Al Times Higher Education hi ha un article interessant titulat ‘Univer-cities’ told to learn some home truths on es remarca un cert retorn de les unversitats britàniques que no són a Londres a una missió de suport al seu entorn més local. En un debat que va tenir lloc a finals d’abril, s’hi va dir que

The Tony Rich Lecture and Debate, held at the University of London by the Association of Heads of University Administration on 26 April, heard that just 4 per cent of institutions consider their locality to be a mission priority, with almost a third not seeing any geographical area as part of their mission.

John Hogan, registrar at Newcastle University, said that his institution went “hand in glove” with the local city, and that more institutions should consider themselves a “univer-city”

Taking the example of Imperial College London, he said: “Imperial is a fantastic institution, but if it closed, would London notice? Probably not. “But if Newcastle closed, or Northumbria, Durham, Teesside or Sunderland [universities] closed, it would be a catastrophe for the local and the bigger region, because there’s not a lot else going on in the North East.”

Meanwhile, David Allen, registrar of the University of Exeter, said that for a time universities had lost touch with their communities, but recently they had started to re-engage in “powerful and beneficial ways”.

Però els comentaris a aquest article del THE són de top tipus. Alguns qüestionen que una universitat aporti gaire res més que una gran empresa. De fet, alguns comentaris afirmen que una unviersitat distorsiona una societat. Però el que em fa més gràcia és aquest:

Is it healthy for universities to be full of academics. I suspect it gives a skewed outlook on society similar to a church. Which strangely enough is where universities were born.

Més enllà de la comparació amb l’Església, sí que és veritat que una ciutat que té una universitat passa a ser perturbada en una certa direcció. El que importa és que sigui en la direcció correcta: en la de la crítica del coneixement, en la seva creació, en la innovació, etc.

En tot cas, una entrada rellevant del THE i un debat britànic que potser és aplicable a Catalunya. Perquè Barcelona hi juga un paper semblant al de Londres a Gran Bretanya, oi?

Fa pocs dies vaig fer un post titulat La Universitat no és només per desenvolupar habilitats on reflexionava sobre com les universitats poden jugar un paper rellevant davant de la caducitat ràpida de les habilitats que avui en dia s’ensenyen. Relacionat amb aquesta idea, l’Inside Higher Education va publicar l’article A New “Elite University” Gets $25 Million in Seed Funding on comentava el Minerva Project, on s’hi poden cursar estudis desprovistos de tota mena d’assignatures “maries” i “introductòries”:

the university won’t ask students to pay tuition for anything that you can learn elsewhere. “You’ll never find a foreign language class. You’ll never find an introductory class” at the university, he told me in a phone interview today. What you will find is an academically rigorous liberal arts education, more akin to graduate school perhaps or to, according to Nelson, a bygone era when a university education meant you were required to take a bunch of core classes and where you gained critical thinking skills — and the social certitude, perhaps — to be able to speak smartly or argue intelligently on any topic.

Sembla que aquesta universitat vol ser encara més elitista que les de la Ivy League, intenant que només hi entrin les persones més capacitades intel.lectualment. La docència serà fonamentalment a distància, però amb uns professors de primer nivell. La matrícula pot costar uns 20.000 USD per any, res de l’altre món comparat amb les universitats privades americanes.

Massive online courses have surged in popularity, but Nelson says here too The Minerva Project experience will be different. The focus, he argues will be on “quality teaching,” and to that end the university hopes to lure professors to it by offering a “Minerva Prize,” a cash prize for the best teaching professors in the world. I pressed him about how he’ll lure “the best” to an online, for-profit university, to which he pointed to the abundance of unemployed PhDs who’d be willing to jump at the chance.

No acabo de veure el per què d’aquesta iniciativa, però en tot cas serveix per introduir una reflexió: cal universitats, escoles o institucions per a la gent més capacitada? Hi ha persones que creuen que els cursos introductoris repeteixen conceptes de secundària, encara que serveixin per anivellar.

No és un tema fàcil, però sembla que el Minerva Project ja té inversors. I en tot cas, la docència virtual hi juga un paper rellevant. Això vol dir alguna cosa.

Avui un tweet de @yoriento ha avisat d’un interessant post titulat Gobierno 2.0: ¿realidad o ficción? de @aroap que fa referència a les Prediccions 2012 sobre Administració i xarxes socials que a finals d’anys va sortir, i on vaig tenir-hi l’oportunitat de participar (el blog misapisportuscookies és ben interessant!). Diu l’autora sobre els 100 primers dies de l’any (que no pas del Govern de Madrid):

Pasados los primeros 100 días del año es hora de hacer balance no del Gobierno (que daría para un debate largo y farragoso), sino del uso que la Administración Pública ha hecho de la web social en lo que llevamos de 2012. Para ello, he tomado como referencia las predicciones para 2012 sobre la relación de la Administración Pública y las redes sociales, publicadas en el blog de la Generalitat de Catalunya el pasado diciembre.

