Gràcies a boing-boing he vist un interessant article sobre l’Atenció parcial contínua, on es diferencia el que és “multitasking” (capacitat de fer vàries coses al mateix temps), del que és un estat permanent de crisi en voler estar “al tanto” de vàries coses a l’hora.
Ser professor universitari és, en el fons, una forma d’atenció parcial contínua: se li demana fer bona docència, fer bona recerca, anar a reunions i fer-hi aportacions útils, tenir càrrecs acadèmics, trasnferir coneixement i signar convenis, fer divulgació, innovar en docència, etc. Com que ningú pot fer (raonablement) vàries coses a l’hora, i donat que cada cop hi ha més gent fent (bé) aquestes coses, i donat que el dia té un número limitat d’hores disponibles, el professor ha de prestar atenció continuada de forma parcial a totes i cadascuna de les seves funcions, i mirar de fer-ho tot bé, i si pot ser, molt bé. I se l’avalua de tot.
Si a això hi afegim que cada cop més hi ha motivacions, informacions, elements interessants, etc. en l’entorn de qualsevol ciutadà, no és d’estranyar que a vegades hi hagi crisis.
Vivim en una societat on l’atenció parcial contínua està a l’ordre del dia. És cert que ens exigeixen, i que no et pots deslliurar de fer un munt de coses alhora, però crec que potser seria convenient fer les coses més concientment (i no tant per rutina, parant-t’hi més atenció) i poder-ne disfrutar. És a dir, intentar transformar, encara que és difícil en una societat com la nostra, l’atenció parcial contínua en atenció total contínua, encara que això impliqués fer menys coses al mateix temps.