Edunomia

Segons ScienceDaily, investigadors de la Universitat de Yale han construït el primer processador quàntic d’estat sòlid, de moment forçarudimantari, però que té dos qubits i que ja pot fer algunes tasques de computació quàntica.

Els qubits estan constituïts per mil milions d’àtoms d’alumini, i són estables durant 1 microsegon, temps suficient per fer moltes coses.

Segons Nature, es tracta només d’un processador quàntic, no pas d’un ordinador quàntic. Crec, però, que es fa un pas endavant molt important.

Per cert, com que encara no he vist aquest article (només hi ha la nota de presentació), m’he trobat amb un número especial sobre Periodisme Científic, en ocasió de la 6th World Conference of Science Journalists que es fa aquests dies a Londres. M’hagués agradat molt anar-hi, però no ha estat possible, i em conformaré en veure el seu contingut al web.

Gràcies al material del curs Inventando la Universidad 2.0 vaig veure una presentació força completa de diverses eines senzilles per animar una mica les (a vegades) avorrides discussions de les xarxes socials i de les entrades dels blogs; es tracta de 94 aplicaciones educativas 2.0, d’Anna Garcia Sans. Per això he invertit un parell de minuts del meu temps i he fet una tira còmica amb el web tondoo.com. Naturalment el guió no és gaire bo, però permet veure les possibilitats de fer coses interessants. Dos altres serveis semblants que s’esmenten a la presentació esmentada són GoAnimante i StripGenerator.

Recomano fer un cop d’ull a les gairebé 100 eines d’aquesta presentació. Un altre recull que proporciona idees es pot trobar a la web de tv3: Ajuda’ns a descobrir eines 2.0. Tot hi ajuda.

Ja fa dies que vaig seguint la preparació del curs d’estiu de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo “Inventando la Universidad 2.0″. Aquest curs es farà el 10 i 11 d’agost, és a dir, en unes dates que per a molta gent són complicades. No passa res, ja que segurament hi haurà altres moltes oportunitats de participar presencialment en els debats. Afortunadament, la UIMP promou la discussió molt abans, i ara mateix ja n’hi ha a la seva xarxa social.

Només voldria fer dues reflexions, que he aportat al debat del curs de la UIMP: en primer lloc, el per què poca gent participa en les xarxes socials sobre temes universitaris (crec que per què no és emocionant o divertit). I en segon lloc, per què es segmenten les xarxes socials. No acabo d’entendre per què la UIMP (o altres universitats) ha de fer una xarxa social pròpia. Només es té accés als debats si s’hi està registrat. El contingut no és trobable (crec) amb els buscadors. Crec però que sí que els continguts són sindicables via RSS.

He fet dues entrades a la xarxa social de la UIMP que com qué no sé si són visibles, les reprodueixo, en relació a aquestes dues qüestions:

Hemos de reconocer que el día tiene 24 horas, y la atención de las personas debe distribuirse entre muchas necesidades. No es fácil conseguir una actitud 2.0 de estudiantes y profesores. De hecho, debo reconocerlo, la actitud 2.0 está ligada a las emociones, a una sensación positiva. En la Universidad ciertamente se estudia, se trabaja, se investiga. Pero la emoción se encuentra pocas vences. Cuando se saca buena nota de un examen, o cuando se publica un artículo, o cuando se participa en un congreso.

Fijémonos en Facebook: mucha gente cuenta cosas que le emocionan, realiza comentarios sobre temas de actualidad (política, sucesos, reuniones, fiestas). Poca gente comenta sobre conferencias, clases, textos, actividades académicas. De hecho, este propio foro U20 causa emoción en algunas personas, pero no en muchas.

Estamos en la sociedad de la atención distribuída. Estudiar y aprender en la Universidad requiere atención concentrada. Ahí hay que realizar un esfuerzo.

I també

Por què la UIMP tiene su red social propia? No dificulta ésto a la participación de los usuarios, a la visibilización de la discusión? Son los contenidos de esta discusión púbicos y pueden los buscadores encontrarlos e indexarlos? Por què no se utiliza un blog abierto o el mismo Facebook?

En relació a les xarxes socials i la Universitat, demà i demà passat, 29 i 30 de junt, la CRUE organitza a la Universitat de Cantabria una trobada sectorial sobre Universitat i Xarxes Socials. N’espero les conclusions amb ganes.

Avui a La Vanguardia hi ha una carta al director d’una estudiant que ha acabat 1r de batxillerat, en què mostra el seu desconcert perquè els estudis de Psicologia han canviat de branca (de socials a ciències de la salut) justament a meitat del Batxillerat. Això farà que a segon de batxillerat, potser que el curs més complicat de tota la vida, hagi de fer assignatures no planificades i esmerçar-hi un esforç addicional.

Però sobretot el problema que hi veig és que s’apliquen les noves regles a mitja partida. El canvi a la selectivitat i les noves regles s’havien d’haver anunciat abans que un estudiant comencés el batxillerat, no pas a mitja partida. Ja vaig fer aquesta observació fa algunes setmanes, quan vaig conèixer el canvi.

