Ahir a la tarda van tenir lloc les 2es Jornades de Comunicació Científica 2.0, a les instal.lacions de l’edifici Giroemprèn (Centre d’Empreses) del Parc Científic i Tecnològic de la UdG: Aquesta segona edició va comptar amb una vuitantena d’assistents, una bona part de fora de la UdG.
Volíem que aquesta jornada aprofités les innovacions de trobades d’altres llocs. Per exemple, un twitterwall, tal com es va fer al recent csc5ciencia de Pamplona. Però entre les moltes coses que des de l’organització havíem d’haver comprovat, no hi havia una segona pantalla. I a més, l’ordinador que s’havia instal.lat per al twitterwall va fallar. Això va fer que durant les dues primeres ponències no funcionés el twitterwall. Però això ens en farà aprendre per a una altra vegada.
Respecte de les primeres jornades, l’streaming va ser millor, malgrat que en algun moment es va tallar, i la connexió wifi va ser molt bona. Una bona colla d’assistents van anar twittejant i suposo que en faran un recull als seus blogs.
La jornada va començar amb unes paraules de la Sílvia Simon, directora de la C4D, i d’en Josep Calbó, vicerector de recerca i transferència del coneixement de la UdG (acabàvem de dinar amb els ponents). I en primer lloc, una presentació poc optimista, millor dit realista, sobre l’ús de les eines 2.0 per part dels museus. Va estar molt encertat en Javier Armentia, director del Pamplonetario, en senyalar les mancances de l’actual política 2.0 dels museus; va senyalar les actuacions que seria bo que tiréssin endavant, i va posar com a bon exemple el MNATeC catalaà, que agrupa una multitud de petits museus de caire tècnic. També va esmentar el Museu Estatal de Ciència, a La Corunya, que sembla que portarà aires innovadors.
Seguidament l’Iñaki de la Torre va tocar un tema que personalment m’era una mica desconegut: les revistes científiques que es poden comprar al quiosc. De la Torre ens va clarificar la missió de la revista QUO, com ha canviat (igual que ha canviat per exemple El País) en els últims tres anys, i quin paper poden jugar en la cultura científica. Un pèl provocador, una mica des de l’altra banda dels científics, va deixar molt clara una cosa, i és molt d’agrair: la revista QUO busca l’entreteniment de la gent. I ho fa des del rigor de la ciència. Franquesa clarificadora que ha resolt incògnites que jo tenia sobre aquestes revistes, diferents per exemple de Scientific American, menys entretenidora però que des del col.lectiu científic es valora molt.
La tercera xerrada va ser de l’Alberto Fernández, una descoberta que vam fer al congrés ComCiRed, quan ens vam conèixer a finals de 2009. L’Alberto, tot energia positiva, va combinar una actitud evangelitzadora científica, racional i crítica, amb una passió per la interacció amb la gent que comporta la utilització de les eines de la Web 2.0. A més, ens va exposar breument la visió del web Docuciencia, que visualitza la rellevància dels documentals en video de caire científic.
Després de la pausa per fer un cafè i crear xarxa, en Michele Catanzaro va fer-nos una deliciosa conferència, sobretot en la seva primera part, de la relació entre periodisme, ciència i web 2.0, des de la perversió de les notes de premsa fins a l’impacte de les notícies en grans diaris (exemple, el New York Times) sobre les cites entre articles científics, cosa que jo mateix desconeixia totalment. Després ens va exposar el projecte de Glboal Talent, un buc insígnia de la política científica catalana en la qual ell hi juga un paper rellevant.
La darrera xerrada, una mica diferent de les anteriors però que va resultar captivadora i suggerent, la va fer el meu company de batxillerat Ernest Redondo, professor d’arquitectura que fa poc va començar a treballar amb el grup d’arqueologia de la UdG per reconstruir la Torre Gironella amb realitat augmentada. Més enllà d’aquest cas concret, l’Ernest va mostrar una de les principals tendències de futur que modificaran la forma com rebrem la informació.
A la taula rodona que va seguir a les cinc ponències de mitja hora, els cinc ponents van estar acompanyats d’en José Luis Marzo, cap del grup d’enginyeria de sistemes distribuïts de la UdG, que ha col.laborat amb l’exposició de Temps de Flors en temes de realitat virtual. La Mercè Piqueras, president de l’Associació Catalana de Comunicació Científica, des de la banqueta, també hi va fer contribucions especials. En José Luis va fer una aportació il.luminadora des del punt de vista més tècnic, tot plantejant els reptes i solucions de futur que aportarà la realitat augmentada. En la seva opinió, aviat tot serà transparant, ja no es parlarà de “connectar-se a Internet”, igual que avui en dia ja ningú diu “tinc telèfon a casa”. La veritat és que el meu paper de moderador va ser fàcil, de fet el problema el vaig tenir més aviat en haver de tallar el debat que hi ha va haver a la sala, iniciat per la meva pregunta sobre el paper dels museus a la vista de la tecnologia de realitat augmentada, i continuada per discussions de caire més social com el paper de la gent gran en la Web 2.0.
Des de l’organització vam fallar (com sol passar, encara que en el darrer Media for Science Forum de Madrid es va ser molt puntual) en mantenir l’horari previst, així que, a suggerència del seu coordinador Dídac López, el taller sobre Ciència Augmentada es va haver de deixar per a una altra ocasió. La riquesa del debat, el retard i les ganes de sopar van suggerir de postposar-lo per a la tercera edició de les jornades.
Dsprés de sopar, els organitzadors i ponents vam fer una volta per la Girona Vella, de nit, guiats pel company Ramon Carbó-Dorca, qui va aportar la seva visió personal i erudita de petits detalls dels racons gironins. Fer una cervesa sota la torre inacabada de l’església de Sant Feliu va ser el final de la jornada complementària.
