Combien coûte un enseignant-chercheur ? Afin d’inciter ces derniers à publier plus, le ministère de l’enseignement supérieur a décidé de financer “à la performance” les universités. Les universités comptant des universitaires produisants (plus de 2 articles scientifiques en quatre ans) en sciences humaines et sociales obtiennent des forfaits selon la note obtenue auprès de l’Aeres de l’unité de recherche de ces publiants. Ainsi, un “chercheur publiant” d’une unité de recherche classée A+ par l’Aeres, rapporte 16 000 euros à son université. Un publiant d’un laboratoire classé C n’en rapporte “que” 4 000… Ce système irrite particulièrement Colette Anné, auteure d’un article sur cette pratique sur le site de Sauvons la recherche.

Precisament anant al blog de Salvem la recerca, hi he vist l’article le prix d’un chercheur (el preu d’un investigador), on s’hi esmenta una circular de la Universitat de Bordeus-3 sobre la consideració d’investigador productiu i sobre els diversos graus que n’hi ha:

Selon le nouveau système d’allocation des crédits mis en place par le ministère, notre établissement est, à présent, tenu de communiquer chaque année le nombre de « produisants ». Ce calcul a une incidence budgétaire décisive. En fonction de la notation qui a été donnée à son unité de recherche par l’AERES en 2009 (A “plus”, A, B, ou C), « un produisant » permet à l’établissement de percevoir la somme de :
4 000 euros pour un « produisant » SHS d’une unité classée C
8 000 euros pour un « produisant » SHS d’une unité classée B
12 000 euros pour un « produisant » SHS d’une unité classée A
16 000 pour un « produisant » SHS d’une unité classée A “plus”.

Par transposition de ce modèle national, le nombre de produisants est également désormais l’un des principaux critères de calcul de la dotation de l’unité de recherche, selon le modèle de financement de la recherche validé par le Conseil scientifique de notre université.

Un enseignant-chercheur est dit « produisant » s’il est l’auteur de 2 publications durant une période de 4 années. Selon les normes de l’AERES, les actes de colloque ne sont pas pris en compte. Vous trouverez en fichier attaché un texte de l’AERES qui précise les types de productions (direction d’ouvrage, intervention dans un congrès international ou participation à un ouvrage collectif, traductions…) qui donnent la qualité de produisant.

L’investissement dans des responsabilités administratives est pris en compte. Si dans la période des 4 années (2008/2011) vous avez eu de telles responsabilités, sans avoir pu réaliser une publication, vous êtes donc également concerné par ce questionnaire. De même, si vous êtes rattaché à une unité de recherche extérieure à notre établissement, vous devez aussi renseigner ce questionnaire.

Sembla que una unitat de recerca (o la pròpia universitat) rep, doncs, uns 16.000 EUR si té un molt bon professor-investigador (en aquest cas, de ciències humanes i socials). El mínim, segons aquest text, és de 2 articles en un període de 4 anys (una mica semblant, doncs, als trams de recerca espanyols).

L’AERES té un web que és força interessant, i que deu valer la pena que hi aprofondeixi una mica, quan tingui temps.

Segons CienciaDirecta, la FECyT ha convocat per segona vegada l’avaluació de revistes de recerca, i cinc revistes andaluses han obtingut la qualificació d’excel.lent.

Segons aquest web, h ha un procés d’avaluació en quatre fases. Lògicament, l’àmbit de ciències és el menys representat, ja que la majoria de contribucions es fa a revistes d’àmbit internacional editades en països anglosaxons.

El proceso de evaluación de la FECYT se divide en cuatro fases eliminatorias de las cuales la última consiste en una valoración del impacto que la publicación tiene entre la comunidad científica a la que va dirigida. Realizada por un comité de expertos, a esta fase llegaron 98 revistas –el 18 por ciento de las presentadas-, 32 de ellas editadas por universidades.

Per àrees, Ciències Socials és la que en té més, seguida de Ciències Humanes:

Por áreas, la más representada es Ciencias Sociales, con 18 de las 46 revistas certificadas lo que supone un 39 por ciento y un 9,6 por ciento del total de las presentadas al proceso. Le sigue Ciencias Humanas, con 17 publicaciones aprobadas (36 por ciento) que representan el 11,7 por ciento del total; Biomedicina, con 4 revistas (8,6 por ciento) y un porcentaje sobre el total del 8 por ciento; Ciencias Naturales, con 4 revistas aprobadas (8,6 por ciento), y un 11,4 por ciento sobre el total; y Ciencias Puras y Experimentales, con 3 revistas Excelentes (6,5 por ciento).

La provinença de les revistes és d’universitats com d’altres institucions:

Según datos aportados por la FECYT, de las 443 publicaciones científicas españolas que se han presentado al proceso de evaluación de este año, sólo 46 –el 10,4 por ciento- han logrado la máxima catalogación. De éstas, 16 pertenecen a instituciones universitarias lo que supone un 7,6 por ciento del total de las 209 revistas avaladas por las universidades.

Entenc que aquest és un procés interessant que persegueix donar rellevància i promoure internacionalment revistes de ciències socials i humanes espanyoles. En tot cas, només la qualitat del que s’hi publiqui farà que finalment siguin rellevant o no a nivell internacional.

El blog THE porta un post titulat King’s chemistry department rises again en què hi diu que, després del tancament del Departament de Química d’aquesta universitat anglesa fa uns anys, ara es pensa en tornar-lo a obrir. Es formarà amb la colla de professors de química que hi ha dispersos en departaments temàticament afins, a més d’unes quantes noves incorporacions. Tot plegat, per recuperar una mica la identitat del conjunt de químics:

Chris Mottershead, vice-principal for research and innovation at King’s, said the restoration of the chemistry department reflected a sense that the college’s chemists needed an “identity” and to feel they were valued by the institution in their own right.

Una raó del renaixement del Departament de Química del KCL és la posada en marxa d’una titulació de grau (de quatre anys!) de química orientada a la medicina. Em sembla interessant això, ja que precisament a Girona havíem posat en marxa el màster de química mèdica i modelatge molecular, que malauradament no ha tingut prou èxit (encara).

Em sembla rellevant també que el THE esmenti que perquè un departament tingui sentit, ha de tenir espai físic on tot el professorat s’hi trobi i hi pugui intercanviar experiències i fer-hi recerca. Hi estic totalment d’acord.

Foto: http://www.nytimes.com/2007/01/17/us/17chicago.html

Al blog del Times Higher Education, al post Too much information el professor de ciència política d’Oxford Alan Ryan fa una interessant reflexió sobre com hauria de ser un bon professor de grau a les universitats. En la seva opinió, no necessàriament ha de ser una persona que estigui empenyent la frontera del coneixement, però tampoc ha de ser pas necessàriament el darrer estudiant acabat de graduar.

Més enllà d’aquesta reflexió, Ryan fa un parell de comentaris que em semblen rellevants: en primer lloc, la diferència entre la recerca en humanitats, especialment en aquelles més lligades a la història, i les ciències. En el cas de les disciplines científiques, i hi estic d’acord, cal molts d’anys per poder arribar a considerar-se format i poder desenvolupar recerca pròpia (no vull pas dir que en les altres disciplines no pugui ser així també!)