M’agrada que @aroap hagi recollit les prediccions més destacades que vam fer pel desembre:

• @Kedume 2012 será el año de la consolidación de la Administración en la Red y para seguir adelante con proyectos de Open Data. Habrá que estar atentos a programas en movilidad (…) será interesante ver el uso de las redes que pueden hacer los profesionales de la Administración”.
• @FrancescaBcn La Administración empieza a entender que se debe acercar a los espacios donde la ciudadanía se comunica. La apertura de datos y la promoción de espacios de conversación y colaboración con la ciudadanía serán claves
• @miquelduran Se hará un uso más inteligente de las rede sociales como canal de reclamaciones y para recibir las opiniones de los administrados. Se verá un progreso en las herramientas de monitorización
• @Fgrau Será el año de los recursos propios para instaurar y ejecutar estrategias de información y relación digital con los ciudadanos
• @antonigr Aplicaciones a partir de datos públicos, adaptación a móvil y tabletas de las webs de Ayuntamientos, evolución de smart cities a smart citizens, plataformas para la participación ciudadana
• @maripuchi Los trabajadores de las administraciones aprenderán a utilizar las herramientas de la web social con fines corporativos (…) otras administraciones crearán sus guías de uso y estilo en redes sociales
• @xtomas Las aplicaciones, la geolocalización y las nuevas herramientas de gestión de quejas 2.0 son los principales ejes de la e-Administración y, sobre todo, la social-administración
• @lusufr Se antoja clave para este año la incorporación de empleados públicos a las redes sociales para desarrollar fórmulas de gestión tan imaginativas como eficientes y lograr una interacción más sincera, útil y cercana con los ciudadanos

Segons aquest post, el País Basc i Catalunya són comunitats autònomes 2.0; ara bé, en general, amb les honores i lògiques excepcions, Espanya és un estat on hi ha molts ciutadans 2.0 però on no hi ha una administració 2.0. Perquè

Para lograr una verdadera e-Administración es necesario virar a una cultura 2.0 empezando desde abajo, formando a los funcionarios (que recordemos, no nativos digitales) en la utilización de estas herramientas y estableciendo guías de estilo como las que han promovido algunas Comunidades Autónomas, para lograr dos de los principales fines del Open Government: la transparencia y la consulta ciudadana llevada al ámbito digital

També es donen exemples de comptes en xarxes socials inoperants – igualment es proporcionen bons exemples d’utilització de xarxes socials en benefici dels administrats. Paga la pena llegir aquesta entrada i reflexionar-hi.

En definitiva: que ser una societat 2.0 implica una actitud, i que aquesta actitud potser no pot venir tota sola, sinó que s’ha de fomentar.

Gràcies, @aroap

He vist dos posts relacionats amb l’aprenentage dels estudiants que em semblen ben interessants. El primer fa referència a la formació en l’aprenentage dels estudiants preuniversitaris: Should High School Students Be Required to Take Online Classes?

More than a million K-12 students take online classes, studying everything from Chinese to AP English. Now, Virginia students will be required to complete at least one virtual course.

Els estudiants de High School de Virginia hauran de fer (encara no se sap pas com) una assignatura no presencial, si es volen graduar de forma estàndard o amb honors, ja que el governador d’aquest estat ha signat ja un decret perquè sigui així. De totes formes, no tindrà efecte fins que entri a 9è gru (3r ESO equivalent) la promoció de 2013-14. Segons el Washington Post, Florida i Idaho ja demanen una cosa com aquesta.

El problema és que l’estat de Virginia no té previst posar-hi diners… així que potser aquesta assignatura es convertirà en una “Maria”…

But nobody has specified how virtual classes will contribute toward that goal. The law also doesn’t give any guidance on which online course providers are eligible, and the state doesn’t intend to provide school districts a dime to help them implement the requirement. That could cause already cash-strapped districts to strike deals with lower-cost, less-reputable online course operators.

Sembla que a Colorado ha fracassat una iniciativa de Centres de Secundària Virtuals:

Colorado, for example, spent $100 million on virtual high schools last year even though half of students end up quitting and going back traditional schools because the quality of education was so low.

I un problema afegit és el de no tenir una forma d’avaluació senzilla que dificulti copiar i fer trampes.

Per una altra part, al gran blog GOOD Education s’hi parla sobre una certa revolució: eliminar els horaris de classe (una cosa que per aquí també se’n parla, especialment en escoles petites): Why It’s Time to Eliminate Class Schedules

If students spent their time producing authentic projects instead of driving toward test scores, it would provide tangible measurement of what they can do, and the tug-of-war over the meaning of grades would end. But as long as we keep the current way classes are scheduled, we will continue claiming that we just don’t have time for learning.

A aquest post de GOOD s’hi fan preguntes interessants, fins i tot agosarades:

What if we removed the passive course-to-course drudgery of the school day? What if there was no schedule? What if students were left with a list of coyly worded benchmarks targeted at creating quality humans, and we just waited to see what they could do? What if teachers were seen as mentors for projects designed to help students meet those benchmarks? What if the students initiated these projects and the teachers spent their time recording TED-style talks that would serve as inspiration and help students generate benchmark-related ideas?

I aquesta frase és una mica colpidora

If you’re a parent, I hope you’ll ask why your high school student just got credit for organizing her binder in government class instead of meeting foreign language and government benchmarks by designing a website that can educate immigrants about the constitution.

Perquè també cal treballar per al quart món: el tercer món de casa nostra.

Fa un any vaig fer una entrada sobre un nou rànking universitari, el de reputació del Times Higher Education. Fa pocs dies ha sortit la seva segona edició, que ha comptat amb un bon increment de respostes, ja que les dades s’obtenen a partir d’un qüestionari. En definitiva, no és una classificació sobre la qualitat real de les universitats, sinó sobre la percepció que se’n té – gairebé millor, perquè el que importa és el que l’altra gent pensi sobre una universitat, ja que això impacta sobre els òrgans finançadors, sobre la pressió de la societat, sobre els votants a les eleccions…

In just two cycles of the invitation-only survey, almost 31,000 individual academics from 149 countries have engaged with the exercise – providing a rich insight into the reputations of institutions around the world. This year’s table of the top universities by reputation is based on a record sample of 17,554 detailed responses, up 31 per cent on last year.

