Avui el diari El País ha publicat un reportatge a dues pàgines titulat Mi Twitter es también de mi empresa amb el subtítol Las compañías intentan controlar las opiniones de sus empleados en las redes sociales para cuidar su imagen – Los medios de comunicación crean códigos estrictos para sus periodistas. L’article és força interessant, especialment en la seva darrera part, on fa consideracions com
La agencia Reuters se lo deja aún más claro a sus periodistas: “La distinción entre lo privado y lo profesional casi no existe y usted debe asumir que lo personal y lo profesional en las redes sociales es una sola actividad, no importa cuánto se esfuerce por mantenerlos separados”
“Todos los periodistas de The Washington Post deben renunciar a algunos de sus privilegios como ciudadanos particulares y asumir que sus mensajes en cualquier red social es, a efectos prácticos, el equivalente de lo que aparece debajo de su firma en el periódico o en nuestra web”, comienza el manual. El prestigioso diario no solo prohíbe a sus reporteros “escribir o publicar cualquier cosa que pueda reflejar una parcialidad o favoritismo político, racial, religioso o sexual”, sino que les veda hacerse seguidores o unirse a grupos en esas redes que sean susceptibles de manchar la credibilidad del medio.
La colusión entre empresa y empleados puede ser inevitable. “Están en juego dos tipos de derechos, los de expresión y de privacidad del trabajador, y el derecho patrimonial de la empresa a no sufrir daños inmateriales como puede ser la reputación mercantil o la imagen ante los consumidores.
Aquestes consideracions, una mica en sentit negatiu, poden tornar-se positives: l’activitat dels empleats d’una empresa conformen també la identitat de l’empresa, sobretot si l’empresa treballa en el sector de la informació, com per exemple un diari. L’opinió dels treballadors pot ajudar a la reputació d’una empresa, i si aquesta sap promoure la lliure opinió (dins d’uns marges de respecte) segurament que n’ontindrà beneficis perceptuals i que la seva marca es veurà reforçada. Està clar que estem davant d’una nova situació
Però com es pot interpretar aquest article d’El País en el cas de la Universitat? De fet, ens podríem preguntar com es pot aplicar a l’administració pública o fins i tot al sistema educatiu general. Això em ve al cap perquè tinc pendent de comentar un llarg i cursiós post del Chronicle of Higher Education titulat A College Unfriends Its Social-Networking President on es descriu l’activitat del president de la Rhode Island School of Design que
He’s tinkered with using social media to connect with constituents on and off campus. He’s blogged, posted video messages on YouTube, and tweeted more than any other college president. (He has more than 175,000 Twitter followers.)
i que ha rebut una votació contrària de “no confidence” per un 80% de vots del professorat de la seva escola.
Intentaré comentar aquest post del Chronicle en una altra ocasió, perquè té molt de suc.
Per una altra part, l’excel.lent treball d’en Jordi Graells, expert en administració pública 2.0, Arxivers i xarxes socials, mostra la forma de transformar alguns funcionaments molt arrelats (el dels arxivers) tot tent servir eines del Segle XXI. Però aquesta presentació, a la seva diapositiva 55, també presenta un fluxograma de la gestió de twitters de l’administració pública catalana (que en d’altres presentacións d’en Jordi Graells també hi és present i que és un excel.lent exemple de bona feina) que mostra com hi ha un control unificat dels passwords dels comptes de les xarxes socials on hi intervenen les diferents branques de l’administració.
En definitiva, doncs, dues preguntes: quin ha de ser el rol del professor universitari davant de la seva universitat? I quin ha de ser el rol de les unitats estructurals (departaments, facultats, etc.)? Jo crec que estem davant d’un cas diferent al de l’administració pública. Es tracta d’un entorn amb autonomia (universitària), i amb llibertat (de càtedra). Per tant, sembla que les universitats han de i poden confiar en les seves unitats acadèmiques, no seguint un procés de tutela dels comptes de les xarxes socials tot fent entendre als seus professors-investigadors que el que diuen a les xarxes socials és com si ho digués la universitat – i que per tant les seves aportacions creatives, les seves opinions sobre un tema, també en són de la universitat. Perquè una universitat no és una empresa, sinó una institució acadèmica que persegueix la creació, desenvolupament, transmissió i crítica del coneixement, i per tant cal estimular que això es faci.