Most obviously because in the sciences the distance between an undergraduate education and the “frontiers of knowledge” has grown immeasurably in the past half-century. This has all sorts of consequences, of which one is the length of a graduate education in the sciences; four years of doctoral work and two to four years of postdoctoral work seem to be the minimum.

In other disciplines there isn’t a frontier of knowledge in quite the same sense to be reached. The corpus of available Greek literature that has escaped the ravages of time is finite and scholars have just about all of it under their belts. Interpretations of that finite corpus are another matter; they are, if not infinite, certainly indefinitely many. Nor is there any particular technique likely to yield insights that will be definitive, irresistible, part of a cumulative project of explaining everything there is to explain about Greek literature. Physicists may fantasise about finally reaching the “theory of everything”, but it is unimaginable that anyone will produce the definitive way to read Aeschylus.

I en segon lloc, en la diferència entre ensenyar matèries bàsiques des de zero (una llengua, estadística, etc.) i ensenyar matèries molt avançades.

All this, of course, is on the supposition that what’s being taught is distinctively “higher” than what gets taught at secondary school; much, perhaps most, of what happens in higher education isn’t, and rightly. Basic Spanish and Russian are basic Spanish and Russian; the “student experience” of learning languages from scratch, much like the student experience of learning calculus, statistical methods and a whole lot else from scratch, really is something to which devoted, sympathetic and hard-working teachers make all the difference: not deep scholars, not cutting-edge researchers.

Aquí rau molta de la discussió que sol haver-hi a les universitats: estudiar una llengua des de zero a la universitat (o una altra habilitat) és realment educació superior? Té sentit estudiar química per primer cop a la universitat i ho haver-ho fet a batxillerat? De fet, quin és l’objectiu de la universitat? Què vol dir formació superior?

Hi ha encara un altre aspecte en el post esmentat. L’atomització del coneixement i la dificultat d’comprensió de les subdisciplines és ben clara i la patim tots. Ryan ho deixa clar:

Another is that many disciplines are loose federations of sub-specialisms, whose practitioners can talk to each other about the basics of their discipline but whose research is barely intelligible to practitioners of different sub-specialisms. It’s like a modern high-tech hospital; you’d no more let a spinal surgeon loose on a brain tumour than you’d give it to your local car mechanic.

L’entrada de Ryan és sobre com ha de ser un bon professor universitari, però en el fons reflexiona sobre què vol dir universitat.

Foto: http://www.okanagan.bc.ca/departments/trades/departments/mvt/programhomepage/automotive.html

Dimecres parlava en aquest blog de les noves funcions i de les noves característiques que potser haurien de tenir els professors universitaris. M’agradaria avui referir-me a una entrada de fa pocs dies, també de l’Inside Higher Ed., que comentava la tasca d’alguns professors que han anat esdevenint administradors, o sigui una espècie de funció més relacionada amb el que es podria anomenar “senior management”: Working with Academics Who Have Migrated to Campus Tech Administration.

Aquesta entrada vol mostrar al personal tècnic informàtic de les universitats les diferències que aporten el professors-investigadors que esdevenen tècnics o managers en aquest camp:

5 Tips for Campus Technology Professionals Who Work with Academically Trained Educational Technology Administrators:

• Conceptual and Abstract Thinkers
• Critical Orientation
• Talk, Talk, Talk
• Curiosity
• Transparency and Sharing

No és que hi estigui en acord o en desacord, sinó que crec que són cinc qualitats que tene (o tenim) els professors-investigadors. Com diu un dels comentaris,

A lot of what you say here rings true for academics in management generally, as well as specifically in tech-related fields.

o com diu un altre

This is an excellent article that can be applied to many different administrative areas within a university. In my own area of international program administration, academics who move into this role have a harder time in handling the daily grind of paperwork, the multiple bosses one has in offices that interface across campus, and the multitude of required and daily administrative decisions. In addition, academics are used to working towards recognition within their disciplines/academy as part of the tenure process. Rewards for good administration rarely come from external sources.

No ton són pas flors i violes, però aquesta entrada de l’IHE proporciona un punt de vista diferent del paper del professorat-investigador.

Imatge: http://deq.state.wy.us/admin/

A vegades he parlat en aquest blog de les funcions que tindria un nou tipus de professor. un professor que aprofités totes les eines de la web 2.0 i que també fe més que no pas només docència i recerca, sinó que tingués un important component de servei, en general dins d’un model de governança evolucionat.

Per això m’ha semblat interessant l’entrada de l’Inside Higher Educationt titulada The Skill Set We Need on comenta la manca de formació del professorat per tal d’impulsar estratègicamet la posició del seu grup de recerca o departament:

The economic crisis has also exposed a deeper problem — namely that faculty often lack the skills that are necessary to help us improve the position of our departments and colleges and lay the groundwork for growth in the years to come. Economists refer to such a situation as a skills gap – the areas of the economy that will experience the most growth in coming years (such as biotechnology) are those that require skill sets that the labor market does not provide in sufficient number. For faculty members today, preparing for the departments and programs of tomorrow requires skills that are not commonly taught in graduate programs and for which administrations don’t provide incentives. Building stronger programs means higher enrollments and more money. How one does this, however, involves mastering skills for which there is little training and no guidance.

Ja no es tracta només de cobrir una jubilació, sinó de mirar on és més necessària estratègicament. No es tracta ja de mantenir la plantilla d’un departament, sinó de mirar on són més interessants estratègicament els recursos disponibles:

The days of universities blindly signing off on faculty lines, even in the case of replacements following retirements, are over. The challenge will be to justify why a line is necessary. With scarce resources and nearly infinite demands, administrators are hard-pressed to justify why some departments should receive additional resources and others should not. A strategy for selling new lines is to use them to create synergies between academic units. Positions involving multiple departments can create faculty that complement each other rather than duplicate each other. Even within programs, faculty will need to justify how an additional line addresses a need in the curriculum. We think about curriculums as integrated wholes: in the coming years we will need to better sell how those proposed hires fosters that integration.

Aquesta entrada doncs reflexiona sobre la necessitat de noves places que adrecin temes com la interdisciplinarietat o curriculums integrats. Jo més aviat hi afegiria: places que permetin fer coses diferents, i que no repeteixin el que ja existeix.

A nivell departamental, és fàcil:

Faculty members should review the university strategic plan for insights on how to better align their departments’ needs with those of the university. Across departments, there are commonalities that can be used to position departments for future growth – statistics and research methods, for example, is taught at many universities at the graduate and undergraduate levels in psychology, sociology and political science. At some universities, we would also add public policy and international affairs to this list. While there are important differences in the subject matter, each class uses a statistics text and software. A cluster hire on social science research methods could solve some problems across these units and create additional synergies. Within departments, it is essential to think about the tradeoff between specialists and generalists. While many faculty would like to have another person in their exact same subfield, it might be more suitable for a department to hire a generalist to cover large intro classes if the present faculty members are unwilling to cover them.