Veig que França hi veu dues universitats més respecte de l’any passat. Per exemple, la Universitat Pierre et Marie Curie, amb qui la UdG coordina els seus esforços en el PRES Pirineus Mediterrània, i també al CEI Euromediterrani del Turisme i de l’Aigua.

Segueixo dient que la posició de cada universitat deu dependre segurament del conjunt de persones seleccionades per passar les enquestes.

La classificació l’encapçala Harvard, seguida del MIT, Cambridge, Stanfort, Berkeley i Oxford. Veig que la meva segona alma mater (Berkeley) segueix molt ben classificada. Espero que les retallades que pateix amb reduccions pressupostàries del govern de l’estat de Califòrinia no l’afectin gaire.

Es pot trobar bona informació d’aquest nou rànking a una llarga entrada de l’excel.lent blog Más que universidad – Gestión y finanzas universitarias (em va agradar que li poséssin també el nom internet “edunomia”). Recomano llegir altres entrades relacionades que hi ha.

L’Enric Canela també ho ha comentat a Haurem de fer feina per millorar la nostra reputació, i el blog Apréndelo també ho esmenta a España no aprueba en reputación universitaria.

Crec que tenir bona reputació universitària també implica una qüestió de branding. Amb la dualitat Catalunya-Barcelona potser s’hi perd una mica (m’agrada aquesta dualitat, però és veritat que es podria estar millor si hi hagués una marca més clara). A més, si tot Catalunya es presentés com a única universitat potser també es milloraria, però això demanaria molts d’anys. Les universitats que encapçalen el rànking són antigues i, sobretot, fan molt bona recerca i atrauen els millors estudiants de postgrau, i en alguns casos també els millors de grau.

La imatge surt al web de Harvard avui mateix: http://www.harvard.edu/sites/default/files/home_features/Running_522.jpg

La classificació i els rànkings agraden (o convenen) els americans. Per això veig que segueixen apareixen taules ordenades amb les universitats. En aquest cas, segons com se’n parla a la xarxa (en anglès: “buzz”) – o sigui, que estiguin de moda. Més enllà de les xarxes socials, els blogs, els diferents documents accessibles, els llibres electrònics… tot contribueix a valorar una institució d’educació superior.

El post de Mashable titulat 25 Most-Buzzed Universities on the Internet recull precisament un estudi del Global Language Monitor (TrendTopper MediaBuzz rankings) que quantifica el valor de la marca de més de 200 universitats americanes. A diferència d’una edició anterior, aquest any el rànking està encapçalat per una institució tecnològica, potser degut a l’èxit del seu Open Courseware: El M.I.T. Els 15 primers són

1. Massachusetts Institute of Technology
2. Harvard University
3. University of Chicago
4. Columbia University
5. University of Wisconsin – Madison
6. Cornell University
7. University of California – Los Angeles
8. Stanford University
9. Yale University
10. University of Texas – Austin
11. University of Washington
12. University of Pennsylvania
13. University of Michigan – Ann Arbor
14. University of California – Berkeley
15. Princeton University

En relació als canvis a les universitats americanes, Mashable diu que només estem a les beceroles d’una transformació de l’educació superior, amb dos elements importans: els cursos massius a distància (MOOC), i la seva globalització.

The higher education world is in the midst of a major upheaval that has only begun to sort itself out,” said Paul JJ Payack, Global Language Monitor president. “You can’t have an institution of MIT’s stature give away its product for free, or millions of students opting for on-line schools or educations provided by for-profit organization, and of course the globalization of higher ed and not record significant change.”

Cal dir que els detalls del Global Language Monitor TrendTopper MediaBuzz rankings estan en un document que és de pagament (229 USD), així que no es pot saber fàcilment com està fet el rànking. Així i tot, està clar que les xarxes socials, els blogs i tota mena de documentació electrònica juga un paper cada dia més important per valorar una universitat per part dels estudiants i fer que estigui de moda (destinataris també d’aquesta classificació).

Per cert, aquest Global Language Monitor té altres articles interessants, per exemple respecte a les paraules de moda. Per exemple, Top Tech Buzzwords Everyone Uses but Don’t Quite Understand (2012). “Big Data” i “The Cloud” són les que provoquen més confusió.

M’ha agradat el post del Guardian Higher Education Network (darrerament està molt bé) titulat Employability: university education isn’t just about developing skills. Dues idees com a subtítol i peu de foto:

• The debate around employability and skills is important, but we must not lose sight of the critical and theoretical talent universities are also required to deliver.
• While teamwork is great, universities must first and foremost produce graduates who are continually able ro learn, to think critically and theoretically

Amb la possible introducció o intersecció dels mòduls professionals de grau superior (i de fet en la incorporació passada d’estudis professionals de grau mig i la seva transformació en graus/llicenciatures) segueix viva la discussió del paper de la Universitat i el significat de l’educació superior.

Algunes idees rellevants d’aquest article de David Docherty:

La majoria d’habilitats tècniques que s’hi expliquen ja no valdran quan els actuals joves portin 10 anys a la seva feina.

If a skill is a repeatable process in a predictable environment, expertise is the application of theory to practice. This distinction (even if in reality it is a continuum) is vitally important in setting out the mission of universities in helping to deliver economic prosperity and a good society.

If a skill is a repeatable process in a predictable environment, expertise is the application of theory to practice.