Les universitats i centres de recerca tenen una gran diferència respecte d’altres organitzacions: són creadores de coneixement. Per això generen una gran quantitat d’informació, i tenen la capacitat de sorprendre a la societat, de dir coses diferents.
En definitiva, i encara que sigui un tòpic, potser es pot agafar la frase d’en J.F. Kennedy i aplicar-la quí: en lloc del titular d’El País d’avui, potser
El twitter de la meva empresa també és el meu.
Crec que tan l’article d’El País com la presentació d’en Jordi Graells mereixen més anàlisi quant a la seva aplicació a la Universitat. Per exemple, no he tractat el paper dels estudiants ni el del Personal d’Administració i Serveis, ni el paper dels serveis universitaris, que són una estructura molt més semblant a l’administració pública (de fet, en són).
I finalment, una reflexió: és l’activitat a les xarxes socials una segona vida, o és la vida mateixa?
(Imatge: del post del Chonicle A College Unfriends Its Social-Networking President)
Molt bon post, Miquel! Les universitats i els centres de recerca sou, per excel·lència, organitzacions transaccionadores de coneixement. En el nostre cas, la Generalitat, cent per cent Administració, anem intentant que tothom entengui que els professionals són els primers aportadors del coneixement que ens cal per gestionar i prestar els serveis, i per millorar-los cada dia que passa.
Miquel, aquest és un dels posts que jo anomeno “dinamitzadors de consciències”, perquè et fan reflexionar i conviden al debat. Arran de la seva lectura m’ha vingut al cap un capítol del llibre “Inprendedores”, de molt recomanable lectura (http://www.slideshare.net/slides_eoi/libro-inprendedores), on Lorena Fernández escriu: ‘Que difícil és, de vegades, dibuixar la línia entre “viure per treballar” o “treballar per viure”. Potser sigui tan complex perquè no ens plantegem una tercera via: “viure i treballar gaudint”. Aconseguir alinear el projecte empresarial amb els nostres somnis personals per tal de, d’aquesta manera, passar de l’obligació al compromís.’ I és que pot passar que les línies entre el que és personal i el que és professional es desdibuixin, opció molt raonable si es fa voluntàriament i en gaudeixes.
Miquel,
tal i com comentàvem ahir, en la mateixa línia, el meu post http://www.trinamilan.cat/2011/05/08/xarxa-identitat-i-propietat/
La reflexió es basa en la necessitat del canvi de perspectiva en les organitzacions, empreses, institucions, l’espai de llibertat d’opinió que acosta l’individu a la empresa o la institució, és a dir, que els posa al mateix nivell a internet, es el repte; i sense normativitzar massa, en canvi crec que les organitzacions ho han de tenir molt clar, tal i com dèiem a la conversa d’ahir a twitter.
una abraçada
Jordi, Xavier i Trina, moltes gràcies pels vostres comentaris. A una universitat penseu que hi ha una gran complexitat, en l’àmbit acadèmic: facultats, departaments, instituts, càtedres, grups de recerca, altres centres de recerca, estudis, … Un membre de la comunitat acadèmica pot pertànyer a la vegada a diversos d’aquestes estructures. Però en defintiiva, tota la seva activitat va conformant la marca, la reputacio de la universitat. I recíprocament, la percepció (sigui psicològica o resultant d’una avaluació amb indicadors preestablerts) afecta també la reputació del membre de la comunitat.
Un professor-investigador universitari té a més dos components que semblen contradictoris: és emprenedor de la recerca i assalariat (alguna vegada també emprenedor) de la docència.
I si tenim en compte el professor-investigador 2.0, llavors apareix una nova faceta: la seva activitat a Internet amb una llibertat de càtedra / d’opinió elevada que han de servir a la missió de la seva (o de La) universitat.
És molt interessant l’article que comparteixes. Cap pensar en els drets humans versus els interessos empresarials. El fet que les xarxes socials s’hagin globalitzat i digitalitzat és ara un problema per a alguns? O per a molts?
El passar de comunicar-nos socialment amb els nostres de forma oral o individual a una comunicacion mes exposada i amb registres impresos, canvia les regles del joc?