a Espanya es va començar la casa per la teulada i es van programar els màsters abans de planificar i definir els graus, amb un cert desgavell i una manca de mapa de títols de màster. Caldrà encara alguns anys per retornar a una racionalitat que estalviï dubtes als estudiants i tregui maldecaps als gestors universitaris.

Ja tenim un peu i mig a Bolonya, i estem enfangats fins al genoll (es tracta d’un fang amb propietats terapèutiques, compte!). Com si fossin sorres movedisses, no ens poden bellugar gaire perquè ens hi enfonsarem. Però les coses acaben funcionant, ens en sortirem, i ens en sortirem bé. Perquè el món està canviant. De fet, amb el Procés de Bolonya s’han introduït canvis que no hi tenen res a veure, però que la gent els hi percep associats: la introducció imparable de les tecnologies de la informació i la internet fa que els sistemes pedagògics hagin evolucionat de forma sobtada i que el treball tutorial i per competències s’hagi impulsat amb decisió.

Bolonya és també la universitat del triangle del coneixement: recerca, màsters, internacionalització. I aquí hi rau el principal escull: si es vol que els estudiants facin part dels seus estudis a Europa, cal un sistema de beques que cobreixi els costos reals i que eviti l’escletxa social. Tots els estudiants han de poder moure’s per Europa. Tots han de poder aprendre anglès per immersió, tots han de navegar per Internet sense problemes, tots han de saber expressar-se en públic amb fluïdesa. Que això sigui possible és feina de tothom i sobretot d’una política de beques adequada.

Un escull important, tal com senyala una recent enquesta a Anglaterra, és que tot plegat té lloc amb una dedicació lectiva del professorat que no ha canviat amb els anys, però amb una càrrega no lectiva (reunions, paperassa, innovació docent, …) que s’incrementa constantment. A més, la Universitat és una organització supercomplexa, on els seus principis són contínuament qüestionats, on ningú no té una posició dominant, on la creació de coneixement és normal i els canvis són sempre difícils.

Les noves formes de relació per Internet, a més, estan capgirant el nostre món. La Web 2.0, amb les xarxes socials i amb noves formes de participació, està cridada a transformar (positivament) la nostra societat. Per això la nova Universitat, la Universitat 2.0, serà el pas següent al Procés de Bolonya. Una universitat millor, més preparada, més justa, més cohesionada, més participativa, més ben dirigida, amb més lideratge per part de la comunitat.

Però això és feina de tothom, no pas només de quatre il·luminats. Feina dels universitaris, dels professors de secundària, dels exestudiants, dels futurs estudiants, dels actuals estudiants, dels treballadors de l’administració. En definitiva, la ciutadania hi té coses a dir, i n’ha d’estar informada, i ben informada; en tot cas, la Universitat sobreviurà a tot el trontoll aparegut.

No hauria de passar que l’enlluernada Caputxeta Bolonyaire Vermella formés part del col·lectiu de persones que veuen Bolonya com a una nova forma de màgia. Igual que en realitat els mags només són creadors d’il·lusions, la Societat ha de saber aprofitar intel·ligentment les noves formes de fer docència, començant per la Universitat i continuant per la resta de nivell educatius

He aprofitat per visitar el campus de la Universitat de Perpinya. És agradable, compacte, humil. Amb una biblioteca ben digna, on les ciències són a un annex. No he aconseguit connectar a Internet via EduRoam segurament perquè no he fet alguna cosa prou bé.

Durant el Fòrum he parlat amb catalanoparlants del Rosselló. Una mare de Bolaternera que té el fill estudiant Fisioteràpia a Girona m’ha fet adonar que encara hi ha gent que el parla, i que el parla bé. M’ha fet gràcies que en lloc de “fill” digués “nin”.

Respecte de la llengua, al web de l’Ajuntament de Perpinyà he trobat un concurs de dictat en català a un dels Instituts de la ciutat, promogut per diverses organitzacions com per exemple Ràdio Arrels. Espero que hi ajudi una mica.

El Midi Libre en parla avui. Per cert, és la 25a edició del Fòrum.

Actualització dimecres 10: L’Indépendent avui en fa un reportatge, també.

Rethinking Science Education

El que em sembla molt rellevant, però, és el diferent stress dels investigadors a les facultats d’humanitats i socials respecte dels científics. A Ciències la pressió per demanar ajuts o per publicar és constant, i això va contra l’atenció als estudiants. L’empresa científica és cada cop més i més competitiva.

