La Meius Ferrés recull al seu blog una proposta de Bernat Joan sobre la possibilitat de declarar la llengua anglesa oficial a Catalunya. Crec que davant d’aquesta agosarada qüestió ens hem de fer les tres preguntes habituals: Per què? Per què no? I si…?
I de propostes de la llengua per als graduats universitaris [i potser per a tota la socieat del segle XXI]… una de meva de mínims que segurament és poc factible (avui): quatre llengües obligatòries, i una altra a escollir. I amb d’altres opcionals.
1. La llengua catalana, la pròpia;
2. Dues llengües secundàries d’oportunitat: el castellà i l’anglès
3. Sis llengües de tercer nivell – per escollir-ne al menys una: francès, alemany, italià, rus, xinès i àrab
4. Opcionalment, una de 24 llengües de quart nivell.
Anomeno aquesta proposta la piràmide factorial de les llengües (català: 1!; següents: 2!, 3!, 4!)
Hem de convèncer-nos que avançar cap a fer servir quan calgui el castellà i l’anglès s’ha de veure com a una oportunitat i no pas com una amenaça.
Segurament que és una utopia. L’Astèrix rai, que sap parlar tantes llengües!
Miquel,
Ahir estaves molt divertit, parlant tota l’estona en anglès. Espero que hagi contribuït a començar un debat que algun dia s’havia d’iniciar: a molts països l’anglès és llengua oficial. Per què no? De moment, no tinc gaires comentaris, m’anirà bé que te n’hagis fet ressò. La proposta s’ha d’estudiar seriosament. I potser podria ser oficial a l’educació i prou (no sé si això jurídicament és possible).
Endavant amb la piràmide sectorial, cada dia m’agrada més.
Amb les llengües he fet una aposta tipus teoria de jocs. Hi ha una possibilitat que d’aquí a uns anys siguin innecessàries. Ja sé que els traductors actuals son bastant fluixos, però de moment em divideixen per 1o el temps de traduir un text i d’altra banda, hi ha la possibilitat fàcil de afegir a qualsevol text unes marques semàntiques invisibles —per part de l’autor o d’algú de la seva llengua— que faciliten enormement la traducció.
Passar de veu a text, està més verd, però acabarà caient, hi ha interessos molt més importants en això que la simple traducció. La potència de càlcul, ens la garanteix la llei de Moore.
Sospito, o tinc l’esperança, que d’aquí 30 anys saber llengües serà com tenir una cal·ligrafia bonica. Qui m’hagués dit que només escriuria a mà alguna nota a peu dret?
I això, curiosament, podria salvar moltes llengües de l’extinció, deixaria més recursos a cadascú per dedicar-se a la seva.
Sospito, com tu, que la teva proposta “de mínims segurament és poc factible (avui)”. Va més enllà de les propostes “agosarades” que cites de Bernat Joan i, fins i tot, sobrepassa l’objectiu 1+2 sobre coneixement de llengües del Consell d’Europa (llengua materna + 2 idiomes).
En tot cas, només en el teu segon punt (que reprens amb contundència al final) ja tenim un parell de reptes de present que semblen obvis i no són evidents: “fer servir quan calgui el castellà i l’anglès s’ha de veure com a una oportunitat i no pas com una amenaça”. Estàs segur que fins aquí hi ha prou consens?