Els qubits estan constituïts per mil milions d’àtoms d’alumini, i són estables durant 1 microsegon, temps suficient per fer moltes coses.

Segons Nature, es tracta només d’un processador quàntic, no pas d’un ordinador quàntic. Crec, però, que es fa un pas endavant molt important.

Per cert, com que encara no he vist aquest article (només hi ha la nota de presentació), m’he trobat amb un número especial sobre Periodisme Científic, en ocasió de la 6th World Conference of Science Journalists que es fa aquests dies a Londres. M’hagués agradat molt anar-hi, però no ha estat possible, i em conformaré en veure el seu contingut al web.

Gràcies al material del curs Inventando la Universidad 2.0 vaig veure una presentació força completa de diverses eines senzilles per animar una mica les (a vegades) avorrides discussions de les xarxes socials i de les entrades dels blogs; es tracta de 94 aplicaciones educativas 2.0, d’Anna Garcia Sans. Per això he invertit un parell de minuts del meu temps i he fet una tira còmica amb el web tondoo.com. Naturalment el guió no és gaire bo, però permet veure les possibilitats de fer coses interessants. Dos altres serveis semblants que s’esmenten a la presentació esmentada són GoAnimante i StripGenerator.

Recomano fer un cop d’ull a les gairebé 100 eines d’aquesta presentació. Un altre recull que proporciona idees es pot trobar a la web de tv3: Ajuda’ns a descobrir eines 2.0. Tot hi ajuda.

Ja fa dies que vaig seguint la preparació del curs d’estiu de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo “Inventando la Universidad 2.0″. Aquest curs es farà el 10 i 11 d’agost, és a dir, en unes dates que per a molta gent són complicades. No passa res, ja que segurament hi haurà altres moltes oportunitats de participar presencialment en els debats. Afortunadament, la UIMP promou la discussió molt abans, i ara mateix ja n’hi ha a la seva xarxa social.

Només voldria fer dues reflexions, que he aportat al debat del curs de la UIMP: en primer lloc, el per què poca gent participa en les xarxes socials sobre temes universitaris (crec que per què no és emocionant o divertit). I en segon lloc, per què es segmenten les xarxes socials. No acabo d’entendre per què la UIMP (o altres universitats) ha de fer una xarxa social pròpia. Només es té accés als debats si s’hi està registrat. El contingut no és trobable (crec) amb els buscadors. Crec però que sí que els continguts són sindicables via RSS.

He fet dues entrades a la xarxa social de la UIMP que com qué no sé si són visibles, les reprodueixo, en relació a aquestes dues qüestions:

Hemos de reconocer que el día tiene 24 horas, y la atención de las personas debe distribuirse entre muchas necesidades. No es fácil conseguir una actitud 2.0 de estudiantes y profesores. De hecho, debo reconocerlo, la actitud 2.0 está ligada a las emociones, a una sensación positiva. En la Universidad ciertamente se estudia, se trabaja, se investiga. Pero la emoción se encuentra pocas vences. Cuando se saca buena nota de un examen, o cuando se publica un artículo, o cuando se participa en un congreso.

Fijémonos en Facebook: mucha gente cuenta cosas que le emocionan, realiza comentarios sobre temas de actualidad (política, sucesos, reuniones, fiestas). Poca gente comenta sobre conferencias, clases, textos, actividades académicas. De hecho, este propio foro U20 causa emoción en algunas personas, pero no en muchas.

Estamos en la sociedad de la atención distribuída. Estudiar y aprender en la Universidad requiere atención concentrada. Ahí hay que realizar un esfuerzo.

I també

Por què la UIMP tiene su red social propia? No dificulta ésto a la participación de los usuarios, a la visibilización de la discusión? Son los contenidos de esta discusión púbicos y pueden los buscadores encontrarlos e indexarlos? Por què no se utiliza un blog abierto o el mismo Facebook?

En relació a les xarxes socials i la Universitat, demà i demà passat, 29 i 30 de junt, la CRUE organitza a la Universitat de Cantabria una trobada sectorial sobre Universitat i Xarxes Socials. N’espero les conclusions amb ganes.

Però sobretot el problema que hi veig és que s’apliquen les noves regles a mitja partida. El canvi a la selectivitat i les noves regles s’havien d’haver anunciat abans que un estudiant comencés el batxillerat, no pas a mitja partida. Ja vaig fer aquesta observació fa algunes setmanes, quan vaig conèixer el canvi.