Tilghman’s talk primarily focused on the need to improve the teaching of science, and she noted that the liberal arts colleges that make up the Council of Independent Colleges have good track records — better than those of most research universities — at producing future doctoral students in the sciences. She noted some reasons for this, including the demand for professors at research universities to be so engaged in research that they may lack the time for the kinds of close interactions with students that liberal arts colleges take such pride in.

While Tilghman made no apologies for this reality of university life, she said that one reason research universities may not produce as many future scientists “pains me.” She said that “as the scientific enterprise has become more and more competitive,” undergraduates at research universities “witness firsthand the stresses and strains” of faculty members and graduate students “who are constantly concerned about the fate of the next grant application or the current paper under review.” Tilghman added that she doesn’t have “the slightest doubt that this pressure is discouraging even the best and brightest undergraduates from committing to a life in science.”

Veig que la situació als USA no és pas gaire diferent del que passa a les universitats catalanes. Per bé i per mal. Aprofitant aquesta reflexió de l’IHE faig quatre apunts de recursos rellevants de ciència a internet que crec que poden ajudar a una imatge positiva de la ciència a la societat.

Per exemple, gràcies a l’Alberto Fernández (@albertofersie) he conegut el web del mag-científic Richard Wiseman (@richardwiseman), que té diversos llibres sobre ciència rara (quirk science) i sobre màgia. A primera vista tracta temes sobre màgia i ciència, un dels territoris poc explorats en la comunicació de la recerca.

I gràcies a @Wis_alien he sapigut del fòrum HomoScience, on s’hi discuteixen temes de ciència, en particular els relacionats amb la ciència ficció (ara mateix, sobre la pel.lícula Avatar).

Més relacionat directament amb el nostre grup investigador, fa poc el portal Recerca en Acció ha publicat un reportatge sobre l’activitat que vam dur a terme a la darrera Nit de la Recerca, a finals de setembre de 2009. Ja fa gràcia veure com ens veuen els nens:

1/ La recerca es fa dins d’un laboratori: un 70% dels dibuixos mostra científics tancats dins d’un laboratori. Només un 20% dels casos mostren escenaris a l’aire lliure (l’altre 10% no es pot atribuir a cap escenari)

2/ Els científics porten bata blanca. Almenys això es el que passa en un 60% dels dibuixos. En un 35% porten ulleres.

3/ Hi predominen els químics. Un 55% dels dibuixos inclouen estris de laboratori identificables amb la química, com ara matrassos. I en un 25% apareixen instruments propis de l’astronomia.

4/ Dominen els homes. Un 40% dels dibuixos reprodueixen homes científics, un 25% reprodueixen dones i un altre 25% mostra junts a científics d’ambdós sexes.

De fet, els científics viuen (vivim) una mica en un caos. Això és el que opina una degana anglesa al Times Higher Education: The creative chaos theory: Tidiness and academic work just don’t go together, believes Sally Feldman. Aquesta és una apassionant reflexió sobre la relació entre creativitat, reputació investigadora i quantitat de papers (o d’informacíó emmagatzemada al ciberespai). Feldman cita Einstein: “If a cluttered desk is a sign of a cluttered mind, what then, is an empty desk?”: si una taula desordenada és un signe de ment desordenada, què és, doncs, una taula buida?

Afortunadament aquests dies podrem assistir remotament a un acte important de comunicació digital de la ciència: ScienceOnline 2010, que es farà a New Carolina, USA, aquest mes de gener, esponsoritzada en part per BlogTogether. Dels temes que s’hi tracten (programa) em fascinen Science and the mobile device, Google Wave for scientists i també The Importance of Meatspace: Science Motels, science freelancing and science coworking. La veritat és que ja m’agradaria ser-hi.

Foto extreta del web d’en Richard Wiseman: http://richardwiseman.files.wordpress.com/2009/12/fotolia_496285.jpg

He vist aquesta entrada coincidint amb l’Informe Horizon, que aporta com a cosa destacada el canviant paper del personal acadèmic en l’educació superior.

Als USA no estan pensant en les noves metodologies pedagògiques que per les nostres contrades introduïm en paral.lel (no pas com a conseqüència del) Procés de Bolonya. Però està clar que intenten innovar i millorar el seu sistema.