Es parla d’alineació de l’estratègia departament i de la universitat! I es parla també de professorat-investigador generalista i especialista. No em desagrada pas, aquesta idea. És una mica el mateix que passa amb la recerca de la descoberta i la recerca de la integració, que ja he comentat alguna vegada en aquest blog.

En tot cas, el que cal és transparència i mètriques (complicat, per cert, això segon!)

The final barrier for faculty seeking to build stronger programs is transparency and benchmarking. Faced with pressures from state legislators, faculty need to be more open about what they do than ever before

Val la pena reflexionar sobre el que diu aquesta entrada de l’IHE. Encara que no s’hi estigui totalment d’acord, o que correspongui al sistema americà, hi podem aprendre coses interessants i veure-hi algunes claus de futur.

Imatge: http://www.samplestuff.com/2011/04/23/earn-extra-money-by-marketing-your-skills/

En uns moments en què hi ha sobre la taula el nou Estatut del Personal Docent i Investigador espanyol (veure l’excel.lent blog de l’Enric Canela per a més informació), és interessant conèixer un exemple del que un professor universitari americà diu del seu horari i del seu temps. Naturalment cada professor-investigador és diferent, però em sembla un exemple interessant d’activitats que figuren clarament en l’horari (classes i tutories) i les que ni tan sols hi poden ser (peer review).

A What I Do With My Time del blog EduOptimists, s’hi esmenten al menys 8 categories d’activitats:

• (1) Independent studies
• (2) Teaching
• (3) Advising
• (4) Committee work
• (5) Research
• (6) State service
• (7) National service
• (8) Public engagement

La darrera part és la que correspon a l’activitat 2.0 d’aquest professor, sobretot en forma d’entrades de blog i de piulades a twitter. Aquest professor acaba, segons ell, d’aconseguir la tenure track, és a dir, esdevenir professor estable. Fa força feina.

I pel que fa a l’horari:

Monday-Friday: Up by 7 am, checking email for 15-20 minutes before starting commute at 745 am. Usually on a call or two en route to work. In the office in non-stop meetings and teaching from 830 am til 430 pm, rarely taking a break for lunch (ask my students- I hardly ever get to eat). Commute home, spend time with kids and have dinner. Back to work by 8 pm, working until 11 pm.

Saturday/Sunday: An hour of email each morning, 3-5 hours each afternoon, plus 2-3 hours each evening.

In the last year I estimate I worked 67-80 hours/week, and this represented a decline of about 5 hours/week from the prior year. I took no more than a total of a week’s vacation.

Did I mention my wonderful husband and children (ages 1 and 4)? Wouldn’t be possible without them.

No sé si es tracta d’un professor 2.0. Però s’hi comença a acostar.

Imatge: extreta de http://lawyerswithdepression.wordpress.com/2009/06/30/time-management/

El Journal of Chemical Education acaba de publicar un article sobre un curs (assignatura passa/no passa) impartit (sembla que a Cal State Bakesfield i a la Univ Calif, Davis) sobre Careers in Chemistry (“Careers in Chemistry”: A Course Providing Students with Real-World Foundations), orientat tan a estudiants no graduats com a postgraduats. Es tracta d’una sessió setmanal de dues hores, on en la primera una persona parla de la seva recerca, i en la segona de com s’ha insertat laboralment.

A course entitled “Careers in Chemistry” has been developed and implemented in the chemistry curriculum. This seminar-style class exposes students to a full spectrum of career options available to chemists by hosting outside speakers. The workings and logistics of this course and its positive impact on students are described. Survey results suggest that implementation of a similar course or seminar series at other institutions may be beneficial in exposing students to career options in chemistry.

Per als cursos 2009 i 2010, aquests han estat els tòpics:

2009 and 2010 University Professor
2009 Intellectual Property
2009 and 2010 Professor at a Primarily Undergraduate Institution
2009 and 2010 Working for a National Lab
2009 and 2010 Developing New Research Instruments
2009 Science and Activism
2009 and 2010 Careers in Big Pharma
2009 Scientist, Marketer, Manager, “Innovationist”
2009 Chemistry to Politics
2009 and 2010 Chemist and Entrepreneur
2010 Consultant
2010 Research and Development
2010 Forensic Chemistry
2010 Agricultural Chemistry

Entre les diferents professions, és interessant veure-hi “Ciència i Activisme” o “Innovacionista”. Potser, tal com s’ha dir al #TEDxGirona, s’hi podria afegir el de “Quimiinquiet“.

Aquest article és un on complement a la xerrada de l’Agustí Lledós al cicle de conferències que es va fer durant el maig i juny, per commemorar l’any de la química, i on l’Agustí a parlar de “Vull ser químic… per fer què?”.

Més informació sobre sortides laborals dels estudiants de Química, i moltes més coses, al web de l’ACS: What Chemists Do on hi ha tres apartats:

• Careers in Chemistry
• Career Profiles
• Chemical Technician Careers

Algunes característiques d’aquestes diferències les he vistes al post de l’Inside Higher Education titulat Working with Academics Who Have Migrated to Campus Tech Administration on es comenta el cas de professors de l’àmbit tecnológic que han passar a ocupar llocs rellevants en la direcció dels serveis informàtics. Però el que s’hi diu crec que és força aplicable a altres casos.

Aquest post diu que els acadèmics tenen cinc característiques:

5 Tips for Campus Technology Professionals Who Work with Academically Trained Educational Technology Administrators:

• Conceptual and Abstract Thinkers
• Critical Orientation
• Talk, talk, talk
• Curiosity
• Transparency and Sharing

Jo crec que això és aplicable a tot bon professional, però tal com diu l’IHE el fet d’haver fet una tesi doctoral (o un treball acadèmic) fa que els professors-investigadors tinguin esperit crític i el manifestin, siguin transparents, col.laboratius i curiosos… i que els agradi discutir, parlar, raonar… igual que a tothom, però demostrant-ho més obertament.

Potser és una mica idealista, però de la darrera característica s’hi comenta que

In working with people in ed tech who come out of academic disciplines, it is important to understand that the two values academics often hold most dear are transparency and sharing. Academic research is built on the principle of peer review, collaboration, and dissemination of knowledge. A good academic is trained to say what they do not know and do not understand, and to seek out those who have better methods for finding better answers. Open communication and lots of sharing of methods and techniques is essential for working with academically trained campus technology administrators. And it is great to challenge ideas, as we look for strong arguments based on evidence (and take these much more seriously than rank in a hierarchy).

Els comentaris a aquest post són força interessants, i en general reforcen la part positiva dels acadèmics, sense donar-hi cap element negatiu. L’autor del post, lògicment, és un professor. M’agradaria veure el mateix post escrit per un tècnic professional. Segur que arribaríem a un equilbri.

Imatge: http://www.patcoindustries.com/default.aspx?id=2

La Carmen Echazarreta ha fet una intervenció sobre la importància de la comunicació interna (sobretot institucional) a les universitats, on ha remarcat la conveniència d’establir tota mena de canals per difondre missatges a la comunitat i per rebre’n feedback. També ha remarcat que la Societat del Coneixement està associada al poder de la comunicació de les TIC.

