Edunomia

El que passa quan un internauta-usuari intensiu de xarxes socials i eines sobre Internet se’n va de vacances és recollit a l’article ABC’s and PhD’s: summer transition a Inside Higher Ed.

Es tracta d’uns investigadors que marxen de vacances a cals parents:

Even though the semester has finished, there’s always all the catch up work to do, the huge email inbox with correspondence that needs catching up.

Però com per a tothom, recuperar un camí més pausat després d’un perídode d’adaptació és  ràpid però costós:

Sharing the academic year schedule with my kids and my husband, travelling together, is one of the great perks of academia for me. We start the summer off with a bang, and a crash, and an ouch. But it works.

Al Chronicle d’aquesta setmana hi ha una valuosa entrada amb el títol After the Crash, Scholars Say, Higher Education Must Refocus on Its Public Mission - Després de la Crisi (crash?), diuen els estudiosos, l’educació superior ha de refocalitzar-se en la seva missió pública (article de pagament). Sebmla que la recessió és una bona oportunitat perquè les universitats renovin el seu contracte amb la societat, i perquè el professorat reforci la seva professionalitat:

The recession, they said, might be a time for colleges to renew their implicit contract with the public, and for faculty members to reassert their standing as professionals. If colleges—and their faculty members—want to maintain their autonomy in the face of such scrutiny, Mr. Sullivan argued, they should demonstrate that they are committed to education as a public good. The public must be persuaded, he said, that colleges are not insular and self-absorbed, and that diplomas and academic laboratories have not been reduced “to the status of commodities.”

No és pas diferent al que passa a casa nostra. La Societat ha de tenir la percepció que les universitats no són coses aïllades i privilegiades, i que obtenir títols no és una cosa rutinària.

“A professional cannot defend what he or she does not understand,” Mr. Hamilton said. He said that he doubted that most of his colleagues could coherently defend tenure and faculty autonomy in a five-minute conversation with a skeptical trustee or state legislator. “The profession carries an ongoing burden,” he said, “to justify academic freedom, peer review, and shared governance.”

Defensar el funcionariat i l’autonomia del professorat demana consciència de tots els implicats que cal trobar raons bones per justificar la llibertat acadèmic, l’avaluació per parells, i la governnança compartida.

“Increasingly, we’re on a sort of treadmill of being more and more efficient, more and more productive,” he said. “And that’s taking us away from broader understandings of the life of a citizen of the academy.”

La demanda constant de més i més eficiència i més i més productivitat allunya el professorat d’una comprensió més global de la vida de ciutadà de l’acadèmia. Això és una de les darreres frases del reportatge del Chronicle. Idees per pensar-hi.

El Chrnocile of Higher Education comenta aquesta setmana els resultats d’una enquesta entre 8400 edudiants de doctorat (graduate students) de la Universitat de Califòrnia (10 campus), sobre la seva intenció de voler continuar la vida acadèmica en una universitat gran (o sigui, una Reserach university com Berkeley, Stanford, Harvard, etc.).

Els doctorands s’estimen més fer classe en algun dels campus tranquils, més oreientats a la docència de grau (potser de màster), que no pas fer una llarga carrera investigadora que els pugui portar a algun dels pocs llocs de professor a una universitat de prestigi.

Cal tenir en compte la diferència entre el sistema americà i el nostre. Allà hi ha un professor-director de grup, alguns postdocs i força doctorands. Aquí hi ha més llocs de professor-investigador i per tant, també més oportuntiats.

En tot cas, es tracta d’una qüestió per reflexionar.

Avui dilluns hi ha un article d’opinió al Diari de Girona titulat “Molta ciència, poca lletra”, on l’autor (Fèlix Pujol) es plany que hi hagi pocs ajuts i beques per a les humanitats, en estar el finançament molt esbiaxat cap a la ciència i la tecnologia.

I una prova actual és que, malgrat po?lítiques socials amb bones intencions, cada cop hi ha menys possibilitats de desenvolupar les humanitats, com ho demostra l’elevat nombre de projectes finançats en ciència o tecnologia i la minsa quantitat dels qui fan recerca en qüestions com les arts o les lletres. La raó és molt senzilla: les humanitats no donen guanys econòmics. La cobdícia és gairebé excloent, i estaments oficials -com ara ministeris o con?selleries-, o privats -com caixes o fundacions-, que haurien de tenir cura de reconduir aquest desequilibri, l’agreugen per la desproporció amb què donen beques per investigar unes i altres matèries. Falten enginyers, fí?sics, matemàtics. Però no més que arqueòlegs, escriptors o filò?sofs. Per citar uns exemples.

Des del meu de vista, estic d’acord totalment en què cal estimular la recerca en humanitats, i que cal entendre-hi recerca d’una forma diferent del que s’entèn recerca en ciència, igual que no és el mateix recerca en enginyeria. Ara bé, també cal dir que a vegades hi ha finançament però no hi ha projectes a finançar. Per exemple, hi ha molt poques persones candidates a una beca de doctorat a la UdG de l’àmbit d’humanitats i ciències socials.