At its most basic [...] the majority of technical skills being taught in schools and universities will be defunct by the time young people are 10 years into their careers.

Què es demana actualment a Austràlia?

[...] will need to combine new operational skills with communication, teamwork and decision-making skills will intensify, the flexibility and resilience to change jobs, apply skills in different context and go on learning will be essential.

Cal no perdre de vista el que poden aportar les universitats, però:

[...] we must not lose sight of the talent universities are really put on earth to deliver. They must provide us with people with the ability to continually learn, to think critically and theoretically, to be reflective and reflexive, to innovate and break the status quo, and to navigate in the unstable waters of the global economy.

Docherty parla finalment del lideratge…

The way to drive the underperforming tail is to ensure that businesses get the quality of expert leadership they need.

Interessants reflexions, sense cap dubte.

Realment The Guardian publica bons articles sobre educació superior, darrerament. Avui he vist que parla de What’s in a name? The value of a good university brand: When it comes to student attraction, a university with a well-respected brand has an enormous advantage. But it takes more than a catchy slogan to stand out from the crowd.

De fet correspon a un debat que es va fer fa poc. Es pregunta The Guardian

In this rapidly changing marketplace, university branding is about much more than logos. But what does this mean for students and the role of branding in higher education in general? These questions formed the basis of a recent Guardian roundtable, held in association with brand communications consultancy Purpose. The debate was conducted under the Chatham House rule, which allows remarks to be reported without attribution to encourage a frank debate.

La veritat és que llegir aquest article és molt interessant. Només en vull recollir algunes frases que em semblen especialment rellevants:

• Without consensus in the university, branding or re-branding can be ineffective.
• key values for universities, among them: academic integrity; future employability; and, perhaps above all, the value of the student experience.
• a few crucial strands: positive student testimony; the synergy between marketing and branding; and getting academics on side by linking success in the marketplace to academic freedom.
• A university is not Coca-Cola,” a participant said. Unless you are a market leader branding messages tend to be centred around broad slogans, such as “upgrade your future”. What makes such general visions work are case studies, vivid and concrete student testimony gathered from existing students and displayed to students past and present at open days, recruitment fairs and awards ceremonies.
• one unpleasant remark to a 17-year old at an open day can turn them against a university for life.
• Never lose sight of the student
• The dramatic upsurge in the use of social media by university communication departments, “from press release to tweet in five years” has left universities vulnerable to instant criticism
• a central vision needs to tell a story accompanying the student through a journey, from prospectus to graduation.

I el que el propi article suggereix com a punts clau:

The roundtable heard that universities looking to brand themselves successfully should:

• • Focus on their core values, such as: academic integrity that links teaching, research and scholarship; business-friendly courses with employability appeal; and the positive student experience on offer.
• • Target communications at parents as well as students.
• • Involve academics as much as possible; their enthusiasm can often bring big dividends.
• • Highlight student testimony in university marketing materials.
• • Make the most of social media’s influence and reach.

En resum: un debat que val la pena de llegir i de pensar-hi.

He vist que s’ha recopilat la informació dels diferents Campus d’Excel.lència Internacional, tot fent una taula amb les diferents xarxes socials que cada Campus té actives. Al post Las Redes Sociales y los Campus de Excelencia Internacional de l’anomenada “Red Nacional de CEI” s’hi comenta aquesta feinada:

Los Campus de Excelencia Internacional (CEI) han tenido desde su inicio presencia en Internet y cada uno ha planteado su propia estrategia de comunicación, que incluye el uso de las redes sociales. La situación actual (marzo de 2012) en las redes sociales, de los CEI aprobados y reconocidos en las tres convocatorias (2009, 2010 y 2011) hasta ahora efectuadas, viene resumida en la siguiente tabla, aunque debe indicarse que los canales y redes sociales que se señalan son los que o bien  aparecen de manera fácilmente accesible y accesible en su página web o bien han realizado algún tipo de acción de comunicación que permita identificarlos y localizarlos de manera rápida (es posible que existan canales no detectados para alguno de los CEI pese a haber realizado búsquedas específicas en los principales canales).

Felicito aquesta iniciativa, que ens permetrà veure com cada Campus fa servir les xarxes socials. Si ja costa fer-les servir bé a una Universitat, em pregunto com ho fan els diferents CEI, més enllà de fer-les servir com a amplificador i difusor de la seva activitat i agenda.

En tot cas, una cosa ben interessant, i que va en la línia dels reculls que hi ha per a universitats americanes i xarxes socials. Hauré d’escriure el que ja tinc sobre el sistema universitari català i regional, per a klout, twitter i facebook, ara que ja he aconseguit tenir-ne informació de forma automàtica tot fent servir les APIs corresponents.

Naturalment el CEI on participa la UdG, el Campus Euromediterrani del Turisme i de l’Aigua (e-mta), hi és ben refernciat, encara que només en la seva versió global en anglès. Ignoro si els altres CEI tenen adreces diferents per a cada llengua, o el web/xarxa social és multilingüe. Hi ha feina.

Per cert, el compte de twitter de la Red Nacional de CEI és @redcei. Els autors són dos físics: iths.eu en un web prou atractiu.

He vist a l’excel.lent blog GOOD un post-infografia feta en col.laboració amb la University of Phoenix titulat Teaching in Higher Education. Diu GOOD que

As it turns out, vocational and career-related subjects such as health specialties and business have the most instructors, while STEM (science, tech, engineering, and math) subjects lag a little behind. Even more surprising is how much time full-time professors spend on unpaid or non-teaching related work.