En Jaume Julibert, pel seu cantó, ha fet una captivadora intervenció, amb acompanyament musical inclós, on des d’un punt de vista de màrketing d’una OTRI ha analitzat els diferents públics destí, els diferents informadors en origen, i les vàries eines a la seva disposició. Ha senyalat també les claus de les actuals oportunitats i reptes de les agències de valorització i de les unitats de transferència de tecnologia.

Per la meva part, he emfatitzat el meu punt de vista de com ha de ser la comunicació 2.0 d’una unitat administrativa (una UGI, unitat de gestió de la investigación, a les quals pertanyen la majoria dels assistents). Avui no he fet cap presentació Powerpoint ni Prezi, pel contrari, només m’he ajudat d’un petit guió (els meus dos companys de la taula rodona, en canvi, n’han fet servir). Áixò sí: mentre parlava he connectar un twitterwall a la sortida del meu escriptori ampliat del portàtil, i tothom ha pogut anar veient els tweets com anaven passant (hashtag #udgrugi), fonamentalment els de la @mferres i en @juanmabarroso, a part d’algun de meu (al principi i al final, encara no he estat capaç de parlar i piular a la vegada).

Crec en la transparència i en l’obertura d’una unitat administrativa. Per això opino, i ho diuen moltes de les opinions de sistemes més avançats que el nostre, que caldria que la unitat de gestió de la recerca no tan sols millorés de forma continuada, sinó que ho expliqués al seu públic objectiu, sobre tot els investigadors de la universitat i, per què no, a les altres UGIs i altres universitats. De fet, he proposat, entre d’altres, el següent:

Propostes per a una ugi 2.0
Utilització de les eines gratuïtes (a fora i a dins)
Wiki amb procediments i info estàtica (ugi 1.0)
Presentacions i documents
Youtube: clips explicatius
Blog amb notícies dels canvis i de les millores
Twitter i facebook (+xs) per amplificar
Xarxes socials privades + públiques per interactuar
Wiki / quora per a FAQs
LiveCasting
Informació dels professionals del servei (LindedIn)
En definitiva… obertura, identitat digital i reputació
Portal 2.0 – portal social
Comunicació en moments de crisi
Construcció de comunitat entre gestors ugi, gestors grup, investigadors, càrrecs
I també… empatia amb l’investigador/grup de recerca
Intercanvi amb altres UGIs… com avui
Anar un pas per endavant
Som servidors públics
Cal que el màxim de comunicació sigui pública
Cal anar fent petites passes
Fora paper! Traçabilitat!
Percepció d’Oficina 24h: research community management
Explicar en allò que es millora i es canvia!
Valor afegit: més enllà de la informació: rellevància

i he anat comentant alguns d’aquests punts, amb els quals he esgotat els 20 minuts que tenia disponibles.

Amplificar la informació pel twitter i potser el facebook és un primer pas. Mantenir un blog on s’informi del servei i, per què no, d’assumptes professionals de la gent del servei, el segon. I reduir el temps al telèfon, potser el tercer – un bon sistema d’incidències seria més eficient (procediments lleugrers, traçabilitat dels processos). I sobretot, proporcionar valor afegit d’allò que s’informa: possible coaching, prescriptors disponibles, possibilitat d’èxit a les convocatòries, context dels ajuts, etc.

No cal dir que en aquets temps de dificultats pressupostàries tot plegat es fa encara més complicat. Però potser és també el moment d’insistir més en això i d’aprofitar les oportunitats de superar els reptes.

He d’agrair l’ajut que m’ha donat per preparar aquesta intervenció en Juanma Barroso, company de l’IQC que ara treballa a l’Oficina de Projectes Europeus de la nostre UGI, l’OITT, les suggerències de l’Íngrid Aznar, i també els comentaris de la Mireia Güell, futura gestora de projectes de gran abast del nostre grup. I és que la gestió de la recerca és una bona sortida per als bons nous doctors com en Juanma. I finalment he d’agrair l’Helena Montiel, cap de l’OITT de la UdG, per pensar en mí per a aquesta taula rodona.

A les fotos, la Carmen i en Jaume vistos des del meu lloc; l’Òskar Bonet (i a la Cristina Valentí, gràcies!) fent fotos de la taula, i en Narcís, el nostre becari darrere la càmara i la unitat de streaming del canal udg.

A tothom, gràcies i felicitats.

Hi ha dos articles recents que, malgrat semblar força diferents, trobo que tenen una certa relació. Ahir escrivia sobre la revista Journal of Unsolved Questions, que publica resultats correctes però que no aportex coneixement (nuls), i ara veig el post Given postdocs a career, not empty promises, aparegut a Nature – sobre els doctorands que obtenen el doctorat i no esdevenen investigadors o no poden aconseguir una carrera professional.

La biòloga cel.lular Jennifer Rohn (Univ. College London) proposa que, en general, l’inici dels estudis de doctorat comporti ja una carrera professional clara. No és pas diferent del que demanen els doctorands d’aquí. Una cosa és òbvia:

Consider the scientific community as an ecosystem, and it is easy to see why postdocs need another path. The system needs only one replacement per lab-head position, but over the course of a 30–40-year career, a typical biologist will train dozens of suitable candidates for the position. The academic opportunities for a mature postdoc some ten years after completing his or her PhD are few and far between.

I què passa fora de l’àmbit acadèmic? Potser no cal tenir un doctorat:

Beyond research, there are science-related jobs, such as in publishing, grants administration and public engagement. But these positions seldom require more than a doctorate, if that. And to force a highly trained postdoc from research is a terrible waste of time and public expense. The ageing postdoc may well struggle to make up for those lost ten years when starting again in a different career. Meanwhile, after many years of relatively low pay, they can be years behind in terms of savings and pensions.

Al nostre grup expliquem els nous doctorands el que els hi espera. D’això també en parla Rohn:

I have no doubt that most lab heads want the best for their many apprentices, but at the system level, the practice continues. Few academics could afford to warn trainees against entering the ring — if they frightened away their labour force, research would grind to a halt.

Rohn proposa equips més reduïts amb gent més experimentada, i també que els grups no canviïn totalment cada 4-5 anys (situació que he vista als USA, però que evidentment no passa a les nostres universitats). Igualment proposa que qui comenci un doctorat tingui una elevada probabilitat (d’acord amb la bona feina que hagi pogut fer) d’esdevenir investigador. I que ser investigador no vulgui dir necessàriament ser “cap de grup de recerca”.

Finalment, esmenta que

Universities would have to create new permanent positions, and be willing to fund them long term. But the first step is to admit we have a problem, and that the problem is worth tackling.

Rohn segurament no ho sap pas, però aquest és el problema del Programa Ramón y Cajal: la creació de places de professorat permanent per part de les universitats. Per cert, també diu que People with PhDs are useful to society, and are eminently employable in non-research fields. D’acord, però cal que la Societat s’ho cregui també!

Problemes semblants, universitats semblants, petites diferències. Val la pena llegir aquesta entrada de Nature.

