Gairebé tothom té correu electrònic, i gairebé tothom el fa servir per enviar missatges més o menys llargs que només pot veure un determinat destinatari o llista de destinataris.

Què passaria si en lloc de SMS o correus electrònics privats els missatges, curts o llargs, els pogués veure tothom a la Internet, des d’un ordinador o des d’un mòbil? Això ho permet twitter.

A més a més, s’ha anat creant un costum d’identificar amb paraules clau (hashtags) els missatges d’un determinat tema o grup (per exemple, #comcient o #tcaq). AMb la funció de cerca de la plana principal de twitter.com es poden buscar els darrers missatges que facin referència a aquest tema.

El registre a twitter.com és molt fàcil. A diferència del facebook, no cal demanar permís (en general) per seguir a un twittaire (piulador). Es poden enviar i rebre tweets des d’ordinador o mòbil. Hi ha també serveis que permeten enviar fotos de forma indirecta.

I si ens ha agradat un tweet que hem rebut, és bo que el retwittegem (hiha més d’una opció, però sol fer-se “RT @usuari text”

També es pot fer servir com a missatgeria instantània escrivint “d @usuari”

I ja sabeu: alguns twittaires-piuladors: @miquelduran @jordipoater

Suposo que si algú hi està interessant poc contactar-me o bé contactar els organtizadors d’aquest Congrès.

Sergi Roura: Social Networking Sites as Technology Enhanced Learning Communities towards
autonomous language learning:

La globalització i la revolució de les TIC requereixen que els estudiants desenvolupin les habilitats comunicatives necessaries per integrar-se en aquesta textura social on per una banda la globalització de l’anglès i per l’altra els blogs o les xarxes socials entre d’altres són utilizats per molts indivuduus d’arreu del món. La següent comunicació preten estar a l’alçada d’aquest contexte mitjançant el disseny d’un projecte virtual on s’utilitza una xarxa social per unir estudiants d’anglès com a segona llengua. El projecte sorgueix al voltant de la implementació del procés de Bologna a la Facultat d’Educació de la UdG i manté la seva base teòrica en dos conceptes: el concepte de ‘comunitat d’aprenentatge (Lave et al., 1991; Wenger, 1998) i la redefinició d’Engëstrom (1987:174) del concepte de la zona de desenvolupament pròxim (Vygotsky’s, 1978:86) amb la finalitat de crear una comunitat d’aprenentatge virtual on els estudiants poguin desenvolupar- se autònomament amb la segona llengua

Patrícia Compañó – L’avaluació de les competències transversals dels estudiants de mestre de la ub mitjançant un entorn basat en la WEB 2.0:

L’objectiu del projecte és construir un software per a l’avaluació de les competències transversals que els alumnes de mestre mostren que estan adquirint en els entorns de practicum a través de la creació de blocs. En els diversos plans d’estudi, dins de l’assignatura pràcticum II els alumnes assisteixen a un centre educatiu, col·laboren amb mestres en exercici, i progressivament, van assumint tasques docents (planificació unitat didàctica, intervenció a l’aula, treball en equip de cicle, …). Part del aprenentatges que fan els expressen en una memòria i els comenten als seminaris de tutories setmanals. Per complementar aquestes estratègies, per tal que els alumnes vagin elaborant la seves reflexions al llarg del semestre i, alhora, amb la finalitat de progressar en la competència digital, el projecte proposa l’elaboració setmanal d’un bloc, de reflexió sobre la pràctica educativa, i d’expressió de les vivències i aprenentatges realitzats en termes de competències de la forma següent: cada cop que fa una entrada al bloc, el propi alumne ha de dir quina/es competència/ es creu que demostra posseir quan fa aquella narració o reflexió. Aquest bloc és revisat pel professorat-tutor, qui periòdicament dona una devolució a l’alumnat sobre la seva progressió en relació a les competències transversals. Per a fer-ho compta amb un instrument que es desplega al costat dels blocs on ha de respondre 5 qüestions per a cadascuna de les competències triades. En aquesta comunicació presentem el disseny de la recerca i el software elaborat

Josep Tarrés-El reportatge de recerca com a mitjà didàctic del treball de recerca. Una proposta innovadora amb elements de project management i ús d’eines multimèdia:

Els resultats del treball de recerca es presenten mitjançant un document i/o una presentació oral; ara bé, molt sovint el procés de la recerca és tan o més interessant. En aquest article es presenta un avanç no solsament d’estructuració del treball de recerca amb els seus processos i documents sinó també una metodologia per desenvolupar el reportatge de recerca com a mitjà de difusió del procés de recerca. Així, es descompon el treball de recerca en el procés de recerca i els documents que en poden formar part (diari, reportatge, resultats, història i ficció). S’introdueixen els infotextos com a unitat d’informació textual. Es mostra com una bona articulació del infotextos en la trama del reportatge de recerca pot generar interès per la lectura i posar en valor el treball de la recerca. Disciplines tècniques, com la programació de projectes, aporten elements innovadors y metodologia que son aplicables com a mitjà didàctic del treball de recerca

Catherine Roussel – Le chercheur dans l’institution scolaire : l’analyse de l’enseignement des nanotechnologies dans une classe de terminale scientifique: Une expérimentation innovante sur trois ans a débuté dans un lycée.

Elle porte sur l’enseignement, par des chercheurs en collaboration avec des enseignants, des nanobiotechnologies, à des élèves de terminale scientifique. Notre étude transpositive porte sur la transformation du savoir savant, non consolidé, produit d’une recherche en cours, dans une autre institution que celle dans laquelle il a été conçu. Comment le chercheur apprête-t-il le savoir pour le rendre « enseignable »? A quel degré le contexte institutionnel l’assujettit dans la transmission du savoir, son contenu et ses modalités? Des entretiens ante-séance et d’après-coup, l’analyse de négociations entre enseignants et chercheurs, des observations du cours sur deux années soulignent une dialectique entre normes et habitudes scolaires d’une part, et monde de la recherche d’autre part, conséquence de la double posture du chercheur, sujet de l’institution de recherche et provisoirement sujet de l’institution scolaire dans le cadre du projet

Lídia Ochoa – Les didàctiques específiques en context: un valuós potencial per crear xarxes d’aprenentatge més enllà de les aules universitàries.

