Jo sóc jo i els meus jocs: El Bagul i la Baula

Aquest matí he participat en una reunió de la xarxa El Bagul i la Baula, al Museu del Joguet de Figueres. Aquesta xarxa és promoguda per l’escriptor Josep M. Fonalleras (@fonalleras), l’expert en joc Oriol Comas Coma (@oriolcomas), en Joaquim Dorca de l’empresa de jocs Devir i en Josep Maria Joan, director del MJA/F.

Abans de començar la trobada he pogut fer una visita al Museu, que no havia pogut visitar encara, i m’he adonat de l’error que això ha estat. És un museu impressionat, una col.lecció de col.leccions, un aparador al món de la joguina i del joc. Passejar pel cim de trens minatura protegits per un vidre, anar a una petita sala de màgia i il.lusionisme, veure un aparador de jocs d’enginy, recordar el Cheminova de petit, pràcticament tocar el Meccano que tant de temps em va ocupar – però que no em va fer decantar per l’enginyeria.

Durant una hora he caminat badoc pel Museu, repetint dues vegades, observant les diferents peces, i sobretot pensant com hi jugava, o com s’hi jugaria.

No coneixia la gent que hi ha assistit, però tothom era de l’àmbit del joc. Una de les sorpreses, a part de conèixer els organitzadors, ha estat conèixer en Miquel Barceló, professor d’informàtica de la UPC, que acaba de sortir al web de la FECyT donada la seva afició a la Ciència Ficció (“La traducción de ‘Star Wars’ como ‘Guerra de las Galaxias’ fue un patinazo histórico ”).

La veritat és que m’agrada jugar, tan a solitaris com a jocs en grup. De fet, la meva icona a twitter i facebook és el resultat d’una partida de tantrix amb la família, durant un vespre d’estiu a Dinamarca. I potser el fet que m’hagi dedicat de forma amateur a la màgia és en el fons una forma de jugar.

Perquè la base del joc és que hi hagi regles. Si no n’hi ha, no es pot jugar! (De fet algú ha parlat del joc Eleusis, que precisament consiteix en endevinar quines són les regles del joc… això deu ser un metajoc – el vaig conèixer gràcies als llibres d’en Martin Gardner).

Durant les dues hores de reunió, que se m’han fet curtes, s’ha parlat de dos jocs com a paradigma: el Tangram i el Catan. Francament aquest darrer no el coneixia, però veig que està de moda (veure’s al web de Devir ).

Una de les frases que m’ha agradat ha estat “Som el que joguem“. En la línia del que solo dir en aquest blog i a les meves xerrades, jo ho refaig com “Jo sóc jo i els meus jocs“. I és que cal considerar el component social del joc, que és molt rellevant. Per exemple, el joc és més aviat masculí; les dones el fan servir com a excusa perquè els pares passin temps amb els fills (nota: sisplau, lector, no prenguis aquesta frase com a sexista). Fins i tot algun assistent ha dit que jugar tot sol no és jugar! També s’ha opinat que el joc online (e.g., videojocs) és tan real com jugar a la taula.

En el joc no s’hi arrisca res d’essencial (per exemple, el pòker no el podem considerar com un joc). S’ha comentat que els jocs estan essent desplaçats pels tecnojocs. També s’ha dit que la base del joc és la regla, cosa que exclou del concepte de joc les disfresses, les joguines, els trencaclosques i els videjocs.

M’ha agradat motl saber que a Europa hi ha molta més tradició de jugar que no pas a casa nostra (potser és degut al clima). S’ha comentat com el joc no forma part de l’interès dels mitjans de comunicació de masses (ostres! com la ciència!!). En aquest sentit, l’Oriol Comas ha dit que, abans que guanyar la web, cal guanyar l’atenció dels mitjans. Més encara, al món àrab s’hi juga molt i es juga en qualsevol lloc.

Un dels assistents ha comentat que a França hi ha un web molt interessant: Tric-Trac. La veritat és que no conex gaire els webs de jocs, però els assistents han confirmat que té qualitat.

Una altra idea proporcionada per una assistent ha estat que les empreses estan molt més obertes al joc que no pas les institucions. Això em fa pensar que potser seria bo que a la Universitat promoguéssim més el joc. També ha dit que les empreses alemanys faciliten el joc entre els empleats, i que fins i tot hi destinen una estona un divendres cada mes.

Tornant al component social, s’ha remarcat la importància de jugar en català, i també de no perdre el focus de la cultura del joc, tot anant a cercar les arrels; per a això cal informació sobre els valors que pot aportar un joc. Cal dir però que també es pot fer experimentant (una mica contradictori amb l’afirmació més amunt que jugar tot sol no és jugar – però la reunió ha estat una discussió, reflexió i brainstorming – molt interessant!).

En el parell d’intervencions que hi he fet, a part d’esmentar el meu interès per la relació entre ciència i joc, he remarcat la importància que té el joc en l’actual societat de la interrupció i la distracció. Permet que el jugador es concentri i durant una estona oblidi els seus problemes o tot allò que l’angoixa.

La reunió ha acabat tard, i ha calgut plegar perquè ja era hora de dinar. L’Oriol Comas (a la foto) ens ha obsequiat amb dos jocs i amb el seu llibre “El món en jocs. Més de 100 jocs indispensables” (La Magrana). Una joia, i ho dic de debó! Gràcies a tots quatre organitzadors!

Val la pena llegir l’entrevista recent que la UB va fer a l’Oriol Comas: Pensem que el joc no és prou seriós i estem convençuts que jugar no és cultura. Segueix el paral.lelisme amb la ciència, que hi ha gent que diu que no és cultura!

Ah! a la botiga del Museu hi vaig comprar alguns jocs, entre ells un de Pentominos (peces com les del Tetris, però formades per 5 unitats; les del Tetris en són de 4). Podré ara comprovar algunes de les teories de Martin Gardner a les seves columnes sobre pentominos.

Nota: el llibre de l’Oriol Comas Coma farà companyia a les nostres lleixes als pocs llibres que tinc de jocs, per exemple “The Oxford History of Board Games”, de David Parlett.