(Acudit: http://vadlo.com/cartoons.php?id=5 )

En relació a aquest tema, és interessant l’article d’El País Juventud, maldito tesoro de José Manuel Sánchez Ron, que parla de l’èxode de molts de doctors:

En la investigación científica hay que identificar a los genios cuando aún no han eclosionado. En cambio, en España exportamos personas en cuya formación se han gastado cuantiosas sumas y puesto esperanzas

I també

Si todo sigue igual, muchos de nuestros jóvenes más capaces, los Thomson potenciales, terminarán sino en el paro, frustrados, limitados o contribuyendo permanentemente a la ciencia de otros países. Ya sé que así se contribuye, finalmente, al acerbo científico común de la humanidad, pero egoísta como soy para con mi patria, querría que este fuese un hogar más propicio para la ciencia y, aún más, para sus jóvenes. Si a esta nueva emigración -forzosa también- se le llama “globalización”, entonces: ¡maldita globalización!

Em sembla massa centrat en la súper-elit, però aborda aquest tema: la carrera professional de l’investigador.

Jo mateix m’he adonat d’això en veure el FlipBoard de l’IPad: una revista feta a partir del contingut dels links dels tweets del meu timeline. Veure aquest mateix blog meu Edunomia al FlipBoard és impressionant, però també em fa cosa veure com el temps i energia que he gastat en escriure un post diari es resumeix en anar passant pàgines amb el dit assegut còmodament al sofà. I això val per a qualsevol blog, web, tweet, facebook, etc…

No cito parts de l’entrada d’en John Dupuis, perquè ell mateix la fa a partir d’altres cites. Val la pena llegir-lo. I també el blog Science of Blogging, que conté un sèrie d’entrades interessants.

El títol és provocatiu, en Dupuis no hi està d’acord, i jo segurament tampoc. Però mantenir un blog ajuda a tenir un bon CV.

Avui ha tingut lloc al CEJFE de Barcelona el XII Seminari Compartim, aquest cop amb el lema Eficiència i productivitat personal en època de xarxes. No m’hi he pogut estar fins al final, i això ha fet m’hagi perdut la xerrada final d’en @yoriento (Alfono Alcántara), encara que com que ha participat a la taula rodona-debat prèvia, crec que força de les seves opinions hja les he pogudes copsar.

Mai no havia vist tanta gent participant a una trobada al CEJFE del seminari compartim ni a les de sessioweb. Em fa l’efecte que el tema de la productivitat, ben entesa com a organització del temps limitat de treball o vetebració del temps familiar, ha estat de molt interès. Ningú no havia marxat de la sala encara (a la una) quan he hagut d’anar a agafar el tren per tornar a Girona.

La Dolors Reig ha fet una excel.lent presentació on ha proporcionat multitud d’eines d’actualitat per incrementar la productivitat – i jo fins i tot diria que per fer coses interessants i divertides més enllà de l’horari racional en què una persona pot dedicar a moure’s pel món 2.0. Hi ha tantes coses, hi ha tantes eines, i ha tal increment d’eines, que resulta difícil establir límit. Hi he desbobert una bona colla d’eines molt útils i francament rellevants:

• Instapaper per llegir offline
• Col.leccions d’enllaços bit.ly/bundles
• Xtranormal (per a storytelling)
• addict-o-matic per a alertes
• youropenbook.org per fer seguiment de facebook sense entrar a facebook…
• flipboard per a l’ipad (senzillament, espectacular)
• SingingFingers també per a l’ipad

La Dolors Reig és un exemple de persona que està a l’última, que comparteix el que sap, que ajuda. Un exemple a seguir. I n’hi ha moltes altres, de persones, que ajuden sense saber-ho. El web 2.0 és també això: compartir.

En Jerone Sangers ens ha exposat després alguns elements bàsics del mètode GTD (Getting Things Done), continuat després per en José Miguel Bólívar. Com que ja faig servir el mètode GTD (Getting Things Done), que per cert em va fer conèixer l’Anna Cabanyas, de la UdG, he pogut concentrar-me en escoltar i no apuntar, cosa que m’ha permès aprofondir en el que s’hi deia. De tot plegat, fins i tot quan s’hi ha parlat de Planificació Natural, ha quedat clar que el que és més important és això: saber quin objectiu es té, saber cap a on es vol anar.

Algunes qüestions aquí:

• El mètode GTD potser no encaixa gaire bé amb el caràcter llatí
• El GTD està basat en hàbits
• la millor forma de tenir una bona idea és tenir moltes idees (Linus Pauling, químic!)
• el GTD triomfa perquè és l’únic sistema de productivitat realista

A la taula rodona que ha seguit a aquestes tres ponències, en @yoriento ha dit coses captivadores com (servei d’ocupació d’Andalusia – amb el seu deliciós humor i accent andalús)

• cal fer menys net i més work
• potser aquests mètodes fan perdre el temps de forma molt millor
• sembla que quan es troba una aplicació, es mira què se’n pot fer… al revés de primer saber què es vol, i després es busca l’aplicació
• el multitasking és una in-competència
• el gtd és una cosa personal, no pas organitzacional
• un wiki és avorrit… i és un concepte particular

Aquí hi ha hagut un altre cop de sort (serendipitat?) – s’ha parlat de passada d’eines de treball col.laboratiu, un assumpte que precisament aquests dies estic investigant a fons. Doncs s’hi ha esmenat yammer, que ha coneixia, i teambox, que a primer cop d’ull sembla potent.

Tornant amb el tren he seguit les piulades amb el hashtag #compartim, però és clar, ja no és pas el mateix! Ah! i una broma… en algun moment s’ha dit que procrastinar, si ajuda a pair una cosa i a no fer les coses de forma impulsiva, pot ser bo… per això jo m’he inventat una millora del mètode GTD: el mètode GTD-T (getting things done… tomorrow)

Les meves piulades sobre el #compartim avui, que han permés estrablir una mica de conversa:

Por cierto, @yoriento y @tonacastell, yo tengo el método GTD-T (Getting things done… tomorrow) @mferres (o procrastinating is gerunding) #
RT @yoriento: Acerca de la información en las organizaciones http://bit.ly/fxIhat #meintereso #
Al #compartim .. a veure si aconsegueixo treure la segona T (de Tomorrow) del mètode GTD-T #
He de buscar el còmic de zits… P: què mires? R: en quina pantalla? (mòbil, tablet, portàtil, tv…) #compartim #
La @dreig recomana moltíssim el feedly. Hi estic d’acord, jo el faig servir amb Chrome. Això sí que és productiu! #compartim #
Està bé això de l’adict-o-matic per trobar de tot sobre un tema. #compartim #
Ostres! tinc una Ipad i no sabia això del flipboard! Sempre s’aprèn alguna cosa! #compartim #
El meu mètode GTD-T: Recopilar, aclarir, organitzar, reflexionar, procrastinar ;–) #
El mètode GTD només té sentit si s’hi arriba per necessitat (d’acord!) #compartim @jeroensangers #
Ostres! en @jeroensangers admet que procrastinar pot ser positiu, si és per anar cap a un objectiu… està clar que el GTD-T és bo ;–) #
#compartim no és mala idea fer servir un mapa mental per prendre apunts… i tampoc n’és per fer una presentació #
En @yoriento sembla que un cop va dir que cal fer menys “net” i més “work”… #compartim #
Ja ha sortit la pregunta clau… funcionariat i eines de productivitat #
#compartim Pregunta: quin és el vostre sistema de treball col.laboratiu? (ara mateix algú ha dit que en té un) #
#compartim heu provat manymoon que va sobre google apps? #
@davidniubo gràcies!! ho provaré! #
Gràcies, @perecornella i @davidniubo És difícil treballar amb un portàtil al cim de les cames, en un tren que sacseja tota l’estona #
Provant l’aplicació teambox.com, que avui he conegut al #compartim #
Provant i quedant astorat davant el flipboard de l’ipad (una altra cosa que he après al #compartim #