El cas del projecte pol·len a la ciutat de Girona: En aquesta comunicació es presenta una experiència d’intervenció i innovació en la formació inicial i permanent del professorat d’educació infantil i primària emmarcada en un projecte comunitari d’educació científica (projecte ‘Pol·len: Girona, ciutat llavor de ciència’). És un exemple del potencial que tenen les didàctiques específiques per treballar i desenvolupar competències professionals i per crear projectes que trascendeixen els límits de les aules i potencien la creació i l’enfortiment de xarxes educatives en el territori

Carmen Trigueros – El chat como estrategia para fomentar el aprendizaje colaborativo. Una experiencia práctica en el practicum de magister:

We present an experience about virtual tutorship in the teacher training practicum. In this experience, we use information and communication technologies in order to carry out the different tutorship sessions and seminars. We are trying to develop the following abilities: to know, know-how, and know how to be, with the intention that the students learn how to design, plan and develop projects related to the daily tasks in a class, and also learn how to solve problems using a collaborative and self criticism approach. The collaborative learning with the use of computers will make us see the pupil as “not isolated”. We will see the pupil as an interactive one, sharing goals and responsibilities. This is the reason why the chat is used. With the use of chat sessions, people can communicate from different places, creating spaces to have discussions, share experiences and generate reflections, in order to learn how to collaborate and to collaborate in the learning process

Laurent Dubois – «Enseigner les Sciences»: un espace numérique d’échange et de formation qui modifie l’activité du professeur (http://educasciences.ning.com/):

Dans le cadre de formations continues du corps enseignant du canton de Genève et de formations initiales de la Licence mention enseignement de l’Université de Genève, nous avons mis en place un dispositif de formation intégrant un outil collaboratif qui se présente comme une plate-forme de développement PHP à tendance sociale. Le réseau social « Enseigner les sciences » constitue un espace numérique d’échange et de formation concernant l’enseignement des sciences à l’école primaire. Il permet aux utilisateurs inscrits de partager leurs expériences, leurs commentaires et/ou de suivre un parcours de formation personnalisé. Grâce aux documents et aux commentaires mis en ligne régulièrement par tous les membres, ce réseau social permet de porter une réflexion sur l’enseignement des sciences à l’école primaire

Florence Lojacono – Wiki universitaire: 10 aspects pratiques à l’usage des enseignants: Wiki universitaire: 10 aspects pratiques à l’usage des enseignants:

Les blogs et les wikis sont généralement appréciés et analysés en fonction des usages pédagogiques qu’ils permettent au sein de la classe, que celle-ci soit traditionnelle ou virtuelle. Nous proposons ici un point de vue complémentaire. En effet, l’objet de cet atelier est d’illustrer les avantages des wikis, non en fonction de leur utilisation par l’enseignant, dans sa classe, mais en fonction de ce que ces wikis peuvent faire pour l’enseignant, dans son bureau. L’accent est mis sur les avantages que les enseignants peuvent tirer de cet outil : gain de temps, mise à jour rapide et facile des contenus d’enseignement, indépendance technique et académique, prise en charge des impondérables (absences, réclamations après examens, inscriptions tardives …). Cet atelier partage les conclusions de trois années d’expérience des wikis comme support à l’enseignement présentiel et en complément à la plateforme virtuelle Moodle. Aucune connaissance en informatique n’est nécessaire.

Aquest matí he tornat a participar al II Congrés Internacional de Didàctiques, organitzat pel Departament de Didàctiques Específiques de la Universitat de Girona. A 2/4 de 9 del magí teníem la Taula de Comunicacions anomenada Investigacions i intervencions en secundària des de la Universitat. La sessió, d’una durada limitada a 90 minuts, ens ha resultat curta, perquè hi ha hagut un animat debat que el moderador de la sessió, el professor de Didàctica de les Ciències Experimentals, Climent Frigola (també químic) ha sapigut moderar.

Al nostre grup fa temps que volem connectar millor la Universitat amb el sistema preuniversitari, i per això anem a fer propostes que hi ajudin, i també fem tota mena d’activitats, sobretot en l’àmbit de la química, ja que estem força preocupats per la imatge de la química a la secundària (i en general de les ciències físiques). En aquesta comunicació hem volgut centrar-nos en el paper dels treballs de recerca de batxillerat, i com són una bona eina de coneixement mutu entre el professorat universitari i el no universitari.

La comunicació que hem presentat amb la Sílvia Simon, en Josep Duran i en Miquel Solà, titulada La recerca com a eina permeabilitzadora de la interfase universitat-ensenyament secundari: pretèn proporcionar una visió sobre els beneficis de fer servir la recerca com a fil conductor del vincle universitat-ensenyament secundari, a la vegada que explora i valora diverses activitats dutes a terme en l’entorn dels autors per tal de permeabilitzar la interfase entre aquests dos nivells d’ensenyament (text complet).

A part de la nostra, hi havia una comunicació de la Universitat de Toulouse sobre un programa per donar a conèixer la nanotecnologia als dos darrers cursos de secundària, per part de professors-investigadors. Des de la UdG, el grup de didàctica de les ciències socials ha proposat l’aprenentatge basast en projectes de cara a la formació del professorat de secundària, tema molt adient per al nou màster de formació del professorat. I finalment, una professorat de la Universitat de Granada ens ha parlat del decliu del capital social dels alumnes i de les noves funcions del professorat.

Precisament en aquesta darrera contribució hi ha hagut un apassionat debat sobre el paper de les xarxes socials i si la disminució de capital social dels alumnes, en haver-hi menys contacte personal i grupal, no vé compensat de sobres per l’increment de capital social 2.0. Tots els assistents hem coincidit en què els nous alumnes que aviat entraran a la universitat seran força diferents, no tan sols per ser nadius digitals, sinó per la utilització dels canals i de les xarxes socials.

Ens ha preocupat també el tema de l’escletxa digital, que en lloc de reduir-se sembla que s’incrementa. Ja no tan sols l’escletxa d’accés, sinó la de la utilització adequada i eficient dels recursos que proporciona la Internet.

Després de la sessió a la Facultat d’Educació i Psicologia, al seu nou edifici del Campus del Barri Vell de Girona, hem anat a La Mercè per fer les conferències finals i la cloenda. En Josep Maria Terricabras ens ha ofert una curta però intensa conferència, com sempre plena de preguntes a les quals ens ha convidat a què hi trobem respostes (i amb gestos com el de la foto que mostren la seva activa i apassionada intervenció). Com que la seva xerrada serà penjada al web del Congrès, la comentaré un altre dia.

