Dissabte 15/9/2007 El Períodico publicava un article d’opinió de Ramon J. Moles, professor de dret administratiu de la UAB, que proposava la creació d’un rànking específic “espanyol/iberoamericà”:
“Puntualitzo: no qüestiono, ni de bon tros, els criteris, que són probablement els únics possibles en el context actual. Faig evident només que, si volem millorar en l’escalafó, les universitats catalanes i espanyoles disposem de dues vies possibles. La primera, comptar amb més diners per incrementar la nostra activitat de recerca i atraure l’atenció de la comunitat científica (Peer Review), al mateix temps que incrementem les nostres publicacions en anglès. La segona opció, ¿per què no?, és crear el nostre propi rànquing, amb mentalitat i criteris adequats a la nostra realitat europea i iberoamericana, com apunten diversos experts: l’exrector de la Universitat del País Basc Pello Salaburu i la professora Pilar Jiménez Tello. Un rànquing més no serà perjudicial i segurament contribuirà a relativitzar l’actual visió anglosaxona dominant i probablement parcial. Segurament ens convé activar alhora les dues vies.”
La veritat és que no tinc pas tan clar que el P. Salaburu realment proposi un rànking adequat a la realitat iberoamericana…
Per una altra part, aquest article menciona que “L’anàlisi dels rànquings indica, finalment, que la veritable diferència entre les nostres universitats i les que ocupen posicions de lideratge mundial és, sobretot, el compromís mutu entre elles i la societat que les promou, mitjançant, per exemple, elevats percentatges de finançament privat i empresarial –cosa que a l’Estat espanyol és només testimonial–, o també, un elevadíssim nivell de llibertat i autogovern de les universitats, que fa que no es vegin sotmeses, com nosaltres, a un model burocràtic centralitzat i desincentivador. I és que si pretenem unes universitats més ben valorades a nivell internacional hem de començar per valorar-les nosaltres mateixos.”
Estic d’acord en què hem de tenir més autoestima. Ara bé, sabent com és el nostre sistema universitari, és millor no enganyar-se gaire: tenim el que tenim, i som el que som. Res de l’altre món, res gaire dolent.Â