Costa de traduir, ja ho he dit altres vegades, el mot anglès “scholar”. Per això m’ha costat posar títol a aquesta entrada. M’ha agradat “Scholar as public intellectual” de l’Inside Higher Education d’avui. La veirtat és que, malgrat ser escrita per a la unvierstitat americana, és perfectament aplicable al nostre entorn.

Aquí hi ha algunes idees clau d’aquest post. Per començar. no n’hi ha prou en tenir idees o avançar en el coneixement… cal fer-ho saber:

Ideas no longer score points,’’ says one university professor. ‘‘Their impact must be amplified to be noticed in an increasingly complicated world.’’

I per a cada cosa important hi cal un mini pla de comunicació:

Many scholars and researchers do not have a plan for communicating their ideas and findings. They assume or hope their published works will rise to the top of conversation among their peers and the public. They rest in the belief that their reports, scholarly papers, or books, often filled with jargon, will find their way to key audiences, be read with anticipation, and enter the realm of professional and public discourse. They are often disappointed

Scholars and researchers increasingly are being asked by funders to develop communication plans for programs receiving support. These organizations and institutions recognize that the value of a scholar’s work lies not only in the new findings but also in communicating their implications to key audiences and the public. Without good communication, many important works do not achieve the desired effects of advancing knowledge and creating new dialogue

A partir d’una enquesta feta a universitats americanes, s’hi troba que els professors-investigadors comuniquen sobre tot per tres raons: per millorar la comprensió del públic, per incrementar la reputació de les seves institucions, i senzillament perquè és agradable:

To improve public understanding of their areas of expertise.
To enhance the reputation of their institutions.
To enjoy talking with people who have an interest in their work.

Finalment, algunes recomanacions, i fonamentalment la de mantenir la passió per a l’aprenentatge i la descoberta, igual que la té tothom.

Share your good work. Academics, scholars, and researchers have a passion for learning and discovery. So does the public. You can advance dialogue, understanding, and meaningful change by sharing what you know with those outside your discipline, classroom, lab, or institution. This can contribute to individuals, communities, businesses, and governments making better choices that are based on facts. It also can add to your institution’s or organization’s name recognition and reputation.

En defintiiva, es tracta d’una reflexió interessant sobre el paper del professor-investigador en la societat, el seu paper més enllà de motor (actor, director) del procés d’aprenentatge d’un estudiant, més enllà de creador de coneixement: el paper d’intel.lectual públic.

Els comentaris, com sempre, són igual o millors que no pas la pròpia entrada. Els seguiré.

Imatge: una Intellectual Magnetic Ball de Neocube

He vist en una entrada de Smashing Magazine un post titulat How to Maintain Your Personal Brand as a Corporate Employee on s’hi analitza la forma com combinar la marca (reputació) professional amb la contribució i la pertinença a una marca (reputació) corporativa.

The foundation of a personal brand is initially created by consistently doing good work. From there, commenting, interacting and reacting in public discussion forums, blogging, Twitter, Facebook and the publication of articles and even books further solidify an individual as a thought leader.

However, “the idea of personal brand is often associated with independent practitioners”, as David Armano puts it. And for independents there are typically no conflicts as they are in the business of promoting themselves, their skills and knowledge. However, for practitioners working within corporations and interactive agencies, the challenge becomes balancing their personal brands with the corporate brand.

Aquesta entrada fa referència al món de l’empresa, però podria aprofitar-se força per al món universitari. Per exemple, la participació pública i activa en conferències, congressos, i la compartició del que s’hi ha après (sigui disciplinar o sigui genèric) és una de les formes de promoure a la vegada la marca personal i la marca col.lectiva. A la vegada, aquest post remarca la importància que quan un empleat (aquí: professor universitari) vagi pel món, remarqui la importància de la seva empresa (universitat) i se’n converteixi en un ambaixador, de tal forma que se’l percebi no tan sols com a professional, sinó també que se’n percebi la imatge de la universitat.

Un professor ha d’espabilar-se perquè només depèn d’ell mateix tenir o no tram de recerca, de docència, finançament per al seu projecte, etc., però també és cert que ell contribueix a la qualitat de la seva universitat, i que la qualitat de la seva universitat també l’ajuda per ser millor. En certa manera, es tracta d’una situació intermitja entre l’exercici lliure d’una professió i treballar com assalariat a una empresa.

Això s’està veient més des d’ençà de la convocatòria de Campus d’Excel.lència Internacional (CEI), ja que estan sortit ajuts als quals només poden optar les universitats amb el distintiu de CEI. Ja no n’hi ha pas prou, per tant, amb la qualitat o prestigi professional personal, sinó que cal que la universitat, grup o entorn tingui una marca reconeguda i tingui reputació positiva.

I és que, tal com diu tot concloent Smashing Magazine en aquest post,

Be respectful of your employer and their policies but find creative ways to promote yourself while promoting your company at the same time. Personal branding enhances corporate branding. It makes the company appear more “human” and approachable. It makes people want to work there and it attracts good press. If balanced correctly, this is a win-win for all parties involved.

HI ha veus, certament, que proposen una forma diferent de fer les tesis doctorals (en ciències), de fer menys articles i de fer-los millors. Però també és cert que l’avaluació de l’activitat científica ha de ser possible i sostenible. Pensar que hi hagi prou científics sèniors que puguin avaluar amb tranquil.litat projectes (i després avaluar els seus resultats) és una mica innocent.

Se olvida muy fácil que el índice de impacto se inventó para ayudar a los bibliotecarios a la hora de elegir las revistas que contratar. Se olvida que utilizarlo para evaluar la calidad de un investigador, un departamento o una institución académica es un claro ejemplo de efecto lateral y uso indebido de un concepto útil para lo suyo. Aunque las intenciones de los evaluadores sean las mejores posibles, nada bueno se puede esperar de una evaluación centrada en el índice de impacto.

A l’original (accessible des de les universitats) s’hi diu també

Minimally, we must forego using impact factors as a proxy for excellence and replace them with indepth analyses of the science produced by candidates for positions and grants. This requires more time and effort from senior scientists and cooperation from international communities, because not every country has the necessary expertise in all areas of science. Already, a number of countries around the world solicit opinions internationally. We all must be willing to participate in international reviews, because this is the only way that we can free our young scientists from the tyranny of the impact factor. As a society of scientists, we must be vigilant to ensure by all of our actions that our job is the pursuit of new knowledge and its dissemination, not the pursuit of glory before truth.