Tal com hem comentat en acabar, crec que seria bo que els departaments universitaris que no estan relacionats directament amb la Faculat d’Educació participéssin més en aquestes trobades, perquè s’hi aprèn moltes coses. Jo, aquests dies, n’hi he aprés.

Gràcies als organitzadors per la bona feina!

Els químics teòrics fem servir els ordinadors per simular la realitat física. Els ordinadors ens proporcionen, fins i tot abans que les dades experimentals es coneguin, les característiques de les molècules: les eometries, els espectres electrònics i rotovibracionals, la seva reactivitat. El gran avenç en potència computacional en els darreres vint anys ha permés avançar molt en la comprensió del comportament de les molècules i per tant de la química i de la física molecular. Treballar amb molècules grans, les que tenen interès bioquímic, és però inabastable amb els mètodes que proporcionen millor informació, i cal dur a terme fortes simplificacions.

Fa poc, però, s’ha fet un pas que pot suposar poder fer els càlculs molt més ràpidament encara, i per tant estendre les simulacions de química quàntica a molècules d’interès bioquímic. La revista Nature Chemistry va puclicar un article que aplica la computació quàntica a l’estudi de la molècula d’hidrogen. Crec que és el primer cop que la computació quàntica simula un procés real. Es tracta d’un estudi petit, però de gran transcendència si es pot estendre a molècules més grans.

Per dur a terme la simulació de la molècula d’hidrogen s’han fet servir dos qubits (que son com monedes que poden ser “cara” i “creu” a l’hora), juntament amb un sistema de làsers i de dispositius óptics que venen a ser com un programa.

Entendre aquest article no és gaire fàcil. Per això el nostre grup, juntament amb un professor del Departament de Física, estem estudiant-lo per poder-no copsar la importància que té i les possibilitats que té de cara al futur en l’estudi de sistemes més grans (La Laia ja va recollir aquest avenç al seu blog).

En aquest meu blog he anat posat diverses notícies relacionades amb la computació quàntica. Es poden trobar fàcilment fent servir el buscador (per exemple, amb l’adjectiu quàntic o quàntica).

Aquesta notícia ha tingut un bon ressó, i segurament se’l mereix. Per exemple, a New Scientist. L’article original és de pagament, però n’hi ha una versió al repositori digital físic Arxiv.

Quan haurem entés una mica més l’article de Nature Chemistry mirarem d’explicar-lo en llenguatge planer. Es tracta d’un tema apassionant.

Godin diu encertadament que misusing Twitter, Facebook and various forms of digital networking are the ultimate expression of procrastination. You can be busy, very busy, forever. The more you do, the longer the queue gets. The bigger your circle, the more connections are available. Fer servir inadequadament twitter o facebook són l’expressió més elevada de la procrastinació. Sempre s’està enfeinat. Quant més es treballa, més feina es genera.

La productivitat que ha comportat la disponibilitat de la Internet gairebé ubícua i total, el correu electrònic, les xarxes socials… ha comportat una quantitat de feina molt que a vegades fa oblidar allò important, perquè es deixa per a demà.

Godin acaba amb Perhaps it’s time for the blank sheet of paper, the cancellation of a long-time money loser, the difficult conversation, the creative breakthrough… Ara mateix agafo un full de paper en blanc.

He de dir que la Trina Milan i en Xavier Vidal, del Gabinet del Conseller, van tenir una participació molt activa al debat, i cal agrair-los l’organització d’aquesta trobada.

La utilitat de les xarxes socials i dels canals socials a les organitzacions i la dicotomia membre/organització és actualment centre d’activa experimentació. A casa meva ho vivim a la Càtedra de Cultura Científica i Comunicació Digital, a l’Institut de Química Computacional i a la mateixa Unviersitat de Girona.  Qui ha de participar a les xarxes socials? Les persones o l’organització anònima? Aquesta va ser una de les qüestions que va sortir. Qui signa les respostes als comentaris d’un blog? Qui es responsabilitza dels tweets?

Em fa l’efecte que la postura del Departament d’Educació pot tenir diversos avantatges. Primer de tot, crear un canal de comunicació directe amb el col.lectiu de mestres i professors de l’ensenyament no universitari de Catalunya. Segon, i ho dic com a membre d’una AMPA, proporcionar informació als pares que intenten ajudar en el funcionament dels centres. I tercer, donar exemple de la utilització de les noves eines sobre la Internet per tal d’arrossegar les persones que no hi acaben de veure la utilitat o hi tenen reticències.

Explicar el per què de les coses que es fan, mostrar les notícies més rellevant en temps real via twitter, o proporcionar informació audiovisual als col.lectius que tenen el seu referent més fort en la televisió són tres elements clau en qualsevol organització top-down. Com molt bé va dir el Conseller, per un cantó el Departament és Govern, i per un altre, Cap de molts de professionals. Jo hi afegiria que és qui lidera les propostes de canvi (a millor) del sistema educatiu.

El blog, el twitter i el youtube del Departament d’Educació són un pas endavant en la transparència i en la governança del sistema si es mantenen i tenen continuïtat. Aquestes tres petites accions han de suposar un catalitzador perquè altres departaments i organitzacions de la nostra Societat s’incorporin al tren dels canals socials i de les xarxes socials. Fins i tot els òrgans d’aquest Departament que depenen de la Conselleria. L’experiència que poden anar agafant ajudarà altres organitzacions, com per exemple les Universitats, a tenir una millor comunicació social.

Cal avançar en algunes coses, però. A la sala on es va fer la reunió no hi havia gaire bona cobertura de telefonia mòbil. Cal facilitar que es pugui treballar en tot moment amb la xarxa. Ja m’ha passat en altres llocs, per exemple a les Sessions Web del CEJFE.

El Departament d’Educació ha començat tres canals socials. El més difícil vé ara: mantenir-los, fer-los útils i promoure una utilització intel.ligent per part de la comunitat educativa, és a dir, pràcticament tot Catalunya.

Aquest curs s’han introduït de forma generalitzada els ordinadors a les aules de secundària (al menys a l’institut que tinc més proper, en alguns cursos). Després de les primeres queixes (lògiques), sembla que el professorat, els alumnes i el centre s’hi han anat adaptant.