ANNA PÉREZ MARTÍ - Barcelona - 27/06/2009

Redacto aquesta carta a la meva llibreta de deures, i és que tan sols sóc una estudiant de 1r de batxillerat empesa per la necessitat de comunicar la situació: el panorama és d´incertesa i de caos i ni els meus professors em poden aclarir què està passant. El cas és que l´any passat per accedir a Psicologia - el meu somni des de fa uns anys-podia cursar qualsevol batxillerat, i així vaig escollir el batxillerat social. Avui, a quatre dies d´acabar el curs, m´informen que hauria de cursar el de ciències de la salut a segon, a més de completar física, química, biologia i matemàtiques de primer durant l´estiu (innocència o sarcasme, decideixi vostè). I el pitjor és que no sóc un cas aïllat:alguns dels meus companys es regiren a les seves cadires, perplexos perquè els estan cridant un per un per dir-los que hauran de renunciar a la seva primera opció universitària. Jo em pregunto: és lícit, lògic o propi d´uns experts en matèria d´educació canviar les regles d´un joc que ja ha començat? …

Ja no és pas només el canvi d’ubicació de psicologia, sinó també el canvi de valoració de les diferents matèries a la nova selectivitat. No crec que això aguantés un recurs contenció-administratiu. El que no aguanta és qualsevol consideració racional.

Ahir vaig participar en l’acte d’entrega dels Premis a Projectes Final de Carrera de l’Escola Politècnica Superior, impulsats pel Patronat d’aquesta escola de la Universitat de Girona (ja a la seva 14a edició). Avui el Diari de Girona ho recull en una notícia. Per cert, la cloenda de l’acte va ser molt bonica ja que va haver-hi una actuació de les solistes del cor de Cambra de Girona.

Va ser molt interessant la conferència que va impartir en Xavier Casas, president de l’empresa pública GISA. Mentre anava parlant, hi ha havia una successió incessant de fotos d’infrastructures: vies, trens, carreteres, edificis, …

Això em va portar a refer la meva intervenció davant de l’auditori de l’Escola Politècnica Superior. Crec que val la pena que esmenti algunes analogies que vaig fer:

/1/ La bifurcació del Cremallera de Núria, per un nou túnel - l’actual situació de convivència (durant un any) de graus i titulacions no adaptades a Europa. El Nou túnel, una drecera i una millora - El Procés de Bolonya.

/2/ L’Eix Vic-Olot, ja no cal passar pel Coll de Bracons o pel Coll d’el Far - La relació Universitat-Empresa.

/3/ Els Hubs de transport (per exemple, l’aeroport de Barcelona) - El Parc Científic i Tecnològic de la UdG( o el de BCN, o l’@22…) entorn innovador i investigador de confluència entre empresa, societat i universitat.

/4/ Edificis moderns o restaurants (per exemple, la nova seu de la Generalitat a Girona) - La Universitat

/5/ La navegació entre ports - L’entrada a una carrera, la sortida un cop fet el Projecte Final de Carrera.

Es tracta d’uns investigadors que marxen de vacances a cals parents:

Even though the semester has finished, there’s always all the catch up work to do, the huge email inbox with correspondence that needs catching up.

Però com per a tothom, recuperar un camí més pausat després d’un perídode d’adaptació és  ràpid però costós:

Sharing the academic year schedule with my kids and my husband, travelling together, is one of the great perks of academia for me. We start the summer off with a bang, and a crash, and an ouch. But it works.

El web Inside Higher Education sol portar notícies interessant en relació a l’ensenyament superior. N’hi ha una que m’ha sobtat una mica: una discussió sobre l’anonimat i l’ús de pseudònims per mantenir la independència i no rebre les conseqüències de les pròpies opinions. I s’hi parla del pseudonimat.

Dues entrades valen la pena de ser llegides: A person who blogs, i The Outing of Publius, a l’edició del New York Times de 8 de juny.

De la primera entrada, en selecciono un tros:

Blogging, no matter how public your subject matter, is just you out there, saying your thing in a kind of stark, extra-institutional freedom. Thousands of people - professors from all disciplines, undergraduate and graduate students, journalists, fellow bloggers, scientists, political activists, administrators, government appointees, business executives — read UD’s blog and comment on it all day, every day. That happened not because a press or a professional society or a newspaper or magazine or journal housed and published and accredited her thoughts, but because one day she and her niece decided to make a page on the internet for UD’s writing. It was just UD, and it remains just UD.