Opinions semblants les he llegides i vistes en els darrers anys, però la veritat és que cada cop més es fan servir els valors de l’impacte real (cites rebudes) per avaluar grups i institucions. Potser és això: publicar en una bona revista (impacte esperable bo), i sobretot publicar-hi un article que contingui bona ciència. Les coses no són blanques o negres, sinó de colors variats. I segons el vidre que es fa servir per mirar-les.

De la tirania del factor d’impacte en surt la tirania de l’impacte real (cites rebudes) i l’índex h. No sé com hem de fer una avaluació sostenible de la ciència. Hi està en joc la salut de la ciència i de la recerca.

En Jordi Poater escrivia fa poc al seu blog La pàgina web d’un científic: el millor (i imprescindible) aparador envers la societat i esmentava un article de la revista Nature sobre aquest assumpte. Es tracta d’un tema important.

Fa algunes setmanes ja vaig parlar de la pàgina web (o blog) d’un professor-investigador com si fos un aparador espectacular en un concorregut carrer o centre comercial. En Jordi ara fa una interessant reflexió sobre el paper del professor-investigador universitari i sobre la seva projecció externa.

Encara hi tinc un dubte, però: en Jordi suggereix que es pot separar el web del blog. Jo crec que és el mateix, al final el blog és una successió d’elements informatius ordenats cronològicament. El “web” és una forma d’ordenar la informació d’ítems que no són funció del temps, normalment una foto de l’estat actual d’un grup o de la recerca. Al final crec de totes formes que diguem el mateix, i que la qüestió rau en la diferència històrica entre gestors de continguts (CMS) i gestors de blogs. La seva convergència no és perfecta, però ja s’acosta.

Ja m’agrada que Nature tregui aquest article, però em preocupa que l’hagi de portar, perquè vol dir que al món hi ha molts d’investigadors que no s’han adonat encara de la necessitat de tenir una projecció pública electrònica. Hem de ser conscients, a més, que es tracta d’una qüestió de responsabilitat social: els professors-investigadors d’universitats públiques som servidors públics, i per tant la societat ha de saber en què inverteix els seus impostos. Anem progressant, però caldria anar una mica més depressa. Tan en tema web+blog com en l’apartat més 2.0, en temes de conversa a la xarxa, encara que reconec que a vegades costa trobar si la ratio cost-benefici és l’adequada.

Foto: http://1.bp.blogspot.com/_hjT56mnFJDA/S83Hzl9rtvI/AAAAAAAAGRE/5fSJevr5Enk/s1600/aparador+Sant+Jordi+_-729644.jpg

Actualització 11/10/2010: he vist una interessant presentació sobre wordpress en què es mostra tota la sèrie de potencialitats que té i com pot servir per a tot, i no pas només com a blog:

http://highedwebtech.com/2010/10/11/our-highedweb-presentation-wordpress-gtfo/

Els alumni (exalumnes) tenen una forta tradició als USA, sobretot per als exestudiants de l’etapa de grau, encara que en l’etapa de màster, sobretot en aquells més professionalitants com MBA, també tenen fortalesa. Ser exalumne d’un centre és també una qüestió d’orgull, de pertinença a un col.lectiu, d’identificatió amb una marca. I els exalumnes que han tingut èxit aporten rellevància i prestigi a la seva alma mater, universitat mare.

Això és en el context americà, on la competència entre les universtiats de referència és ferotge. En el nostre sistema, amb un servei social prestat pel sistema universitari públic, la identificació amb la universitat on s’ha estudiat no és tan forta. De fet, més aviat s’estudia en el sistema educatiu. I quan es pensa en el sistema europeu universitari, amb la voluntat que els estudiants participin de la mobilitat, el concepte d’alma mater es va esvaint.

És lògic que a Catalunya la UOC i la UPF (en la meva humil percepció) siguin una mica capdavanteres en el tema de les xarxes d’exestudiants, ja que també han volgut des del primer dia oferir un producte diferenciat (en la cas de la UOC, per la seva pròpia natura). En el cas de les altres universitats de Barcelona i en les “perifèriques”, iniciatives com les de la “alumni ub” deuen ser positives però cal acabar de trobar la seva utilitat real, tot proporcionant valor al servei.

Però com sempre, el valor d’una xarxa respon a la participació dels seus nodes, i també a la quantitat de nodes. Però cal començar, i cal veure si cal crear xarxa a la vegada fent servir una xarxa social privada i xarxes socials més obertes. Si cal fe run web ad-hoc o també cal fer servir Facebook, i per descomptat twitter.

Per cert, Alumni UB té una seu real a Barcelona (foto).

El Times Higher Education parla en el post All about me, dot com dels webs personals dels professors-investigadors universitaris, de com estan anant més enllà de la “pàgina web” que la seva institució els proporciona o els obliga a tenir, i munten pàgines web-reculls de la seva activitat a Internet.

Like countless other academics, David Gauntlett has a perfectly functional departmental home page. Buried inside his university’s web presence, you can find the University of Westminster professor of media and communications’ biography, contact details and list of publications next to a semi-smiling headshot. His institution’s logo appears in the top left corner.

But go to his personal website , located firmly outside the university sphere, and he comes alive. Here you can peruse his current projects, check his Twitter feed and blog posts or view his latest drawings. If you happen to click on a mention of his son, you can even watch a video of the toddler interacting with a passing train.

Estem i vivim en un món real, però també en un món digital que és igual de real que el no digital:

He is part of a growing global band of academics who supplement their standard departmental online profiles with web presences outside the university domain. Despite the rise of Twitter, Facebook and blogs, such personal/professional websites are an important avenue for scholars to showcase their work and themselves in the digital world.

Però on han de tenir els professors-investigadors les seves pàgines web que reflecteixen la seva vida professional fora de les parets físiques de la universitats? En Brian Kelly, que properament ens visitarà a Girona i que treballa a la Unviersitat de Bath a Anglaterra, opina al posta del THE que

universities may lose access to material, such as posted lecture notes, if academics are operating outside the university domain. But then again, if IT services cannot cater for academics who want to manage their personal page in a more hands-on style, an exit from the university sphere might make sense.

En aquest post hi ha múltiples exemples de bons webs, fets amb diverses eines i fins i tot “a mà”, i bones plantilles de wordpress. La veritat és que m’hi he sentit una mica reflectic, ja que precisament és el meu cas: he hagut de portar el meu blog a un hosting de fora la UdG, perquè tot és molt més fàcil que dins de la UdG, fins i tot al hosting del nostre grup de recerca, que gaudeix d’alguns privilegis.