ANNA PÉREZ MARTÍ - Barcelona - 27/06/2009

Redacto aquesta carta a la meva llibreta de deures, i és que tan sols sóc una estudiant de 1r de batxillerat empesa per la necessitat de comunicar la situació: el panorama és d´incertesa i de caos i ni els meus professors em poden aclarir què està passant. El cas és que l´any passat per accedir a Psicologia - el meu somni des de fa uns anys-podia cursar qualsevol batxillerat, i així vaig escollir el batxillerat social. Avui, a quatre dies d´acabar el curs, m´informen que hauria de cursar el de ciències de la salut a segon, a més de completar física, química, biologia i matemàtiques de primer durant l´estiu (innocència o sarcasme, decideixi vostè). I el pitjor és que no sóc un cas aïllat:alguns dels meus companys es regiren a les seves cadires, perplexos perquè els estan cridant un per un per dir-los que hauran de renunciar a la seva primera opció universitària. Jo em pregunto: és lícit, lògic o propi d´uns experts en matèria d´educació canviar les regles d´un joc que ja ha començat? …

Ja no és pas només el canvi d’ubicació de psicologia, sinó també el canvi de valoració de les diferents matèries a la nova selectivitat. No crec que això aguantés un recurs contenció-administratiu. El que no aguanta és qualsevol consideració racional.

Ahir vaig participar en l’acte d’entrega dels Premis a Projectes Final de Carrera de l’Escola Politècnica Superior, impulsats pel Patronat d’aquesta escola de la Universitat de Girona (ja a la seva 14a edició). Avui el Diari de Girona ho recull en una notícia. Per cert, la cloenda de l’acte va ser molt bonica ja que va haver-hi una actuació de les solistes del cor de Cambra de Girona.

Va ser molt interessant la conferència que va impartir en Xavier Casas, president de l’empresa pública GISA. Mentre anava parlant, hi ha havia una successió incessant de fotos d’infrastructures: vies, trens, carreteres, edificis, …

Això em va portar a refer la meva intervenció davant de l’auditori de l’Escola Politècnica Superior. Crec que val la pena que esmenti algunes analogies que vaig fer:

/1/ La bifurcació del Cremallera de Núria, per un nou túnel - l’actual situació de convivència (durant un any) de graus i titulacions no adaptades a Europa. El Nou túnel, una drecera i una millora - El Procés de Bolonya.

/2/ L’Eix Vic-Olot, ja no cal passar pel Coll de Bracons o pel Coll d’el Far - La relació Universitat-Empresa.

/3/ Els Hubs de transport (per exemple, l’aeroport de Barcelona) - El Parc Científic i Tecnològic de la UdG( o el de BCN, o l’@22…) entorn innovador i investigador de confluència entre empresa, societat i universitat.

/4/ Edificis moderns o restaurants (per exemple, la nova seu de la Generalitat a Girona) - La Universitat

/5/ La navegació entre ports - L’entrada a una carrera, la sortida un cop fet el Projecte Final de Carrera.

El que passa quan un internauta-usuari intensiu de xarxes socials i eines sobre Internet se’n va de vacances és recollit a l’article ABC’s and PhD’s: summer transition a Inside Higher Ed.

Es tracta d’uns investigadors que marxen de vacances a cals parents:

Even though the semester has finished, there’s always all the catch up work to do, the huge email inbox with correspondence that needs catching up.

Però com per a tothom, recuperar un camí més pausat després d’un perídode d’adaptació és  ràpid però costós:

Sharing the academic year schedule with my kids and my husband, travelling together, is one of the great perks of academia for me. We start the summer off with a bang, and a crash, and an ouch. But it works.

El web Inside Higher Education sol portar notícies interessant en relació a l’ensenyament superior. N’hi ha una que m’ha sobtat una mica: una discussió sobre l’anonimat i l’ús de pseudònims per mantenir la independència i no rebre les conseqüències de les pròpies opinions. I s’hi parla del pseudonimat.

Dues entrades valen la pena de ser llegides: A person who blogs, i The Outing of Publius, a l’edició del New York Times de 8 de juny.

De la primera entrada, en selecciono un tros:

Blogging, no matter how public your subject matter, is just you out there, saying your thing in a kind of stark, extra-institutional freedom. Thousands of people - professors from all disciplines, undergraduate and graduate students, journalists, fellow bloggers, scientists, political activists, administrators, government appointees, business executives — read UD’s blog and comment on it all day, every day. That happened not because a press or a professional society or a newspaper or magazine or journal housed and published and accredited her thoughts, but because one day she and her niece decided to make a page on the internet for UD’s writing. It was just UD, and it remains just UD.