Crec que no n’hi ha prou amb proporcionar ordinadors a les aules de primària i secundària. El que cal és proporcionar les eines per fer-lso servir adequadament. I el que em preocupa més, educar en la seva utlització d’una forma diferent al que es en sortir de l’escola. Es pot fer servir el correu electrònic a classe? I les xarxes socials? Es poden agafar apunts i posar-los en un servidor? Segurament una resposta és trivial: el mateix que es faria en un entorn no virtual.

Posar ordinadors per a tots els alumnes de primària o secundària comporta un repte i segurament problemes. Però està clar que si no se’n proporciona no hi haurà cap repte per a assolir. També em pregunto per la utilització del mòbil al centre, com a eina equivalent a un ordinador. De fet, el problema del mòbil és tan la connectivitat a Internet com la captació d’informació que facilita (àudio i video).

Són aquestes algunes reflexions que voldria anar madurant en el futur, amb extensió a la Universitat. Perquè si es vol trencar les barreres entre la secundària i el món universitari, cal també facilitar el seu contacte. Ara mateix, els estudiants de secundària difícilment poden accedir a la informació universitària mentre són al seu centre. Ho han de fer a fora.

No sóc pas gaire escèptic en la utilitat positiva dels ordinadors als centres no universitaris. Aquesta reflexió l’ha provocada el post de Larry Cuban anomenat Confessions from a Skeptic on Computers in School, on l’autor esmenta que les seves prediccions sobre l’ús de les TIC a les aules han estat per darrere de la realitat. Com passa en els bons blogs, els comentaris són igual o millors que el propi post. Per exemple:

One reason for little transformative change can be traced to staff development efforts that just show teachers how the computer works rather than showing them how to teach different.

Teaching is a relational, human profession. The Gutenberg Press didn’t take away the need for teachers (or even the use of lecture). The telegraph and “instant access to information,” didn’t take away the teacher as an authority, either.

O sigui: a més de mostrar als professors com funcionen els ordinadors, cal ensenyar-los com fer docència d’una forma diferent. Perquè la docència és una professió humana i relacional. La imprenta no va eliminar els mestres. Els ordinadors tampoc no ho faran. Això sí, caldrà canviar la forma d’ensenyar, i tot el procés d’aprenentatge.

Foto: extreta de http://altec.colorado.edu/pcclassroom.shtml

De fet, aquesta exposició acompanya una sèrie de quatre conferències de divulgació científica, que es faran a la Casa de Cultura el dijous al vespre, organitzades per la Càtedra Lluís Santaló (avui he pogut felicitar l’Esther Barrabés) de la UdG; totes quatre formen part de la matemàgia o de la matemàtica recreativa:

4 febrer. Descobrim la geometria a través de les bombolles de sab, a càrrec del Antón Aubanell.
11 febrer. Matemàtiques i ombres, a càrrec de Josep Mª Cors.
18 febrer. Màgia matemàtica i matemàtiques màgiques, a càrrec de Nancho Álvarez.
25 febrer. Còctel mate-musical: 2/3 de fraccions + 1/3 d’harmonia, a càrrec de Joan Jareño i Francina Turón.

Cal felicitar els promotors d’aquesta inciativa (també l’Ajuntament de Girona – la Núria Terès) per la bona feina en posar a l’abast de tothom aquestes experiències matemàtiques. Aquest matí he pogut veure el Pont de Leonardo o el teorema dels 4 colors aplicat a una pilota de futbol (per a mí, la molècula de futbal.lè o buckminsterful.lerè). Hi he après moltes altres coses, com la tesel.lació de Voronoi, que també fem servir en l’anàlisi de la densitat electrònica de molècules.

La visita a l’exposició l’he feta acompanyat de l’incansable Alberto Fernández (@albertofersie), un dels catalitzadors de Docuciencia, escèptic convençut, divulgador vocacional i científic apassionat.

He de dir que la retransmissió en streaming de la jornada va ser de qualitat, sobretot el so. Tan des de casa com des de la UdG es podia seguir molt bé.

Cal felicitar els organitzadors de la jornada pels ràpids resums i per penjar els videos. Però la millor forma de seguir-la era mitjançant el twitter amb el¡ hashtag #cdigital2010 (una mica llarg però). Deu ser la catotwittesfera, o la twittocatosfera.

Algunes de les taules rodones van ser millors que les altres; en particular la d’apoderament ciutadà em va semblar poc atractiva. Les dues darreres (política i empresa i xarxes socials van estar molt bé. Pel que fa a l’entorn general, segueixo pensant que una jornada de la Catosfera hauria de poder seguir-se íntegrament en català. Vaig trobar també que alguns ponents en català feien servir inadequadament expressions en castellà en mig de converses en català (e.g.; VHS: uve hache ese en lloc de ve hac essa).

En tot cas, felicitats a l’organització. Vaig aprendre-hi força coses. Estic segur que els assistents n’hauran fet bons resums. I per acabar:

Els meus tweets:

miquelduran L’any vinent un tema novedós serà la Realitat Social Augmentada
miquelduran La relativitat i la quàntica no estan en lluita.
miquelduran Internet és també real! Les xarxes socials són reals. Preguntar si cal estar a Internet no té pas gaire sentit avui en dia
miquelduran Les organitzacions no conversen! Qui conversa són els seus membres. Cal trobar, però, la relació entre organització i membres.
miquelduran Els comandaments intermitjos potser són un fre a la innovació, però perquè no hi ha prou convenciment de la direcció
miquelduran No passa res, @marphille, el que és important és difondre el missatge, oi?
marphille el meu RT d’abans era de @jessicafillol (via @miquelduran) no ho he escrit jo. No vull q la gent es pensi q m’ho he apoderat
miquelduran L’escletxa digital augmenta (no pas la d’accés, sinó la d’utilització intel.ligent i social de la Internet) @jessicafillol
cdigital2010 RT @miquelduran: Les persones no són el mateix que les organitzacions. Igual podria passar en política
miquelduran Les persones no són el mateix que les organitzacions (e.g. professors a les universitats). Igual podria passar en política
miquelduran És molt difícil lluitar contra les creences (per exemple, la pertinença a un partit polític).
miquelduran Jo també tinc un compte twitter en anglès… així m’obro a tot el món. I un altre blog només en anglès.
cdigital2010 RT @miquelduran: La xarxa no és cap cosa independent de la vida real: la xarxa és també real. Normal.
miquelduran La xarxa no és cap cosa independent de la vida real: la xarxa és també real. Normal.
miquelduran per què cal signar a les xarxes socials amb alguna nació-estat? La ciutat/àrea metropolitana és la unitat natural geopolítica.
miquelduran Tens raó. La meva opinió de fons és: no m’agrada la internet que replica la geografia política. @narcissastre
inakivk RT @miquelduran: fantàstic que a Internet no hi hagi fronteres. no m’agrada ni “.es” ni “.fr” ni “.cat”. Sí al .net .com .org
cdigital2010 RT @carlosguadian: RT @miquelduran: fantàstic que a Internet no hi hagi fronteres.
carlosguadian RT @miquelduran: fantàstic que a Internet no hi hagi fronteres. no m’agrada ni “.es” ni “.fr” ni “.cat”. Sí al .net .com .org
miquelduran És fantàstic que a Internet no hi hagi fronteres. Per això no m’agrada ni “.es” ni “.fr” ni “.cat”. Sí al .net .com .org
miquelduran Seguint la Catosfera en directe, perquè no hi he pogut anar
miquelduran Gràcies, @marphille per dir-me l’stream de . L’he seguit una bona estona.
saulgordillo @miquelduran identitat digital pròpia vol dir diferenciada de la resta de l’Estat: domini .cat, comunitat, catosfera…
miquelduran La quantitat d’informació que es pot tenir en 10 minuts de video és molt inferior a la de 10 minuts de lectura.
miquelduran VHS: uve-hache-ese??? En català és ve-hac-essa. Sisplau, tinguem cura de la llengua. Gràcies!
cdigital2010 RT @miquelduran: No he pogut assistir a la Jornada de la Catosfera a Granollers, avui. Espero poder-hi anar demà.
marphille @miquelduran pots seguir l’stream http://www.livestream.com/catosfera2010
miquelduran No he pogut assistir a la Jornada de la Catosfera a Granollers, avui. Espero poder-hi anar demà.

Segons ha dit el presiden de Caixa de Manresa, s’han donat beques a 509 estudiants, tots amb nota d’accés a la universitat de 9 o més. Alguna cosa no acaba de lligar gaire, perquè en l’acte que la Generalitat de Catalunya va fer el juliol passat per als estudiants de 9 o més de nota de selectivitat, només n’hi havia uns 130. Tenint en compte que la nota d’accés és la ponderació de la nota de batxillerat que posen els centres de secundària amb la nota de selectivitat (60%-40%), això només pot voler dir que les notes de selectivitat són força inferiors a les de batxillerat. El per què pot ser perquè la selectivitat és més difícil que el batxillerat, o bé perquè les notes de batxillerat són artificialment superiors. El més lògic hauria de ser que el número d’estudiants amb 9 o més fos similar en tots dos casos.

Benvingudes les beques de Caixa de Manresa (900 EUR per persona). Em pregunto, però, si no seria interessant tenir en compte les possibilitats econòmiques de cada estudiant. De totes maneres no deu ser pas senzill. En aquests moments els estudiants de 1r curs són majors d’edat, i la majoria no deu pas treballar.

La pregunta és, com sempre, si no s’ha quedat pel camí algun estudiant brillant per manca de possibilitats econòmiques. És clar que, probablement, s’hi han quedat, pel camí, molt abans, a l’ESO. Aquí hi ha una escletxa social que costarà segellar. No n’hi ha prou amb les polítiques de les administracions, cal una conscienciació per part de la Societat.

M’ha semblat curiós que només 18 estudiants siguin de la UdG (n’hi ha uns 20 de la URV, i menys de 10 a la UdL). Deu ser perquè van a Barcelona a estudiar carreres que no es fan a les universitats perifèriques (per exemple, si la UdG és aproximadament el 6% de sistema universitari, n’hi haurien uns 30, de premiats, del “territori UdG”).

La iniciativa és important, aquests estudiants mereixen aquesta beca pel seu esforç i per la seva excel.lència – són els “cracks”. Però caldria tenir en compte també els estudiants que amb tan d’esforç o més no poden arribar tant lluny. També es mereixen ser reconeguts.

En particular, aquest investigador senyala les conclusions d’un recent congrès educatiu:

• separar el contingut del continent
• separar l’aprenentagge de les institucions,
• separar l’objecte de l’estructura que li dóna suport

I conclou amb algunes reflexions interessants sobre la desinstitucionalització:

We are witnessing a move towards de-institutionalization, from an education that works for the institution towards institutions that work for education, or from a democracy that works for parties and governments or parties and governments that work for democracy.

But, as always, the interesting question is not what is happening, but why. Why all this being fed up with institutions? What is the problem with them? And, moreover, why still so many people — especially policy-makers — are so deaf to hear (not to speak about listening to and reflecting about) and address these questions?

The problem with tampering with education is that the results (a) are unpredictable (because of the complexity of the subject) and (b) will only show up in the long term, when the harm (and a big one) has already been made. I think the movement towards openness and de-institutionalization in education is unstoppable (time will tell, though). So institutions (governments, universities, schools, parents associations, etc.) would better accompany the movement, so to avoid that people that exit institutions just find themselves out in the void, and try instead to engage in a debate to move towards a planned de-institutionalization or, at least, re-institutionalization.

Caldrà seguir aquesta tendència, i modificar el que actualment no funciona prou bé en la línia de les propostes que comporta. M’agrada que l’Ismael demani el per què de les coses. Si sabem el per què, podrem actuar sobre el com.

Imatge: de Deconstructing Ben, http://elben.wordpress.com/2008/03/19/deconstructing-ben/

Fressa, preguntes, sorpreses, interès. L’stand de la UdG té una desena de persones atenent tot el jovent que s’emporta els fulletons dels estudis universitaris i aplega informació per orientar-se.

Davant de l’stand de la UdG, un stand amb motos atrau una bona colla de joves. L’esquelet que han aportat la gent de Medicina de la UdG presideix immòbil l’espai informatiu de la UdG.

Una Wii esports centra l’activitat física d’uns visitants. Segurament aquí hi ha molt més espai que en una casa i els visitants poden jugar davant dels seus amics.