A la infografia s’hi compara el professorat a temps parcial i a temps complet, pel seu títol. Els doctors solen ser a temps complet, mentre que els que tenen un màster solen ser a temps parcial.

El que em sembla més interessant és el que diuen treballar els professors-investigadors: els de temps complet, 53 hores, mentre que els de temps parcial en treballen 40! La infografia distingeix entre les següents activitats:

• Activitats remunerades a la pròpìa institució (classes, laboratori, etc.)
• Activitats remunerades fora de la institució (congressos, per exemple)
• Activitats no remunerades a la pròpia institució (correcció d’exercicis i exàmens, tutories, hores d’atenció, administració)
• Activitats no remunerades fora de la institució (per exemple, en el meu cas, fer de referee d’articles enviats)

Per aun professor a temps complet, el 85% del seu temps és del primer tipus (45,4 hores/setmana), mentre que per a un professor a temps parcial, només el 34% és del primer tipus (poc sorprenent: 13,7 hores). Més o menys correspon al professor a temps parcial a les nostres universitats.

Ja m’agradaria poder desgranar una mica més aquesta distribució de temps del professorat a temps complet. Però crec que no ens en diferenciem pas gaire, dels americans.

He vist que en Christian Negre (@applejux) ha fet una valoració al web escuela20.com de les jornades Espiral-DIM-Aulatic, que inclou en particular un llarg comentari a la meva xerrada de divendres, que vaig recollir al post Fem possible allò possible o la re-evolució educativa amb les TIC. Em sembla que val la pena recollir-la, ara em toca a mí tornar-hi un bon comentari…

La jornada empieza ardiente. Miquel Duran, arremete con un discurso futurista, citando una larga lista de novedades tecnológicas relacionadas con la educación. Me gustaría creer que la mayoría de profesores universitarios están tan al día. La sala se ha llenado rápidamente. De una treintena cuando entro, al centenar. Habla de muchos temas habituales en este podcast (en inglés), al que estoy suscrito desde hace tiempo y que recomiendo con fervor. Futurista, pero real. Menciona el tema (impresionante) de la impresoras 3D que empiezan a instalarse en algunas bibliotecas públicas de Canada y EUA a las que acuden los crecientes grupos de apasionados del DIY del siglo XXI. Me aparece una duda durante su exposición y la publico en twitter con la etiqueta #jespidim. Casualmente, al cabo de unos minutos, cita la pregunta. Me pregunto si el señor Duran es ya un ciborg con un xip instalado que le permite leer su línea de tiempo sin fijar sus ojos en alguna pantalla conectada a Internet. Pero la respuesta es breve, demasiado. Como profesor universitario, apasionado por la tecnología cutting-edge (de última generación) y pesimismamente optimista, me gustaría saber cuál es su opinión en relación al hacking de las instituciones educativas. Organizaciones como P2PU prescinden de las organizaciones establecidas para compartir conocimientos. Ken Robinson hace años que habla de la inflación académica, ¿es esta una respuesta? Con un poco de suerte lee este texto y se anima a compartir sus pensamientos.

Sóc pessimismament optimista? Potser sí que té raó, en Christian. Gràcies!

N’hem parlat via twitter. Espero poder respondre aviat.

Avui al matí he fet la xerrada Fem possible allò possible o la re-evolució educativa amb les TIC al Saló Expodidàctica, a les jornades #jespidim (Espiral-DIM-Aulatac), coorganitzades per l’Associació Espiral, Educació i Tecnologia. El Program s’ha desenvolupat al llarg de dos dies (va començar ahir) i està evidentment vinculat a l’existència del Saló de l’Ensenyament.

La veritat és que he tingut força seguiment a twitter, via el hashtag #jespidim (veure-ho via topsy.com), segurament és de les xerrades que més ha comentat el públic assistent. És clar que, igual que he fet alguna altra vegada, he demanat explícitament que s’anés comentant el que deia sense cap por, com una forma d’avaluació instantània.

Resum de la xerrada:

El paper de l’educació, en temps convulsos com els que estem vivint, segueix essent qüestionat. Tothom vol una millor educació, a tots els nivells, i tothom somnia en una educació millor. Amb el nou concepte d’educació al llarg de la vida, a més, l’educació ja no és una preparació per a la vida, sinó que és la vida mateixa.

Però els temps convulsos no tan sols ho són des d’un punt de vista polític i econòmic, sinó també per la irrupció disruptiva que suposa la Internet i tos els estris que permeten fer-la servir de forma intel.ligent i eficient, on quatre tipus de pantalles (del rellotge al portàtil) ens acompanyen i tres més (de la pissara al cinema) ens contemplen altives. Això comporta noves preguntes, nous dubtes, noves possibilitats de canvi per millorar, que fins i tot porten a dubtar del futur d’institucions com la universitat clàssica: l’increment de cursos MOOC (“Massive Open Online Course”) pot fer-hi pensar, en xoc frontal amb viatges recents com el Procés de Bolonya.

El mateix procés d’aprenentage es revoluciona: la gamificació, els laboratoris virtuals, la realitat augmentada, la realitat virtual superposada – en definitiva estem davant d’un veritable hacking de l’educació, on tot sembla poder-se canviar.

Som encara a la Internet de les Persones, però estem albirant ja la Internet de les Coses. L’educació, des de primària fins a la universitat, i al llarg de tota la vida, haurà de tenir en compte un món on tot estarà interconnectat, on estarà ple de robots plens de sensors i que faran tot tipus de coses. Un món on les habilitats digitals (i les comunicatives!) seran tan necessàries com saber llegir, escriure, sumar i restar. Un món on la docència 2.0 fa canviar ja la relació entre professor i estudiant, on hi apareix el concepte de metaaula.