De totes formes, crec que la utilitació de l’ordinador com a “mestre” funciona molt bé per als millors estudiants, aquells que es poden concentrar, aquells que tenen més habilitats informàtiques, aquells que amb qualsevol forma de procés de docència/aprenentatge funcionarien bé. El MIT, el CMU, Hardvard, són molt sel.lectius, i per això poden provar moltes coses amb els seus estudiants. Als universitats no tenen aquesta característica, i potser fins i tot tenen molt més de mèrit, en haver de formar estudiants menys capacitats o amb menys disponibilitat de temps per al seu procés d’aprenentatge.

En tot cas, segons l’IHE,

The university is currently exploring how the open-learning software could be used in conjunction with classroom education to speed up the teaching and learning process — a prospect that some involved think could help solve overcrowding in America’s community colleges and realize the Obama administration’s goal of boosting graduation rates.

De totes formes, el sindicat de professors americà hi veu alguna contraindiciació:

Gary Rhoades, general secretary of the American Association of University Professors, says that the intangible benefits of “contact with human beings” are still crucial to learning, and that plenty of research has said so. “So many of the effects that we seek from education… go well beyond the limited ‘learning outcomes’ that are defined for a specific subject matter in a specific class,” Rhoades says. “Those outcomes generally are connected to a narrow set of competencies focused on the specific subject matter.”

he vist que hi ha un curs de lògica (algun dia tinc ganes de seguir-lo) disponible per ser seguit al pas que cadascú desitgi. L’article de l’IHE en parla:

Thille says the current model relies on a credentialed instructor to confirm what written assessments suggest: that a student has either earned institutional credit or not. And while she does not dismiss this model, and makes clear that her institution has no plans to “do away with” professors, she does note that a logic course, currently taught to residential students for credit through the hybrid model, only involves a cursory level of instructor contact. “It’s completely taught self-paced and online, and they put a [teaching assistant] who is, in theory, responsible for being in the course,” Thille says. “Basically what they do is just monitor the grade books… The students are pretty much working through it on their own, and at some point they’re done, and then they get credit for taking logic.”

Encara que no sé si és gaire aplicable (crec que sí, en el nou marc pedagògic vinculat als nous plans d’estudi adaptats al Procés de Bolonya), l’IHE comenta sobre l’aprenentatge híbrid:

The virtual tutor takes care of the basic concepts that typically dominate lectures, leaving professors open to plan the face-to-face component of the course according to what parts of the curriculum the software tells him students are picking up more slowly, and what concepts could bear reinforcement. For example, if a statistics professor notices in the data he receives from activity in the open-learning program that a great number of students struggled with the assessments the program gave while teaching conditional probability, the professor could use the class periods to hold a discussion with his students about that concept until he is confident they get it — a preferable alternative, Thille says, to rolling through concepts didactically and hoping they stick.

Qualsevol millora val la pena. A més, tenir cursos lliures a la nostra disposició, com aquest de lògica, sempre és benvingut.

A part de l’interès intrínsec d’aquesta proposta, que ja l’havia vista alguna vegada formulada de forma semblant, crec que val la pena seguir els comentaris que provoca. Des del tipus “el futur de les pràctiques de secundària és aquest” fins a “només algun tipus especial de pràctiques es pot fer”. En particular, les pràctiques de química no semblen tan adients.

Cal diferenciar aquesta proposta d’altres basades en la simulació computacional. I no em refereixo només a la simulació basada en mètodes de la química quàntica o de la mecànica molecular, sinó en simulacions, per exemple, de valoracions en química analítica.

ILabCentral té el lema Real Labs. Real Learning. Com a exemple hi ha pràctiques d’espectroscòpia amb una font de neutrons. No està pas malament. O una altra de cristal.lització de polímers. Ara mateix n’hi ha nou, entre les dues universitats esmentades.

En la presentació, val la pena senyalar aquesta frase

He noted that many organizations and professors are still not convinced that lab classes can be done virtually, but he is trying to change that. He plans to meet with the College Board soon to try to persuade them to accept virtual labs in their Advanced Placement courses.

“The high-school science lab of the future is this,” he said, holding up his laptop computer.

Però també crítiques sobre la manca d’emoció:

Of the five senses of touch, sound, taste, smell, and sight, a computer only addresses 2, and then with significant degradation. This approach may have its uses, but only as a supplement, not a substitute.

However, my real pet peeve with virtual labs, is the lack of excitement over science that students will experience. In discussing with science colleagues why they went into science, it is very common for them to say they had a junior high or high school teacher that provided great laboratory experiences. I count myself among that group. When thinking of your own science classes in your education, do you remember the lectures or the labs? If you had a poor teacher who didn’t do any labs, you probably don’t remember anything about science class except that you hated it.