More and more writing, in the age of the internet, is like this — unsponsored, free

(Imatge: http://wordswithnonames.files.wordpress.com/2008/01/pseudonym.jpg?w=1206&h=241)

En José Carlos del Arco, un treballador incansable envers el concepte d’Universitat 2.0, fa de secretari de la trobada a Santander (UIMP) sobre Inventando la Universidad 2.0. Ja fa dies que ens va anunciar aquest curs mitjançant un event del Facebook. El Programa Provisional inclou l’Andrés Pedreño i en Francesc Balagué, exemples de sènior i júnior en el camp 2.0. (Facebook: event)

Encara que no s’hi estigui matriculat, es pot seguir i participar a les discussions d’aquest curs d’estiu. Em fa l’efecte que serà ben interessant. Llàstima que les dates són dolentes (per als qui fem vacances en família per Europa).

Pensant-ho bé, tampoc no passa res. La UIMP vol ser 2.0, així que no ser presencialment al curs U2.0 no implica no poder-lo seguir. Una bona innovació.

Gràcies, José Carlos!

Per cert, tot mirant els comentaris a la xarxa social de la UIMP, m’he trobat amb el concepte d’”Actitut 2.0″ per una persona de la Universitat de Puerto Rico:

La actitud 2.0 tiene como principio el “entender los beneficios que representa para uno mismo compartir el conocimiento y aprender de los otros escuchando qué dicen”(Fagio Ramió). La actitud 2.0 se distingue también por la apertura y la transparencia. ¿Reflejan los portales de la UPR una actitud 2.0? Nuestra evaluación indica que los portales principales no reflejan esa actitud pero que las webs de las bibliotecas de la UPR se están moviendo a adoptar esta actitud 2.0.

Si adoptamos una actitud 2.0, ¿que rasgos tendrían los portales de los colegios de la Universidad de Puerto Rico?

1. Ofrecerían la oportunidad a los usuarios de ofrecer sugerencias y comentarios para el rediseño de los portales mediante grupos focales, entrevistas y encuestas. En estos grupos se incluyen muestras de estudiantes, facultad, no-docentes, futuros estudiantes, entre otros.

2. Estos portales fomentarían el diálogo mediante foros de discusión y blogs.

3. Se beneficiarán del conocimiento y la experiencia que tienen los usuarios mediante la integración al portal de herramientas sociales y de colaboración como wikis, Youtube, Flickr, marcadores sociales, etc. Por ejemplo: eduStyle || Gallery of Social Sites

3. Los rectores, decanos, directores de Departamento y el Presidente mantendrán un blog para compartir ideas en torno a asuntos relevantes para la Universidad y su futuro. Por ejemplo: 36 College & University Presidents Who Blog - Bob Johnson’s Blog on College and University Marketing.

4. Los portales no serían sitios centralizados en donde uno o dos personas tienen el control del mismo y en donde para poner un acento hay que llegar al webmaster. La estructura del portal 2.0 permitiría que un buen número de personas pueda tener acceso al contenido y modificarlo. En esa dirección me parece que sería interesante pensar en el modelo de portales-wikis.

5. Estos portales utilizarían las clasificaciones y valoraciones de los usuarios como una manera de integrar su conocimiento y experiencias (folcsonomías, marcadores sociales).

6. Serían portales construidos con aplicaciones de código abierto.

7. Estarían basados en las cuatro Cs de la web 2.0: crear, compartir, colaborar y comunicar.

8. Tendrían como objetivo fundamental la creación de sentido de comunidad. Serían portales con un fuerte contenido social y de colaboración. Los contenidos estáticos no serían el centro del portal.

Considero que estos principios facilitarían que los portales sean más útiles y relevantes para la comunidad universitaria y los visitantes. Para ello tendríamos que trabajar con unas actitudes y cultura de portal 1.0 que ha persistido por muchos años. La actitud 2.0 promueve un cambio paradigmático que requiere una transformación de valores y visión de mundo. Hay que estar dispuesto a ceder el control, compartir el poder y tolerar la incertidumbre para finalmente poder apreciar la belleza del “social (media) butterfly”:

El País publica avui un article en què comenta que la confederació de sindicats mèdics reclama que el títol que s’obtingui al final dels estudis de medicina sigui de màster i no pas de graduat.

No sé si tenen raó, però sí que és veritat que tot plegat va començar malament en exigir un màster per tenir les actuals atribucions professionals d’enginyer industrial. És ben difícil canviar l’estructura dels nivells de títols i mantenir l’actual estructura d’atribucions professionals. A més, els ja titulats no s’acaben de creure que les atribucions professionals dels nous graus siguin les mateixes que les atribucions dels antics, per exemple infermeria, i sobretot el nou grau d’enginyeria de l’edificació respecte d’arquitectura tècnica.

Potser si els graus haguéssin estat de 3 anys, com a molt llocs d’Europa, el problema hagués estat més senzill de resoldre. En tot cas, tots els canvis comporten dificultats, i ara mateix estem al mig de tot aquest procés de restructuració de les titulacions universitàries, que amb la desaparció de les titulacions de grau mig i el manteniment de les diferents atribucions professionals fa que tot plega sigui complex.

I darrere Medicina hi anirà potser Arquitectura, i també Veterinària. En el fons estem parlant de Lliga, Copa i Champions al mapa de titulacions.