Aquesta xerrada intentarà proporcionar algunes pistes i claus d’aquests temes i mirarà de fer reflexionar sobre el futur que (sembla que) ens espera.

Encara que volia fer la presentació en HTML5, al final he anat més ràpid fent-la amb un clàssic powerpoint (tot arribarà!). per això la tinc penjada al slideshare:

Entre d’altres idees he esmentat les noves propostes sobre hackejar l’educació, és a dir, donar solucions ràpìdes, encara que no siguin les més elegants, als problemes actuals.

He mirar de fer una xerrada optimista, però no he pogut evitar acabar preguntant els assistents sobre si tot plegat és sostenible, sobre quin és paper del professor en aquesta nova societat 2.0, sobre com podem seguir els continuats avenós tecnològics i de presentació de continguts.

He d’agrair en Xavier Sunyer (@xsune) que hagi pensat en mí per fer aquesta conferència, i també el paper del moderador, en Juanmi Muñoz, que ha sapigut indicar-me molt bé el temps que tenia disponible.

Foto: piulada per @mudejarico a http://twitter.com/#!/mudejarico/status/183126622537383937

Actualment estic una mica implicat en un projecte de l’escola Carme Auguet de Girona per bastir el seu curriculum tot basant-se en la ciència i en la tecnologia. Des de la C4D hi col.laborem tot aportant els nostres tallers de química i de ciència i assessorant en continguts científics, perquè els mestres de l’escola puguin fer un bon projecte.

Precisament avui s’ha presentat aquesta iniciativa al Saló de Descans de l’Ajuntament de Girona, amb presència d’autoritats de l’Ajuntament, de la UdG i dels Serveis Territorials d’Ensenyament.

Per part de la UdG hi col.laboren també Udigital.edu, el grup de Recerca Educativa en Educació Ambiental, i el Grup GretICE. L’Eduard Muntaner (@eduardm) hi ha exposat les bases del projecte. Per part de la C4D, en @pepduran ha fet un petit joc de màgia química amb el petit drac que tenim, mentre que jo he sortit a davant del públic per comentar en viu les possibilitats de les cartes i de la matemàgia com a eina educativa (però no hi he pas fet cap joc).

La veritat és que la nostra participació en aquest tipus d’iniciatives és més factible ara que la C4D té espais disponibles a l’edifici Monturiol del ParcUdG, al tercer pis, ala A. Això ens permet rebre grups-classe, poder disposar més fàcilment del material, i tenir capacitat per muntar tallers per fer a escoles i centres de secundària.

Divendres 24 va tenir lloc la Jornada de Portes Obertes de la UdG, on hi vaig fer una petita xerrada titulada “Experimenta la dimensió augmentada de la UdG 2.0″, en col.laboració amb en @pquimic i la @mferres. De fet, l’audiència era de professors de Batxillerat i ESO, ja que els estudiants eren fent voltes pels Campus i assistint a les diferents xerrades d’orientació dels estudis.

Mentre en @pquimic va mostrar alguns exemples de realitat augmentada en l’àmbit de la ciència i la química, la @mferres (a la foto) i jo mateix vam comentar com la UdG aprofita i innova en la utilització de les eines 2.0 i en les eines de realitat augmentada. Sortint a fora, vam mostrar alguns exemples de l’utilització de les capes de Layar, per exemple amb la ubicació dels edificis de la UdG, o amb l’Itinerari Químic Augmentat.

Cap al final de la jornada de portes obertes els companys de la C4D @pquimic i @pepduran hi van fer un petit experiment espectacular, a la porta de la Facultat de Ciències; a la foto el dimoni @pepduran celebra l’èxit de l’experiment, mentre en @pquimic s’afanya a piular-ho!

En definitiva, un agradable jornada que va tornar a servir per mostrar la UdG als estudiants de batxillerat (i també alguns d’ESO) i per compartir algunes estones amb els professors companys de secundària.

Avui el col.lectiu d’inspectors d’ensenyament han visitat el Parc Científic i Tecnològic de la UdG, i han mantingut una reunió amb l’equip de direcció de la universitat. En la seva visita al Parc han aprofitat per visitar l’espai de l’edifi Monturiol on la Càtedra de Cultura Científica i Comunicació Digital s’ha instal.lat, tan amb un parell de despatxos com amb un espai diàfan per impartir tallers i seminaris.

El col.lectiu d’inspectors ha estat acompanyat de la vicerectora d’estudiants, Rosa M. Terradellas, i el Delegat d’Ensenyament a Girona, Albert Bayot. Precisament en el seu pas pels nous espais de la C4D al tercer pis de l’Edifici Monturiol, després que la directora de la C4D, Sílvia Simon, els hi presentés les instal.lacions, el Delegat ha esmentat la importància que els grups de recerca de la UdG s’impliquin en la comunicació, promoció i divulgació de la ciència, i que col.laborin amb l’ensenyament no universitari. De fet, ha anunciat com la C4D i udigital.edu (companys de robòtica que també tenen instal.lacions divulgatives al primer pis del mateix edifici) col.laboraran amb la dinamització de l’Escola Carme Auguet de Girona, ajudant a fer un projecte d’escola basat en la ciència i en la tecnologia.

A la primera foto, mentre en @pquimic fa alguna piulada, la @mireiaguell, la @laiagd i la @silviasimonr acaben els preparatius de la presentació.