Cal fer un cop d’ull a la llista de 10 conells per fer un web de professor universitari:

• “Shop around for your own domain name. Ask colleagues who already have their own domains who they have registered them through. You don’t need to pay lots of money.” – Chris Mitchell, professor of computer science, Royal Holloway, University of London
• “Think carefully about the design, in terms of both organisation and presentation. The more you put in, the more you have to maintain.” – Ralph Martin, professor of geometric computing, Cardiff University
• “Look carefully at colleagues’ sites for inspiration.” – Wendy Cadge, associate professor of sociology, Brandeis University
• “Make it yourself – I don’t really think it’s something you can farm out to someone else, unless it’s to be very impersonal, which I don’t think is the point. It takes some time to learn, but it’s worth it.” – David Gauntlett, professor of media and communications, University of Westminster
• “Think about how you will be presenting yourself to the world.” – Kevin Morrell, senior lecturer in organisational behaviour, University of Birmingham
• “Think about your Google ranking and how you can ensure your website comes fairly high up.” – Eszter Hargittai, associate professor of communication studies, Northwestern University
• “Get somebody good to design it and then train yourself to operate it and update it.” – Conor Gearty, professor of human rights law, London School of Economics
• “Think about the audiences and make the site easy for them to navigate. Don’t underestimate the importance of the colours and visual displays – there is much more to the page than just the words!” – Wendy Cadge
• “Get your friends to critique your website before it goes live. You might feel like a show-off at first, but if you are expecting the entire World Wide Web to look at it, you should be able to show it to a few friends first and get their honest opinion.” – Jim Wild, senior lecturer in physics, Lancaster University
• “Maintain it. There is nothing so annoying as academics’ sites with reference lists that are five years out of date.” – Alan Dix, professor of computing, Lancaster University

Alguns d’aquests consells són de sentit comú. El segon i el desè venen a ser el mateix: mantenir un blog-web porta feina, molta feina. Mantenir-lo vol dir ser capaç de posar-hi el que té rellevància per a un mateix i que es pot pensar que té rellevància per als altres. És la reputació acadèmica, professional i personal. En equilibri assenyat amb la privadesa.

Un dels comentaris és molt sucós, ja que suggereix que des dels serveis tècnics i administratius es posen restriccions als webs, en lloc de crear conversa (per al món 2.0):

Moreover, in these tough times I would suggest that Comms and Marketing dep’ts would be better spent using the web to have conversations with audiences and encouraging academics to participate in that process rather than the fruitless task (akin to that of herding cats) of forcing academics into corporate website straightjackets.

En la meva opinió, aquesta entrada del THE caldria enmarcar-la i ser de lectura obligada. Es tracta de la Universitat 2.0. I segueixo mantenint la importància del web-blog.

Foto: http://www.automation.siemens.com/mcms/totally-integrated-power/de/stromverteilung-energieverteilung-nutzen/referenzen/einkaufszentrum/PublishingImages/einkaufszentrum.jpg

Aquesta entrada respon a una inquietud compartida amb en Xavier Lasauca (@xavierlasauca), que també en parla al seu post Investigadors i investigadores emprenedors?, i respon una mica la pregunta que feia l’Alfons Nonell (@alfonsnic) (a qui he d’agrair per fer-me saber aquest article de Nature via twitter), sobre si és factible esdevenir investigador-emprenedor-independent. El mateix Alfons en va fer un post al seu blog Selenocisteïna, titulat És hora de tirar-se a la piscina?

Fa poc la revista Nature va publicar un article titulat The Path Less Travelled on Andrea Schweitzer, que es defineix a sí mateix en l’estat de sabàtic autofinançat, proposa la figura d’investigador independent, el que aquí seria un professional autònom. Schweitzer havia estat project manager de l’any internacional de l’astronomia.

Aquest article té una mica de sentit per als Estats Units i entorns semblants, però no sé si en el nostre àmbit això és gaire possible, al menys en les circumstàncies actuals. En el fons estem parlant de la professió d’investigador i de la inserció laboral dels doctors – i de l’adequada valoració del títol de doctor.

Avui en dia, sembla com si tot doctor hagués d’anar de forma natural i única a l’ocupació pública, aquí seria a les universitats, als centres de recerca de Catalunya o al CSIC. També pot passar que un doctor, una vegada acabada la seva formació investigadora, decideixi seguir un altre camí, per exemple professor de secundària. Però hi ha una tercera via, que ja està passant de facto: ser un investigador-consultor, algú que va treballant per a projectes concrets, aportant el seu know-how.

I en el món actual de la recerca, on molts de projectes europeus van a costos totals, i els projectes normals cada cop hi va tendint, no serà pas gaire estrany contractar consultors-investigadors independents. De fet, una mica ja passa – amb la gent que munta una empresa (per exemple una spin-off) i aquesta figura en la llista de socis d’un projecte, o és contractada a càrrec d’un projecte. Aquesta forma és promoguda per les administracions competents en recerca.

Però el que fa la contribució de Nature una mica diferent (i provocativa) és que opina sobre els canvis d’infrastructura per dur a terme la recerca. Segons l’autor, fins i tot es pot pensar en un “investigador errant” que faci servir les eines que pugui aconseguir en diferents centres de recerca, en funció de les seves necessitats, possibilitats i col.laboracions.

During the twentieth century, as expensive equipment became more central to science, research became tied to university and government labs. Today, much research can be done with a virtual network of colleagues, online journals, a few days spent at a research facility, and access to the resulting data sets. It is no longer necessary to be located at a university or lab, or to hold a tenure-track job, to continue a lifetime of participation in science. The ultimate career goal is bold but achievable: to ‘give yourself tenure’, complete with financial freedom and as much time for scientific pursuits as a tenured professor.

If you combine dedication, ingenuity, frugality and good connections — the same mix needed to survive in academia — you can become a truly independent scientist without compromising your passion for your field.

És humà cercar la tranquil.litat d’una feina estable al sector públic o una feina permanent en una gran empresa amb una unitat potent investigadora. Però segurament els canvis del segle XXI portaran els investigadors professionals a plantejar-se noves formes professionals. Ser consultor o tenir una empresa petita potser en serà una. Nature ens ajuda a pensar-hi.

En tots els nous graus adaptats a Bolonya s’hi fomenta l’empreneduria, i de fet, al menys a la UdG, es tracta d’una competència transversal. Ser emprenedor en el camp tecnològic i de l’enginyeria és relativament normal. En el camp de la ciència, menys. I en d’altres, encara menys. Però segurament l’increment de la capacitat d’empreneduria a nivell de grau comportarà també el seu increment al postgrau i a nivell de doctorat, és a dir, l’empreduria de l’investigador, la investigació per compte propi i no pas per compte d’altri com sol ser ara.

Així i tot, fer recerca tot sol no és pas fàcil. L’entorn que aporta una universitat o centre de recerca difícilment es pot trobar en un despatx aïllat. És clar que, tal com s’esmentava, l’investigador-emprenedor pot anar d’un centre de recerca a l’altre, assistint a seminaris, fent xerrades, proposant projectes… Al final, estem parlant d’innovació en la forma de fer recerca.

Gràcies a l’Alfons Nonell per haver iniciat aquesta reflexió, i a en Xavier Lasauca per la interacció que hem mantingut – i a tots dos pels seus posts.