More and more writing, in the age of the internet, is like this — unsponsored, free

(Imatge: http://wordswithnonames.files.wordpress.com/2008/01/pseudonym.jpg?w=1206&h=241)

En José Carlos del Arco, un treballador incansable envers el concepte d’Universitat 2.0, fa de secretari de la trobada a Santander (UIMP) sobre Inventando la Universidad 2.0. Ja fa dies que ens va anunciar aquest curs mitjançant un event del Facebook. El Programa Provisional inclou l’Andrés Pedreño i en Francesc Balagué, exemples de sènior i júnior en el camp 2.0. (Facebook: event)

Encara que no s’hi estigui matriculat, es pot seguir i participar a les discussions d’aquest curs d’estiu. Em fa l’efecte que serà ben interessant. Llàstima que les dates són dolentes (per als qui fem vacances en família per Europa).

Pensant-ho bé, tampoc no passa res. La UIMP vol ser 2.0, així que no ser presencialment al curs U2.0 no implica no poder-lo seguir. Una bona innovació.

Gràcies, José Carlos!

Per cert, tot mirant els comentaris a la xarxa social de la UIMP, m’he trobat amb el concepte d’”Actitut 2.0″ per una persona de la Universitat de Puerto Rico:

La actitud 2.0 tiene como principio el “entender los beneficios que representa para uno mismo compartir el conocimiento y aprender de los otros escuchando qué dicen”(Fagio Ramió). La actitud 2.0 se distingue también por la apertura y la transparencia. ¿Reflejan los portales de la UPR una actitud 2.0? Nuestra evaluación indica que los portales principales no reflejan esa actitud pero que las webs de las bibliotecas de la UPR se están moviendo a adoptar esta actitud 2.0.

Si adoptamos una actitud 2.0, ¿que rasgos tendrían los portales de los colegios de la Universidad de Puerto Rico?

1. Ofrecerían la oportunidad a los usuarios de ofrecer sugerencias y comentarios para el rediseño de los portales mediante grupos focales, entrevistas y encuestas. En estos grupos se incluyen muestras de estudiantes, facultad, no-docentes, futuros estudiantes, entre otros.

2. Estos portales fomentarían el diálogo mediante foros de discusión y blogs.

3. Se beneficiarán del conocimiento y la experiencia que tienen los usuarios mediante la integración al portal de herramientas sociales y de colaboración como wikis, Youtube, Flickr, marcadores sociales, etc. Por ejemplo: eduStyle || Gallery of Social Sites

3. Los rectores, decanos, directores de Departamento y el Presidente mantendrán un blog para compartir ideas en torno a asuntos relevantes para la Universidad y su futuro. Por ejemplo: 36 College & University Presidents Who Blog - Bob Johnson’s Blog on College and University Marketing.

4. Los portales no serían sitios centralizados en donde uno o dos personas tienen el control del mismo y en donde para poner un acento hay que llegar al webmaster. La estructura del portal 2.0 permitiría que un buen número de personas pueda tener acceso al contenido y modificarlo. En esa dirección me parece que sería interesante pensar en el modelo de portales-wikis.

5. Estos portales utilizarían las clasificaciones y valoraciones de los usuarios como una manera de integrar su conocimiento y experiencias (folcsonomías, marcadores sociales).

6. Serían portales construidos con aplicaciones de código abierto.

7. Estarían basados en las cuatro Cs de la web 2.0: crear, compartir, colaborar y comunicar.

8. Tendrían como objetivo fundamental la creación de sentido de comunidad. Serían portales con un fuerte contenido social y de colaboración. Los contenidos estáticos no serían el centro del portal.

Considero que estos principios facilitarían que los portales sean más útiles y relevantes para la comunidad universitaria y los visitantes. Para ello tendríamos que trabajar con unas actitudes y cultura de portal 1.0 que ha persistido por muchos años. La actitud 2.0 promueve un cambio paradigmático que requiere una transformación de valores y visión de mundo. Hay que estar dispuesto a ceder el control, compartir el poder y tolerar la incertidumbre para finalmente poder apreciar la belleza del “social (media) butterfly”:

El País publica avui un article en què comenta que la confederació de sindicats mèdics reclama que el títol que s’obtingui al final dels estudis de medicina sigui de màster i no pas de graduat.

No sé si tenen raó, però sí que és veritat que tot plegat va començar malament en exigir un màster per tenir les actuals atribucions professionals d’enginyer industrial. És ben difícil canviar l’estructura dels nivells de títols i mantenir l’actual estructura d’atribucions professionals. A més, els ja titulats no s’acaben de creure que les atribucions professionals dels nous graus siguin les mateixes que les atribucions dels antics, per exemple infermeria, i sobretot el nou grau d’enginyeria de l’edificació respecte d’arquitectura tècnica.