A les altres fotos, la directora de la C4D @silviasimonr fa una breu presentació dels tallers que s’hi ofereixen al col.lectiu dels inspectors d’ensenyament.

He vist a SocialMediaToday un post titulat How Google is on the Way to Take Over the Higher Education Market on es comenta l’experiència dels dos professors de Stanford, vinculats a Google, de fer a tot el món de forma no presencial una assignatura d’Intel.ligència Artificial. Jo mateix vaig intentat seguir-la, i fins i tot em vaig comprar el llibre que recomanaven. Malauradament no he tingut el temps de qualitat suficient per seguir-la i vaig haver de deixar de fer-la, malgrat que m’agradava molt.

Però aquesta experiència, i el fet que hi hagi professors que comencin a abandonar la docència a les universitats per muntar  una iniciativa de docènica online, fa pensar una mica. En aquest post de SocialMediaToday, s’hi diu que la Universitat basada en la Societat Industrial potser està arribant a la seva fi, i per també les universitats localitzades geogràficament:

As many Industrial Age institutions, the classical university institution is now under siege. Sure, there will be a few more years before we’ll see macroscopic effects: this experiment has been done by IT-savvy professors for IT-savvy students; it will take time before this spreads to the entire faculty and all subject matters.

Still, the university institution is in question and will soon be exactly in the same conundrum like physical newspapers or the publishing industry are today. Their economic model will become unstable because it is funded by big Industrial Age corporations that seek to produce commoditized degree-holders. The logic of geographical concentration of university to enhance communication is obsolete as we have just seen demonstrated. So, be ready to see big changes.

No ho acabo de tenir clar, però això mereix una bona reflexió. Cal recordar també que la Universitat de Stanford volia muntar un campus nou a New York City, però que al final no ho farà. Segurament ja en tenen prou en expandir-se virtualment, tal com diu aquesta altra entrada esmentada en la primera, Udacity and the future of online universities:

Stanford was willing to spend hundreds of millions of dollars building a new physical campus in New York City — but it isn’t willing, it seems, to help Thrun build a free virtual campus which could reach the whole world. That’s a dereliction of its educational duty. But where Stanford has failed, surely some other elite university will step in. Thrun is taking a bold step here. Let’s hope he soon gets the support, if not of Stanford, then of some other college. Like Harvard, or Yale, or Oxford, or Cambridge. They’re exclusive places now. But they don’t have to be, in the future.

El que està clar és que darrere de tot plegat hi ha la possibilitat de fer negoci:

The global education market is 2,000 billion $ and the higher education market worldwide is probably around 500 billion $. A lucrative enough market that could be leveraged with the technologies of the Fourth Revolution by Google!

Watch as Google reinvents Higher Education for both our benefit and their profit!

Em pregunto si les universitats presencials no han de reaccionar una mica, o al menys han de pensar en el seu paper quan Google o un NewGoogle munti una universitat, igual que ha muntat Google Maps o Gmail.

Foto: http://yiconaxu.uphero.com/images/10-ya.jpg

Fa pocs dies comentava el post de la Universitat de Sheffield a Adaptant newsletters a tablets: cal fer-ho?. Ara veig que Mashable també toca aquest tema a un post titulat Why Tablet Publishing Is Poised to Revolutionize Higher Education on es proposa fer un esforç en utilitzar de forma positiva els dispositius mòbils (tablets) i les publicacions digitals interactives a la Universitat.

[...] digital textbooks include a number of interactive features. They are not limited to static pictures, but can integrate video, audio, animation, interactive simulations and even 360-degree rotations and panoramas. In addition, universities have the ability to create custom, institutionally branded viewers with unique displays and navigation options.

Studies show that interactive content can boost learning retention. Students prefer to learn by doing, versus seeing or reading. When they interact with videos, charts, and graphs, they retain more information.

Més enllà de la docència, els tablets també permeten comunicar millor:

Sleek, lightweight tablets afford opportunities for higher education institutions to deliver engaging, interactive content not only to students, but also to educators, administrators and alumni. Campuses already use digital publishing for communications efforts, student recruitment, course content and the publication of scholarly research.

Many top universities are discovering that digital publishing can reimagine alumni newsletters and campus magazines — often with less reliance on outside publishers or vendors. For instance, Clemson World, Clemson University’s official alumni magazine, is now available on the iPad. Written and designed exclusively for tablet readers, the publication includes multimedia content such as video and animation.

Indiana University’s IU Libris application gives iPad users free access to a number of university magazines and publications, such as IU Teaching & Learning and the Principles of Excellence, a publication issued by the university president.

Em sembla ben positiu que els tablets siguin estris que permetin consumir informació. No acabo de veure clar que es puguin fer servir com a ordinadors, imenys com a entrada d’informació via teclat (al menys per ara). No acabo d’entendre, però, aquesta mania d’adaptar continguts als tablets. Això ja està inventat… s’anomena “pàgina web” i està escrit una cosa anomenada “llenguatge HTML”, potser en la nova forma d’HTML5. S’escriu un sol, i surt adaptat a qualsevol estri.

Segur que s’escriuran moltes coses (i es faran molts de videos) sobre aquest tema en el futur proper, però en tot cas quedar clar que els tablets serveixen molt bé per a consum passiu d’informació i per a petit consum actiu.

El blog ReadWriteWeb porta en un post titulat New Models for Web Publishing una interessant reflexió sobre el que és un blog, sobre com són els seus posts, i sobretot sobre la forma com es difonen, s’amplifiquen i arriben a “ser consumits” informacionalment. RWW fa una afirmació que trobo ben contundent:

We certainly stand at a crossroads, as we move from the “golden age of blogging” into whatever we are going to call things this year or this moment. I tend to think of this as the post-blogging era.