L’Escola d’Arts d’Olot anuncia, al cantó de la seva oferta formativa ampla de cicles formatius, dos graus adaptats a Europa (Disseny Gràfic i Disseny d’Interiors), organitzats pel Departament d’Educació. Es tracta d’un avenç en la configuració del mapa d’educació superior de Catalunya que trobo positiu.

El terra tremola, les passes dels estudiants d’ESO i Batxillerat fan trontollar l’esquelet. Brogit, xivarri, remor del jovent.

Són quatre dies en què molts d’estudiants de centres de seundària visitaran aquesta fira. Però no és pas només per als joves. També per als pares, per a les famílies. Per això ahir al vespre i avui al vespre la FAPAC de Girona ha organitzat un parell d’actes.

De fet, ahir vaig tenir la sort de participar al primer d’aquests actes per a famílies i per a estudiants: el Teatre-Fòrum Orienta-Orientat. Quatre actors (molt ben dirigits) van fer durant vint minuts de família amb dos fills amb dubtes entre treball i estudi, entre formació professional i universitat. Él públic assistent va participar activament en una discussió que es va allargar més d’una hora.

La principal discussió, promoguda per la Imma Fuyà de la FAPAC, va recaure sobre la baixa capacitat a Catalunya de proporcionar orientació als joves i a les famílies. Crec que tots els assistents hi vam aprendre una bona lliçó.

Felicitats a la FAPAC.

Aquesta revista té previst tenir dues branques: la de ciències de la vida i la de ciències computacionals. En aquesta segona branca segur que al nostre grup de recerca tindrem moltes coses a publicar… sempre ens surten coses estranyes als càlculs. Del tipus que vol la revista: Articles published in JSUR discuss results that are unexpected or perplexing given conventional wisdom or that clearly negate a popular hypothesis.

El post de Boing-Boing és més interessant pels comentaris que s’hi fan que no pas pel propi post. Es tracta de publicar les coses que no han sortit? De dades negatives?

So by “serendipitous and unexpected” they mean “negative data”? Judging from their list of types of material, that seems to be the case, but it’s an odd way to phrase it. Biological research very often results in serendipitous or unexpected discoveries, and these are often significant, moreso than what this journal seems to be striving to present.

Però cal anar amb compte. Sigui el que sigui, siguin troballes estranyes o resultats negatius, han de ser replicables, tal com mana el mètode científic:

Unexpected and serendipitous results are only significant when they’re successfully replicated. The history of science is filled with eager scientists who report amazing discoveries and then fall flat on their faces. The cold fusion debacle comes to mind.

Segons el JSUR, els manuscrits seran revisats per parells. El JSUR vol ser una revista d’accés obert. La seguiré.

Imatge: d’Oersted and Electromagnetism, l’exemple que proposa el JSUR.

Ara he vist que el debat sobre l’interès de fer xarxa pròpia (que ja el plantejava Andrés Pedreño a la UIMP20) continua. En Raúl Hernández publica al seu blog DigitalyCia Monto una red social propia? O trabajo sobre lo que ya existe? una reflexió sobre els avantatges i els inconvenients de muntar una xarxa social privada, on els usuaris s’hi hagin de registrar (per exemple, la de la UIMP, http://redsocial.uimp20.es) .

Hernández conclou el seu post amb

Digamos que tu empresa quiere desembarcar en las redes sociales. A tenor de lo visto, ¿qué crees que es más razonable? ¿Invertir en construir tu propia plataforma de red social y esperar que los usuarios vengan a ti? ¿O invertir en tener presencia, generar contenidos, dinamizar la conversación… en las plataformas donde ya “viven” esos usuarios?

Seguiré escoltant la xarxa sobre aquest tema, que em sembla molt rellevant de cara a les organitzacions, i en particular per a les universitats, que tenen un gran col.lectiu de persones disposades a escoltar i a parlar.

Fofo: Square Kilometre Array, http://www.spaceinfo.com.au/ska5501.jpg

No m’imagino un article de ciència (bàsica) sense una bona, rellevant i adequada col.lecció de cites a les fonts que permeten avançar en el coneixement de la matèria i per tant publicar elpropiarticle.

La reflexió de Madri+d probablement està relacionada amb la dificultat dels professors d’universitat de l’àmbit de ciències socials per accedir als trams de recerca i per publicar en revistes indexades. Precisament avui en una trobada amb un càrrec de la Generalitat ha tornat a sortir altra vegada la necessitat de concretar bé els indicadors de recerca en l’àmbit de ciències socials i humanes. Ja fa anys que estem així, caldria posar fil a l’agulla i resoldreaquestproblema.

Aquestes disfuncions en l’avaluació de la recerca en els àmbits no científico-tecnològics s’estenen a altres camps, cosa que em preocupa una mica. Per exemple, les humanitats no acaben de jugar un paper prou rellevant en el Web 2.0, tal com senyala l’article Why is the Information Age Without the Humanities Like the Industrial Revolution Without the Steam Engine?. Quan tingui temps comentaré milloraquestarticle.

Foto: entrada de Madrid+d, http://www.madrimasd.org/gestion2006/img/Noticias/UC3M—citas.jpg

Però el cap es pot perdre també si no s’entèn que la reputació d’una organització depèn no tan sols del que fa bé, sinó de la percepció que se’n tingui des de fora. La mateixa Cristina Aced, a Reputación y RSC no son lo mismo ho expressa clarament: la reputación corporativa depende de los públicos, ya que es el conjunto de percepciones que tienen sobre la empresa los diversos grupos de interés (stakeholders) con los que se relaciona, tanto internos como externos.

La utilització adient dels canals i les xarxes socials contribueix a la reputació d’una organització com la universitat. Per exemple, l’ús de twitter va ser rellevant durant les nevades recents que van fer tancar la Universitat de Bath. Més impactant ha estat l’activitat de twitter al terratrèmol d’Haítí, o fins i tot, espectacularment (des del meu punt de vista, sense rellevància) des de la ISS.