Potser si els graus haguéssin estat de 3 anys, com a molt llocs d’Europa, el problema hagués estat més senzill de resoldre. En tot cas, tots els canvis comporten dificultats, i ara mateix estem al mig de tot aquest procés de restructuració de les titulacions universitàries, que amb la desaparció de les titulacions de grau mig i el manteniment de les diferents atribucions professionals fa que tot plega sigui complex.

I darrere Medicina hi anirà potser Arquitectura, i també Veterinària. En el fons estem parlant de Lliga, Copa i Champions al mapa de titulacions.

Encara em dura la bona impressió del sopar que vam tenir dijous passar amb Antonio Núñez al Parc, en ocasió de la presentació del seu llibre Será mejor que lo cuentes. Relacionat amb això, en Xavier Marcet ha publicat una entrada al seu blog titulada El esfuerzo como relato on parla de la diferent forma d’enfocar la història de cada persona en un moment complicat com l’actual.

La Revista The Scientist acaba de publicar, per un altre cantó, l’article The Science of Storytelling, on menciona que els científics tenen una vida interessant que, ben explicada, pot interessar la gent:

Science is a story — a story about ideas, but also a story about the remarkable people who devote their lives to unraveling the wonders of nature. Scientists themselves, however, rarely have a vessel to impart their personal wisdoms since the main outlet for scientific research — peer-reviewed literature — is typically devoid of narrative.

Gràcies a aquesta entrada de The Scientist he conegut The Moth, una associació que promou l’storytelling, i que fa ben poc ha sponsoritzat l’event Matter: Stories of Atoms and Eves al World Science Festival que s’acaba d’organitzat a New York, on diversos científics van explicar les seves especials relacions amb la ciència.

Presented with New York’s storytelling organization, The Moth, Nobel-prize-winning scientists, renowned writers and esteemed artists tell on-stage stories about their personal relationship with science. In keeping with Moth tradition, each story must be true and told without notes in ten minutes. The result is a poignant, hilarious, and always unpredictable evening of storytelling and science.

Em sembla que l’storytelling és una bona idea, una mica recuperant la vella tradició d’explicar històries a la vora del foc. En un món interconnectat electrònicament, explicar coses, donar detalls personals, propociona un valor afegit a qualsevol relació.

L’storytelling em sembla una idea excel.lent. L’hauré de posar en pràctica.

No m’agrada la internet geogràfica. Millor dit, no m’agrada la vinculació entre Internet i geografia terrestre, és a dir, que pugui ser identificat (sense saber-ho) el lloc on em trobo.

Un pas més en la direcció d’associar Internet a espai físic és Google Latitude que tinc al mòbil: de totes formes, com que ni hi tinc GPS, localitza la meva posició per l’antena de telefonia mòbil que es comunica amb l’aparell.

Reconec que en alguns casos conèixer la localització d’un aparell pot ser bo (persones amb necessitats especials, per exemple). Però jo sempre he somniat amb una Internet que no divideixi per països, sense fronteres… No m’agrada que molts de webs responguin en castellà quan els consulto, perquè miren la meva ip.

Per això em sembla interessant el servei de xarxa privada virtual (VPN) que proporcionen empreses diverses. Per exemple, Witopia. Si s’hi connecta per VPN es passa a tenir una IP que proporciona una localització geogràfica dels USA. Seguei essent dolent, però menys. També n’hi ha d’anglesa.

Per veure l’efecte del que estic comentant, es pot fer servir el web UTrace, que ens diu la nostra IP i on creu que estem situats a la Terra. Exemples? Si faig servir la meva connexió de casa, hi surt Salt. Si faig servir la VPN de la UdG, i surt “Mora” (Terres de l’Ebre), vinculada al CESCA…

Vaig lluitar llargament per un domini udg.edu, per no caure en el parany de les fronteres físiques entre comunitats. Cal seguir lluitant perquè això continuï així.

Ahir unes vint persones vam trobar-nos tot sopant al Parc Científic i Tecnològic de la UdG, amb l’Antonio Núñez, que acabava de presentar el seu llibre Será mejor que lo cuentes, sobre storytelling. El sopar va estar catalitzat per l’entusiasta inacabable Eduard Batlle, de STIC.CAT, i va consistir en comentaris, preguntes i respostes que ens van permetre veure-hi molt més enllà d’una marca i del màrketing. També vam poder conèixer anècdotes i curiositats de tipus ben divers.