Un dels problemes en el cas de les humanitats és que no hi ha una definició de carrera investigadora. En el camp de la ciència hi ha possibilitat de ser investigador, és a dir, de fer el doctorat, sortir a fer una estada postdocotoral, i tornar per treballar d’investigador a la Unviersitat, a un centre de recerca, o en una empresa. En Ciències Socials és més complicat, i en Humanitats és difícil trobar llocs per a la professió “investigador”, pràcticament només hi ha el lloc de “professor d’universitat”. Així doncs, une studiant de doctorat de ciències té molt més camp per recórrer que no pas un estudiant de doctorat d’humanitats. Lògicament els ànims amb què encara un doctorat també són diferents.

Cal incrementar el finançament dels projectes d’humanitats, i fer més beques de doctorat. Però també cal convèncer el talent que fer la tesi paga la pena. I encara que no porti a la professió d’investigador, almenys ha de quedar clar que serveis per fer und esenvolupament personal en un tema creatiu. Però invertir quatre anys de la vida en una tesi, si després no ha de servir per continuar la carrera invesstigadora, sembla un preu una mica alt.

L’article del DdG m’ha fet reflexionar en aquest aspecte. Crec que caldira dur a terme una política específica en la recerca en humanitats. Però sempre es topà amb les dificultats pressupostàries. Sempre.

He lllegit a The Scientist que l’University College London ha convocat ajuts a la recerca per a projectes “no ortodoxos” sense que hi hagi revisió per parells, terminis, directives ni fites.

No està pas malament la idea, de fet als projecte europeus també hi ha agjuts per a recerca trencadiora, però la veritat és que amb peer review.

Al final, però, sempre algú s’ho ha de mirrar. En aquest, cas un rector o vicerector, perquè no es llencin els diners. Però l’agilitat en la concessió, l’aposta per fer una cosa nova, no està pas malament. Ara bé, cal tenir en compte que manquen diners i que la recerca normal ja constar de ser finançada, així que segurament decidir finançar projectes agosarats és una cosa agosarada.

La UCL ha tingut aquesta idea en resposta al Pla d’Avaluació dels centrse de recerca anglesos. Creuen que així afavorirar generar recerca excel.lent, i sembla que ja ha donat algun fruit, com el descobriment dels líquids iònics.

University College London is offering new unorthodox research grants for its staff without peer review, deadlines, directives, or milestones.

The funding, which is open to any UCL employee, is in in the ballpark of £100,000 ($150,000) per year for at least three years for each awardee, according to UCL visiting earth sciences professor Don Braben, the scheme’s brainchild and the founder of Venture Research International, a company that raises funds for blue skies research projects.

Wnlike most lengthy grant proposals, initial applications are meant to be short — less than 500 words long — to detail only the research problem, its significance, and the resources needed. Successful first-round applicants will then sit down with Braben and UCL vice-provost for research David Price, who will make recommendations to UCL provost Malcolm Grant, who has the final say.

The grants “will go to UCL researchers whose ideas challenge the norm and have the potential to change substantially the way we think about an important subject,

Val la pena llegir els comentaris a l’entrada de The Scientist, amb argumetns a favor i en contra de la proposta de la UCL.

El Chronicle of Higher Education porta avui que als USA gairebé la meitat dels cursos de grau són impartits per professoors no estables, és a dir, joves o el que diríem aquí professorat associat. Nearly Half of Undergraduate Courses Are Taught by Non-Tenure-Track Instructors diu

how reliant colleges and universities have become on adjuncts who earn wages that “are nothing remotely like a professional salary.”

in recent years as faculty members not on the tenure track have come to make up nearly 70 percent of the professoriate.

Part-timers on average earn $2,758 per course, about one-fourth of what tenured and tenure-track professors earn when their full salaries are divided by the number of classes they typically teach. Full-time contingent faculty members earn between $6,000 and $9,800 a course—about a third less than their tenured and tenure track colleagues.

Semblant a la situació de la universitat catalana, on els sous del professorat funcionari són més elevats (no pas per bons, sinó perquè els altres són baixos).

El més divertits és, però

The number of contingent faculty and the number of courses that they teach is always undercounted by institutions. I’ve worked at a dozen or more places in five states, and administrators can’t tell you how many contingent faculty they have.

O sigui que a vegades el número de professors substituts o temporals és elevat, i difícil de comptabilitzar. L’informe a què el Chronicle fa referència es pot trobar a aquest web de la iniciativa FACE (Faculty and College Excellence), de la Federació Americana de Docents.

L’Alfonso Arias ha escrit una interessant entrada sobre ela mals temps que semblen córrec per a les universitats europees… En unsmoment de contenció de la despesa pública, les universitats hauran d’optimitzar els seus recursos. De fet, Arias parla sobre els nervis de les universitats.