Aquests dies he estat experimentant amb ning, que permet crear xarxes socials privades (per exemple, la de la UIMP). És ben fàcil doncs crear i gestionar una comunitat en l’àmbit universitat i de recerca. Ara bé, cal que algú les promogui, les dinamitzi, les segueixi en xarxes socials complementàries, a les generiques com facebook, o a la twitteresfera i a la blogosfera. El Community Manager (o figures amb nom semblant) pot gestionar això. Ara bé, Amalio Rey senyala que no tot són flors i violes en la figura del Community Manager a 4 premisas falsas sobre Community Managers: el que han de fer és més aviat

Conocer a fondo a la empresa, con la que debería llegar a tener una conexión emocional y un sentido de pertenencia genuino, para poder “conversar” en nombre de ella.
Conectar con mucha empatía con los usuarios para estimular conversaciones P2P ricas en contenidos, y por encima de todo, generar confianza. Ésta es quizás la función número uno del CM: “construir confianza genuina”.
Facilitar la creación de redes de usuarios proactivos, más implicados con la empresa, que estén dispuestos a colaborar de un modo sistemático y comprometido con la generación de contenidos.
Actuar como “defensor de la comunidad”, siendo su rol principal el de representar a los usuarios, lo que implica sobre todo escucharlos y comprender lo que quieren decir en los foros que participan opinando sobre la empresa.
Responder rápidamente a dudas, preguntas o solicitudes de servicios que la comunidad transmita a la organización, convirtiéndose así en generador-canalizador de contenidos. Para ello tiene que comprenderla muy bien y tener relaciones fluidas con los miembros de la misma que pueden generar las respuestas, y aportar los contenidos que pide la comunidad.
Interpretar y transmitir de forma transparente y clara hacia adentro las nuevas demandas y “señales” (patrones y tendencias) que emite el mercado en términos de solicitudes de nuevos productos y servicios, o de mejora de los existentes. Es un observador privilegiado, un colector y traductor de información, conocimiento y feedback de enorme importancia para la empresa.
Movilizar y coordinar a otros “conversadores” dentro de la empresa que quieran publicar blogs, microblogging, podcasts y otros medios sociales que ayuden a multiplicar los canales por los que la empresa puede “conversar” con la comunidad.
Definir métricas o sistemas que ayuden a sintetizar periódicamente el “estado de opinión” de la comunidad, para intentar medir la evolución y hacer comparativas que ayuden a la toma de decisiones.

Però no han de fer altres coses, en particular no cal que sigui un professional ni de la informàtica ni del màrketing. Ha de ser, això sí, un facilitador de la conversa distribuïda. A les universitats crec que hi ha ganes de conversar, no hi ha un espai físic connectat entre totes les unitats, i per tant la conversa distribuïda és fàcilment catalitzable.

Relacionat amb això, Mashable publica 8 Things to Avoid When Building a Community, una aproximació divertida al que no ha de ser la gestió de la comunitat. A vegades és millor tenir consells i saber el que no cal fer, que no pas el que cal fer! El primer consell és de sentit comú:

Site visitors need to know that there is someone at the other end of the online community who’s listening, and who will respond and engage with them.

Que en català podem traduir com “Que hi ha ha algú…?” Un altre bon consell: no es pot fer tot en tot moment i pertot arreu. I finalment, Mashable esmenta (sense aprofondir-hi) el tema que al món universitari és ben rellevant: el de l’expertesa. Bona feina.

Per cert, al web Altitudebranding hi he vist una variant del Community Manager: l‘Internal Community Manager. Segurament té sentit a una Universiat.

I és que cal fer un ús brillant, assenyat… i fins i tot hàbil de les xarxes socials. Això ja ho deia el Sant Pare fa ben poc, avui mateix ho cita Mashable! I com diu Sun Tzu, “Strategy without tactics is the slowest route to victory. Tactics without strategy is the noise before defeat.”

Foto: post de Mashable: http://cdn.mashable.com/wp-content/uploads/2010/01/audience.jpg

SMT proporciona moltes idees per anar anotant a un blog corporatiu, agrupades en vàries categories:

• Focus on your Industry
• Go Social
• About your Business
• Highlist your Customers
• Get Personal

Moltes de les idees que es proporcionen a SMT són unidireccionals: explicar una cosa o exposar un tema. Ara bé, SMT indica com en cada categoria promoure una interacció social. Aquí n’hi ha alguna exemples:

• Have a chat with a competitor and blog about it (again, with permission)
• Host a seminar or meetup and blog about
• Participate in a blog meme
• Share the best social media campaigns you’ve seen, big and small
• Hold a contest and pit people against each other
• Create a poll. Blog the result.
• Invite a guest blogger to post on your blog
• Go to your industry’s Wikipedia page and see what people are talking about in the Discussions area.
• Comment on it on your blog.
• Share the tools do you use to do your job
• Look at your site logs & answer customer questions
• Put the spotlight on your most active commenters
• Praise your best customers
• Post a question and let the community to answer it
• Publish a customer testimonial
• Hold an event for Twitter followers to meet and blog it
• Share your company’s history or story
• A list of your most trafficked posts

Hi ha aquí molt bones idees per captar l’atenció als Social Media (que ja costarà!). Cal que si algú veu l’entrada hi estigui un petit moment, per tant, no tan sols cal que sigui rellevant, sinó que el propi títol (que segurament serà difós via twitter, facebook i altres canals socials) sigui emocional, que aporti una idea i fins i tot que twittaire tingui ganes de retwittar-lo.

De fet, fa pocs dies vaig parlar de com fer concursos via les xarxes socials. Ara veig que SMB el llista com una de les coses que té impacte. Altres claus són la creació d’enquestes, el plantejament de preguntes obertes, i muntar tweetups (o que els seguidors blocaires/twittaires el trobin físicament a un lloc on tinguin una recompensa, encara que sigui en forma de coca-cola).

En definitiva, que les possibilitats són enormes. Per a una organització com la universitat, adaptar aquests 100 consells és molt fàcil. I per tant, les possibilitats són enormes. No cal dir que també val per a blogs de grups de recerca.

(Foto: l’entrada esmentada a SMT, http://smallbiztrends.com/wp-content/uploads/2010/01/iStock_000011496965XSmall.jpg)

A la seva biografia, s’hi veu que tenen reputació acadèmica a més de l’artística:

Penn & Teller’s understanding of magic and their ability to relate to audiences has also garnered serious academic attention. They serve as Visiting Scholars at MIT, that school’s highest honor, and have lectured at Oxford University and the Smithsonian Institution. In 2001, they received the Hugh M. Hefner First Amendment Award.