La veritat és que trobades com aquesta són una injecció molt alta d’idees, d’energies, de treball innovador. Moltes gràcies a l’Eduard i a l’Antonio per haver-nos proporcionar aquesta oportunitat.

Aquest matí he pogut ser a la presentació de la Xarxa Internacional de Parcs, que promou el Parc Científic i Tecnològic de la UdG. Diversos representants de parcs europeus hi anaven a exposar les seves experiències. Segons el director del PCiT, en Pere Condom, aquesta associació permetrà que empreses gironines i grups unviersitaris tinguin facilitats als altres parcs europeus associats. Naturalment el Parc gironí vol acullir iniciatives sembants sortides de les altres àrees: Colònia (Alemanya), Louvain-la-Neuve (Bèlgica), Aarhus (Dinamarca), Leiden (Holanda), Cracòvia (Polònia) i Brighton (Regne Unit). Es preveu que arribi a haver-hi 15 parcs associats, lligats a un projecte de Xarxa de Ciutats Europees Universitàries, on hi ha Girona.

A la foto s’hi veu en Marc Bigas i en Pere Condom, en un moment de la presentació. Cal felicitar-los!

Avui a la tarda he participat a l’acte d’inauguració dels nous espais dels Serveis Tècnics de Recerca de la UdG al Parc Científic i Tecnològic. Crec que el trasllat dels Serveis al Parc permetrà visibilitzar-los més, acostar-los als usuaris que més els cal, i que les empreses els coneguin millor. Precisament a l’acte hi van assistir diverses persones de l’entorn industrial que veuen en l’equipamnet del serveis oportunitats de millora dels seus procediments.

Malauradament encara no tots els aparells són al Parc. Raons tècniques han fet que el Microscopi Electrònic, la Unitat d’Anàlisi Tèrmica i els parells de difracció de Raigs X continuïn al soterrani de l’edifici de l’Escola Politècnica Superior. Però la part més vinculada a biologia molecular i a química sintètica i analítica ja és al Parc.

“THE WEB IS THE OPERATING SYSTEM OF OUR LIFES” (La web és el sistema operatiu de les nostres vides)

Ara que ja no es parla pas gaire de sistema operatiu, és una frase que fa pensar. No sé si el Web és el sistema operatiu, però en tot cas és un programa que s’executa de forma concurrent amb altres programes: la ciutat, el carrer, la muntanya, la platja, el paper, el llapis…

Potser podríem més aviat, pel que fa a la Universitat, dir que

“The Web is an operating system of our higher education and research system“

(Imatge: http://jc.jgwong.org/jc/20090218-lifes-good.jpg)

Dimarts vam presentar als mitjans de comuncació el Primer Congrés Internacional “Joventut i Societat” centrat en el risc (Programa). El company Pere Soler, professor de Pedagogia, està fent una molt bona feina amb el màster interuniversitari en Joventut i Societat, en el marc del qual s’organtiza aquest congrès que s’inaugura avui.

En l’acte de presentació m’ha agradat sentir l’experiència d’en Josep Jacas, president de l’Associació de Joves Cuiners, que ens ha fet cinc cèntims de la xerrada que farà al Congrès (té lloc a l’Auditori de Girona i a la Facultat d’Educació i Psicologia)

Foto: Diari de Girona, notícia d’avui.

Ahir al vespre vaig tenir l’oportunitat de sopar amb una part de la delegació africana que aquests dies visita Catalunya per obtenir ajut de cares a l’ensenyament superior i a la investigació. En la trobada que vam fer, on hi havia també l’alcaldessa de Girona Anna Pagans, la regidora d’Educació Mercè Terès i la delegada de Cooperació de la UdG, Rosa M. Terradellas, vam poder copsar com els dirigents africans (vicerectors i directors de recerca) creuen que només apostar per la universitat i la recerca per part dels països del primer món els permetrà sortir de la situació en què es troben. Entre els països representats a aquesta trobada hi havia Senegal, Camerun, Angola, Guinea i Moçambique.

Francament, és tota una experiència sentir les dificultats que tenen els països africans per dur a terme recerca. Però també recomforta saber que si hi ha ajut suficient, poden construir universitats i ajudar a l’educació del seu país. D’aquesta trobada n’hem sortit molt convençuts de la importància de refermar la cooperació per al desenvolupament.