Tot discutint quins tipus de blog deixen de tenir sentit, i quins tipus en tenen encara o en tindran més, RWW creu que la llargada raonable d’un post ha disminuït:

As we get more impatient, the notion of the appropriate length on a blog post is changing and it is getting shorter: It used to be that a 600-word post was considered about right, now that is way long. (And this article is off the charts!) Videos too: three minutes is about all we can seem to pay attention to.

Aquesta entrada parla també de com es fan servir els canals RSS per oferir els continguts d’un blog (o sistema de notícies) de formes variades i en diferents plataformes (i cada cop més, en dispositius mòbils).  Però una cosa deixa clara aquesta entrada (una opinió que comparteixo):

blogging is far from dead but becoming richer and more varied.

És a dir: als blogs els queda encara molta vida, i esdevenen més rics i més diversos. Només hi afegeixo, però, una cosa: mantenir un blog ha de competir amb gestionar el microblog (twitter), compartir informació i gestionar de la rellevància. Tot plegat ha de ser sostenible i equilibrat.

Aquest blog també ha d’evolucionar, doncs. Amb aquest 2012 potser hauré d’escurçar les entrades, fer-ne de ben llargues, però altres de curtes. I sobretot, ho vincularé més amb el meu microblog, és a dir, el meu twitter. He de veure la millor manera de fer-ho. De moment recullo tots els tweets setmanals en una entrada del dilluns. Potser hi ha formes millors de relacionar-los.

Gràcies a un post de la Mercè Piqueras, que sempre treballa a l’avenç, he vist quins són els Anys Internacionals (i no internacionals) que aquest any 2012 es celebraran:

• Any Internacional de les Cooperatives (ONU)
• Any Internacional de l’Energia Sostenible per a Tothom (ONU)

A més, hi ha anys menys internacionals com

• Any Alan Turing
• Any Europeu de l’Envelliment Actiu i la Solidaritat Integeneracional
• Any de la neurociència (Espanya)
• Any de la Rata Penada

Tal com senyala la Mercè, al web de l’ONU (UN Observances) no tan sols hi ha els “anys de”, sinó també les “setmanes de..:” i “dies de”…, i a més a més, les “dècades de…”

És especialment rellevant que la dècada 2005-2015 és la “Decade for Action, Water for Life”: Aigua com a font de vida. 

El tema de les cooperatives és ben rellevant en el moment actual: aquestes empreses en què els amos són els propis treballadors, són un resultat dels processos d’empreneduria que actualment són impulsats pels nostres governs més propers. Encara que aquest any de les cooperatives està més pensat per a zones en desenvolupament, la veritat és que potser també és aplicable a la situació actual del nostre entorn més proper.

L’Any de l’energia sostenible em sembla també ben rellevant: en gastem massa, i cal trobar formes de generar-ne (perdó, de transformar-ne) que no generin formes de contaminació ambiental ni demanin inversions gaire costoses.

Pel que fa a l’any Turing, m’és especialment interessant, ja que aquest científic anglès, heroi criptoanalític de la II Guerra Mundial, informàtic, i que fa incursions en la física i la química, va tenir un final poc galdós. En el centenari de la seva mort, aprofitant el moment dolç de la web, de les xarxes socials i de la societat del coneixement, pot ser una bona excusa per divulgar bona ciència.

La imatge d’aquest post és precisament del web de l’Any de la Rata Penada (The Year of the Bat). Té gràcia… els padrins deuen ser Batman i Batwoman, suposo…

Acaba de sortit el document Prediccions 2012 sobre Administració i xarxes socials on diverses persones hi fem una predicció de com serà l’any vinent pel que fa a les xarxes socials a l’Administració (document en pdf)

La meva aportació és la següent:

Queda encara una part significativa de la ciutadania que no fa servir les xarxes socials o no les pot fer servir. L’any 2012 ha de veure com aquesta situació millora amb noves eines simplificades i per la implicació més alta de les administracions, que faran un ús més intel.ligent de les xarxes socials. Cada copes es faran servir més com a canal de reclamacions i per rebre les opinions dels administrats, fet que demanarà més esforços i sobretot una nova actitud.

L’entrada de noves xarxes socials com Google+ i la segmentació en altres xarxes de temes específics o col.lectius particulars comportarà un esforç per atendre-les adequadament. Es veurà doncs un progrés en les eines de monitorització i gestió de les diverses xarxes i canals, en un entorn d’interconnexió complicada entre els diferents sistemes.

Continuarà incrementant-se la diferència entre twitter per un cantó i facebook i google+ per un altre, que comporten un ús força diferent per part de les institucions.

A les universitats hi haurà un salt en l’ús de les xarxes socials especialment en l’àmbit de la comunicació del coneixement que s’hi crea i la relació amb l’ensenyament preuniversitari. A nivell docent el número d’experiències a l’aula pujarà, especialment en livetweeting i liveblogging. Hi haurà més inicitaves intraemprenedores, evolucionant cap al concepte d’Universitat de Catalunya.

Agraeixo la invitació que m’han fet la gent de GenCat Blog per participar en aquestes prediccions. És un orgull poder ser al cantó de veritables gurus i persones rellevants en l’àmbit de l’administració més innovadora i de les xarxes socials més ciutadanes.

Imatge: http://janverkade.files.wordpress.com/2012/01/prediction.jpg?w=640