I a part d’actuar a Las Vegas, també tenen bons llibres: Cruel Tricks for Dear Friends, How to Play with Your Food, and How to Play in Traffic.

Quan tingui temps els seguiré una mica, segur que en puc obtenir bons exemples de ciència, en particular de matemàgia.

Foto: Web de Penn & Teller, http://www.pennandteller.com/03/webimages/news-pix.jpg

Changing expectations of universities’ contributions to a knowledge-based economy and society over the last decade have transformed the relationship between the state and higher education institutions.
University governance and the degree of control exerted by the state have become the subject of much debate.

Aquesta és la primera frase de l’informe de l’European University Assotiation sobre l’Autonomia de la Universitat a Europa (publicat el novembre de 2009). I aquesta és l’última frase de les conclusions:

In conclusion, reforms in the field of governance and autonomy will not achieve their aims if they are not accompanied by measures to develop institutional capacity and human resources. These are necessary for universities to face the new demands placed on
them, with a need for efficient and effective management
and leadership and new technical and specialist expertise in many areas. This issue needs to be addressed jointly, by both universities and the relevant public authorities.

Aquest estudi preliminar de l’EUA adreça doncs una qüestió clau: la relació entre les universitats i les administracions competents. Sobre la governança i l’autonomia de les universitats, la mateixa EUA diu que

Universities are increasingly expected to fulfil a wide range of needs of the rising knowledge societies and their demands. Beyond the university’s traditional functions of teaching, research and innovation, new roles and tasks, such as widening participation, continuing professional development, etc. emerged.

I és que les universitats ja no són només centres de docència, recerca i innovació, sinó que també tenen nous papers i tasques: participació de la comunitat, formació permanent, etc. Jo hi afegiria encara el rol de model, el paper d’institució de confiança en un món complex. Una nova funció en una societat del coneixement que veu capgirats alguns dels seus canals de comunicació.

L’EUA, en aquest estudi preliminar, adreça quatre aspectes de la governança i autonomia:

This exploratory study specifically looked at the ability of universities to decide on:
• academic matters (deciding on degree supply, curriculum and methods of teaching; deciding on areas, scope, aims, and methods of research.)
• financial issues (acquiring and allocating funding, deciding on tuition fees, accumulating surplus: see Ch 7 in the financial autonomy index set up by EUA)
• organisational structures (setting the university structures and statutes, making contracts, electing decision-making bodies and persons)
• staffing policies (responsibility for recruitment, salaries and promotion).

És a dir, assumptes acadèmics, econòmics, organitzacionals i de personal. En cadascun d’aquests quatre àmbits la relació entre la Universitat i l’Administració pot evolucionar de forma diferent.

Per exemple, hi ha ara mateix el cas de les universitats angleses. El HEFCE (Higher Education Funding Council for England) vol tenir competències per canviar el màxim responsable en l’àrea econòmica d’una universitat, i fins i tot per donar-hi el vist-i-plau (segons el THE). Però a més s’ha suggerit que els governors de les universitats agafin més competències acadèmiques, tradicionalment reservades al professorat (en diverses formes).

En definitiva, segueix la discussió sobre l’autonomia de les universitats i les competències dels governs. Crec que, si les universitats són cada cop menys autònomes, és perquè no fan prou bé les coses. Ara bé, potser no els hi fan perquè no tenen les eines per fer-les bé. Deu ser la serp que es mossega la cua. Redundància clàssica que cal tallar d’alguna forma.

Comme je l’ai montré en détail ailleurs (La Recherche, no 430, mai 2009, pp. 46-50), autant le choix des indicateurs que leur pondération sont mal fondés. Si le choix du nombre d’articles et de citations est parfaitement acceptable comme indices de la recherche, encore faudrait-il les normaliser pour tenir compte de la différence entre les disciplines et entre une université avec faculté de médecine et une autre sans faculté de médecine car il est évident que les premières publient davantage que les secondes sans être pour autant « meilleures ». Elles appartiennent à des classes différentes et ne devraient pas être amalgamées. Aussi, il faudrait non seulement tenir compte du nombre de professeurs (ce qui est fait) mais aussi du nombre de chercheurs postdoctoraux qui sont très importants en sciences biomédicales aux Etats-Unis et dont l’absence biaise les résultats.

Mais le critère le plus bizarre est bien sûr le fait d’attribuer des points à une université ou un prix Nobel a fait son baccalauréat ou sa maîtrise il y plus de 20 ans comme si cela était une mesure de la qualité de l’université en 2009 ! Ces prix reflètent en effet des travaux qui datent souvent de plusieurs décennies et ne reflètent pas la qualité actuelle des universités.

Enfin, il faut noter que le choix des poids attribués aux variables est arbitraire. Affirmer, comme le font les auteurs, que leur classement est fondé sur des critères « objectifs et facilement vérifiables » (Le Monde, 31 octobre 2009) est un sophisme. En effet, il ne s’agit pas de savoir si le nombre de prix Nobel et le fait qu’ils aient fait leur maîtrise ou leur doctorat à l’université X est objectif » ou non, mais de savoir si cet « indicateur » est bel et bien un indice de la « qualité » de l’université X en 2009. La réponse est oui si la recherche menant au Nobel a été faite dans l’institution X et qu’il s’y trouve toujours, mais plutôt non si l’université a simplement eu le lauréat comme étudiant ou qu’il a quitté et emporté avec lui son expertise unique. On ne peut en effet imputer à l’université la qualité du futur lauréat parce qu’il a fait une partie de ses études à l’université X… Enfin, certains indicateurs sont redondants : le nombre d’articles dans Nature et Science (20%) et le nombre de chercheurs hautement cités (20%) est en effet relié car les publications dans Nature et Science sont parmi les plus citées. De plus, ce nombre est déjà inclus dans le nombre total de publications qui compte aussi pour 20%. En somme, les indicateurs choisis et leur poids ne sont pas vraiment analysés et ils ne sont pas toujours adéquats à ce qui est vraiment mesuré.

En definitiva, una opinió ben fonamentada. Així i tot, els polítics europeus fan servir aquest rànking… i els més propers a nosaltres el fan servir com a excusa. Cal doncs treballar per millorar aquest rànking de Shanghai.

Foto: del post de Touteleurope.fr.