Cinco aspectos fundamentales para implementar en una web corporativa y adaptarla a los social media

Contenido: puro y duro. Actualización continua de la información corporativa, elemento imprescindible para el posicionamiento orgánico. Dos factores clave en este punto: RSS y la integración del contenido en todas las herramientas y aplicaciones que configuran nuestra identidad digital (Twitter, Facebook…)

Contenido “Social”: ofrecer en nuestro site la posibilidad de participación a nuestros públicos, ya sea a través de comentarios, votaciones… Lo que produce actualización de contenidos creado por ellos y, sobre todo, su participación.

Interacción: la conversación es la base de la participación, tanto corporativa como por parte del usuario; por lo que debemos poner a disposición de nuestro público todas las herramientas que le permitas interactuar con nosotros y con los que participan igual que él. Uno de los grandes problemas es que las páginas web corporativas se limitan a informar de manera unidireccional, por lo que se limita esa interacción y feedback necesario por parte del usuario (Los blogs y redes sociales como departamento de I+D)

Contenido distribuible (no me gusta la expresión en castellano, prefiero: “easy to share”): el mayor principio de participación creo que es la elaboración de un contenido de calidad. Un contenido que debemos ofrecer a nuestro público en diversas modalidades de consumo (allá dónde quiera y cómo quiera) y, además, ofrecerla tantas modalidades como sea posible para que pueda distribuirlo y compartirlo, facilitando así el boca a boca.

Sindicación: la clave, y cada día creo tenerlo más claro, de todo lo que ha venido a ser la web 2.0. La posibilidad de llevar tu contenido del blog a Facebook, de llevarlo dónde tu lector quiera leerlo, de integrarlo en cualquier plataforma… Quizá el medio para hacer real lo que en definitiva viene a ser el fin: el contenido.

Val la pena pensar-hi. Crec que té raó.

Gràcies a The Scientst he vist un article de Wired titulat The Genius Index: One Scientist’s Crusade to Rewrite Reputation Rules que parla de factors d’impacte de revistes científiques i d’índexs de reputació. En aquest article es fa una repassada al naixement del concepte de factor d’impacte d’una revista científica, tot arribant a l’anomenat “índex h” lligat a un investigador. De fet, sembla que el PageRank de Google hi està relacionat.

El que em sembla interessant d’aquest article de Wired és, però, l’extensió d’aquests conceptes a la comunicació a Internet, per exemple el Twitter. I també que tracta noves mètriques, o sigui formes de mesurar l’impacte: número de descàrregues, número de descàrregues per unitat de temps (cronometria), i altres indicadors no bibliomètrics (com el que fem servir per avaluar la recerca, com el número d’estudiants de doctorat).

The depth of data available on the Internet and the increasing importance of online archives and publications like the ArXiv for physics and the Public Library of Science for biomedicine have made possible new metrics: number of downloads, rate of downloads over time (chronometrics), and even levels of funding and numbers of doctoral students working in a lab (nonbibliometric performance indicators). So powerful are these new kinds of measurements that they’re finding applications beyond ranking scientists. One recent article suggested that citation analysis could be used to predict the direction of scientific innovation.

Not even Web flavor-of-the-month Twitter is immune. The microblogging site displays the number of users following a given Twitterer, and the number of users that person follows. So you can see where this is going: Various Web sites track Twitter use, factoring in those numbers as well as “re-tweets,” the number of times a person’s posts get recapitulated, to come up with ranks for users. The more important any given Web application becomes, the more its users want ranks.

Wired parla també del grup Scimago de Granada, que duu a terme bons estudis bibliomètrics de la recerca:

While the problems of the various citation-based ranking schemes might seem (ahem) academic, their strategies are increasingly the coin of the online realm. Understanding and quantifying reputation is the best approach to navigating the tsunami of information on the Internet. That’s why Google founders Larry Page and Sergey Brin cited Eugene Garfield in their academic work on PageRank, the algorithm that powers their company’s search engine. “Articles cited by this article” and “articles that cite this article” are really just outbound and inbound links. Today, citation analysis has come full circle. Eigenfactor and SCImago actually use variations of PageRank to evaluate scientific journals. And the introduction of Google Scholar, a search tool designed specifically for academic research, provided a whole new set of citation data; it can help calculate h-index, as well as a newer ranking system called the g-index that gives more weight to articles with higher citation counts.

Una adequada barreja d’avaluació de la recerca i de l’avaluació de la comunicació a Internet. Seguirà.