Però és millor que no pas l’experiment virtual:

The key word here is “excellent.” Most virtual labs provide no real science experience. The data that students collect has been preprogrammed and is very precise and “clean.” Thus, the student experience is exactly the opposite of what a good lab provides.

The iLab concept is one way of overcoming this problem and of providing real data from the real world to students. The best lab experience will provide students with learning opportunities not available from lectures, textbooks, and videos. Students should understand the nature of science, develop scientific reasoning skills, and appreciate the complexity and ambiguity of the work that scientists do.

Em sembla un tema apassionant.

Durant tot el dia d’ahir dijous i avui divendres té lloc al Parc Científic i Tecnològic de la UdG el congrès interancional UNIVEST’09, que té per lema claus per a la participació dels estudiants a la universitat. Hi ha unes 350 persones inscrites, que han vingut de pertot arreu. Durant tota la jornada d’ahir vaig fer algunes poques aportacions via twitter amb el hahstag #univest09, ja que resultava difícil compaginar moderació de taula rodona i twittejar. Malauradament vaig tenir la impressió que pocs assistents eren 2.0.

Amb els companys de la Càtedra de Cultura Científica i Comunicació Digital (C4D) hem presentat diverses comunicacions. En particular, ahir al matí vam exposar en una de les meses de comunciacions com ha evolucionat el número de fans de la pàgina del Facebook de la UdG, i també les seves interaccions, des de la seva obertura pel juny de 2009.

Ahir a la tarda vaig ser el moderador de la taula rodona S’aprèn res, estudiant a la universitat? on el professor Kenneth Bain, per videoconferència de la Montclair State University (New Jersey, prop de New York) ens va mostrar alguns exemples molt interessants de motivació de l’aprenentatge dels estudiants. El Prof. Bain té publicat un interessant llibre,

A la mateixa taula hi havia també Carmen Vizcarro, professora de la Universidad Autónoma de Madrid i membre del Grupo Bolonia Expert Team del Ministerio de Educación, i Àdam Bertran i Martínez, Coordinador de Becaris del Consell d’Estudiants de la UdG. Tots dos van fer unes excel.lents contribucions complementàries a les del Prof. Bain. Quan tingui temps les resumiré de les notes que vaig prendre, encara que suposo que ja les publicaran a les actes del congrès.

La videocoenferència transatlàntica va anar força bé fins que es va tallar el so. El pitjor, però, va ser el potipoti de fer servir tres llengües al congrès. Jo volia parlar en anglès, però no em deixaven gaire. No passa res.

(Foto: Lídia Ochoa, del facebook).

Nota: l’Àdam Bertran ha recollit la seva intervenció al seu blog. Gràcies, Adam!

Aquest vespre he fet una xerrada a la Casa de Cultura de Girona convidat per la delegació del Col.legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya. Donat que el curs passat ja vaig fer força conferències sobre la posada en marxa del Procés de Bolonya, ens va semblar que en aquesta ocasió calia pensar ja en després de Bolonya.

Per això he fet una sèrie de reflexions, basat en el guió estàndard d’una xerrada sobre Bolonya, sobre els nous reptes i les noves formes de millorar la docència i l’aprenentatge. Moltes d’aquestes reflexions les he anades recollint en aquest blog. Realment s’ha demostrat una vegada més que mantenir un blog és molt més que recollir les impressions personals: és ordenar la informació i donar-li valor per fer-la servir en qualsevol moment.

El Col.legi de Doctors i Llicenciats aplega unes 11.000 persones, la majoria vinculades a centres de secundària. Durant el sopar posterior a la xerrada he pogut compartir experiències i inquietuds amb el Col.legi, en particular amb la degana Josefina Cambra, amb el delegat a Girona, Joan Domènech amb el videgà Jesús Bonals i amb en Manuel Rius. He d’agrair-los la bona estona que hem passat.

Ara que amb el Procés de Bolonya es passa a graduats, potser el col.legi haurà de canviar de nom – ho he dit una mica en broma. Doncs ja hi han pensat, evidentment, i ja estan admetent graduats. Són canvis lògics resultats del Procés de Bolonya. Són canvis positius, segur.

He penjat la presentació a Slideshare i a Issuu . Hi ha alguns acudits interessants, a partir del recull que vaig fent en aquest blog.