No és pas fàcil per al personal acadèmic de les universitats que ha assumit càrrecs de responsabilitat als rectorats, acostumats a increments constants de pressupsot en els darrers anys, veure ara com les aportacions públiques al funcionament del sistema universitari es redueixen. No és pas fàcil tampco com els investigadors d’àrees no tècniques o poc vinculades amb el món de l’empresa facin convenis, transfereixin els resultats de la recerca, o jugin en processos d’innovació. Aquestes coses demanem temps, i a més no tots els àmbits de coenixement tenen una transferència fàcil. Ni tan sols la química: molts de processos fonamentals químics no són directament aplicables a una innovació que representi ingressos raonables per a una universitat.

El Procés de Bolonya ha introduït, degut a la confusió amb què s’està ingroduint i a la manca de consens, una fressa considerable al funcionament normal de les universitats. la gent de la Universitat és capaç de treballar en situacions complexes, però ptoser aqueset cop se n’ha fet un gra massa, en començar la casa per la teulada (màsters en lloc de graus).

Més encara, la indefinició del sistema universitari espanyol, amb unes competències complicades entre estat central, autonomies i les pròpies univesriatts, complica la situació. Des del meu punt de vista, una política ha de prevaler sobre les altres: la de retenció i captació de talent. Amb gent bona, amb més o menys recursos, hi haurà una bona formació acadèmica dels estudiants, i hi haurà una bona recerca, entesa genèrciament com a sinònim de creació del coneixement, la seva transferència i la innovació.

Les Universitats tenen una gran responsabilitat. Saber administrar òptimament els recursos que puguin tenir amb l’objectiu de tenir talent ha de ser un dels seus pensaments motors.

Avui dilluns EL País recull un article d’opinió del professor de la UPF Jacint Jordana, titulat Política de personal en la Universidad, on aquest professor opina sobre les conseqüències, generalment positives, del nou sistema d’acredtiació de la qualitat per a l’entrada al professorat universitari permanent.

Jordana té raó quan demana separar els processos de promoció interna i els processos de captació de nou personal. Això jo mateix ho vaig dir ja fa anys, i encara és aplicable ara, en les promocions entre TEU i TU i entre TU i CU. Cal establir procedimetns per a la promoció (retenció de talent) que no siguin influïts per lprocessos d’incorporació de professorat (captació de talent).

Ara bé, hi ha un problema anterior: el de poder determinar quines places es creen en quines àrees de coenixement. De fet, aquest mateix concepte ja presenta un problema: parlar d’àrea de coneixement, massa lligada al procés docent, ja comporta una disfunció quan molta recerca és interdisciplinar.

Què és primer, l’ou o la gallina? Cal desenvolupar estudis on hi ha bon professorat-investigador, o cal dotar de bon professorat-investigador on hi ha estudis que tenen demanda?

Caldria que les unviesritats fessin una reflexió sobre la dotació de places (i el canvi de la seva adscripció quan hi ha baixes - per exemple jubilacions) per tal de destinar-les a captar talent destinat a àmbits estratègics.

A més, per què totes les places han d’estar totalment relacionades amb la recerca? A les universitats angleses, per exemple, o a les nòrdiques, els professors arriben a un pacte amb els departametns per fixar el percentatge docent-investigador de la seva activitat. S’hauria de fer això “a priori”? Les universitats potser haurien de deixar molt clar què se n’espera, d’un professor: si un component més docent o un de més investigador.

Personalment crec que totes les places haurien de tenir un component investigador, no acabo de veure clar que hi hagi professors no-investigadors. Això sí, cal entendre per recerca una cosa àmplia: la recerca bàsica, l’orientada, l’educativa i la recerca de la integració.

I un cop s’és un bon investigador, la transferència del coneixement i la innovació ja arribaran de forma natural.

Ho he dit sempre: el pas clau en la política de personal acadèmic a lse universitats és en la primera contractació d’una persona a temps complet. És en aquest moment que cal demanar no tan sols l’acreditació, sinó que la plaça sigui realmetn estratègica i que se sàpiga quins objectius es volen assolir amb la nova contractació. El més desitjable seria que la tenure-track, el compromís d’estabilitat, fos a nivell de professor titular o d’agregat. Ja es van fent passos en aquesta direcció, però no n’hi ha prou.

Avui El País porta un article d’opinió de José Manuel Sánchez Ron titulat El reino de Einstein y la patria de Venter que aporta alguna idea novedosa respecte al paper dels científics en l’actual sistema investigador. En particular, aquest historiador comenta que els científics-estrella sabenm oure’s pel món de l’empresa, i que és possible fer diners fent ciència.

L’autor toca un tema d’actualitat per a tots els investigadors: com mantenir l’equilibri entre fer el que demana el mercat (o sigui, guanyar-se les mongetes, o en paraules normals, tenir finançament) i el que realment agrada (gaudiment d’una descoberta, nou mètodes, pergunar-se “i si…” o “per què no…”). La disjuntiva entre seguir una recepta que potser es pot millorar una mica (innovar) i fer-se plantejaments agosarats però potser sense utilitat immediata.

La combinació amb seny entre el servei a la societat en forma de creació i transferència de coneixement, i el servei a la societat en forma de creativitat sense resultats immediats és allò que hem de saber trobar tots els investigadors.