En el capítol d’agraïments caldria destinar-hi molt d’espai. En primer lloc, al nucli dur de l’organització, començant per la Sílvia Simon, i continuant amb en Dídac i en Juanma, ajudats per en Pep Anton i la Laia. I en Jordi, que espero que en el seu rol de relator ens faci bons resums de la jornada. En Joan Carreño, que va tenir cura de temes informàtics (i no informàtics), i l’Íngrid, la Cristina i l’Oskar, de l’OITT de la UdG, pel seu suport en temes imprescindibles. I a l’Anna Cabanyas, pels seus consells i per saber trobar el millor twitterwall i per posar-lo en funcionament quan calia. I als altres components de la càtedra: Pep, Martí, Miquel, Lluís, Ramon i a tota la gent de l’IQC, i a… segur que em deixo algú. Bé… i a tots els assistents que van confiar en l’interés de la jornada. Per exemple, l’Anaïs González, una captivadora contacontes doctoranda de cosmologia. Finalment, una menció especial a l’Alberto Fernández, pel cop de mà amb el sponents, pel seu entusiasme i per la seva col.laboració activa per l’èxit de la trobada.
Ah! I gràcies a en Murphy, que va treballar poc… excepte per amagar-nos que demà passat, dilluns 24, és festa a Barcelona i això no va pas afavorir l’assistència de barcelonins. I gràcies a Mr. Twitter, que en cap moment, que jo sàpiga, va estar per sobre de la capacitat i per tant no va fer aparèixer la seva famosa balena.
Però tinc una queixa de twitter: vaig intentar introduir una innovació: fer servir un compte diferent del meu habitual (@miquelduran) per twittejar durant un event com aquest. Tenia preparat @q5x, que amb només tres lletres té gràcia. Doncs resulta que quan ja portava una bona colla de tweets em vaig adonar que no sortir en cap twitterwall -i vaig haver de tornar a @miquelduran. Fins avui en q5x no ha aparegut a les cerques de twitter! O sigui que el meu esforç d’al menys una hora no surt als reculls del hashtag #2jcc20 (sí que apareix quan es mira l’usuari q5x, així que l’hi afegiré manualment). Aqueta és una qüestió de twitter que altres usuaris han patit també (i en @pepquimic encara l’ha de resoldre). Per cert, els meus tweets els recullo en una altra entrada.
En resum, la jornada 2jcc20 ens ha servit per aprendre coses, per adonar-nos que en temes 2.0 hi ha gent que en sap molt, per fer-nos adonar que, com a científics, tenir un paper important, i per acabar-nos de convèncer de la tasca que tenim com a evangelitzadors de la cultura científica, tot mantenint la nostra condició de persones de ciència, de creadors de coneixement.
Hola Miquel,
abans que res agrair-te la invitació a participar a les jornades. Per a mi, un historiador dedicat a la divulgació, va ser molt enriquidor.
A nivell global el que més em va cridar l’atenció va ser la capacitat d’interacció a temps real que ofereix el twitter entre assistents i conferenciant (tot i que s’hauria de mirar que les pantalles (twitter i power point) es poguessin veure des de les darreres files de cadires, cosa que era quasi impossible).
Ara bé, sobre la utilització del twitter faig dues observacions:
1. Estar pendent de twittejar i del twitterwall resta atenció al que diu el conferenciant de torn.
2. Em vaig adonar que molts twitts només repetien frases enginyoses dels ponents. Em sembla que seria més enriquidor si els twitaires fessin observacions i/o comentaris motivats pel que estan escoltant. O també que plantegessin dubtes per ser tractats al final de la ponència (aquí algun membre de la organització hauria d’estar pendent de recopilar els més interessants per llegir-los al final de la comunicació i utilitzar-los com a motor del debat).
Entrant a les comunicacions, per a mi, les més interessants van ser les d’Iñaki de la Torre (revista QUO) i Ernest Redondo (realitat augmentada). El que va exposar de la Torre en relació a la divulgació “científica” és el mateix que passa amb la divulgació històrica. La revista Sàpiens utilitza una fórmula semblant: els articles són redactats per periodistes assessorats per experts (la majoria dels historiadors escriuen de pena) i l’objectiu és entretenir. L’ésser humà és curiós però també lúdic.
Pel que fa a la xerrada de Redondo, em va aclarir molts dubtes sobre el concepte “realitat augmentada” i em va semblar que és un camp a explorar pels historiadors, arqueòlegs, etc. (Imagina’t com seria visitar el jaciment d’Empúries o fer una ruta d’història de la tècnica per Girona fent servir la realitat augmentada!).
També vull esmentar algunes de les coses que va dir Catanzaro. Creure en la bondat del twitter com a única font d’informació per fer reportatges és molt ingènua. Un dels principis bàsics del periodisme és contrastar les fonts de les informacions. I el twitter això no ho garanteix al 100%. Una de les feines del periodista precisament és saber destriar el gra de la palla. No es pot pensar en què les eines 2.0 són invulnerables a la manipulació. Estic segur que en comunicació científica, qui té interessos econòmics (per exemple, indústria farmacèutica) utilitza aquestes eines per convertir el seu missatge en el més visible.
Per acabar (quin rotllo m’està sortint!) una reflexió: potser més que parlar de comunicació científica estaria bé parlar de comunicació del coneixement, perquè al final sembla que la comunicació científica sigui l’antònim de comunicació cultural. En una societat cada vegada més complexa i més transversal els compartiments haurien de ser una mica més laxes. ¿O és que la geografia, la història o la psicologia no es poden considerar ciències malgrat tenir les seves pròpies regles del joc?
Bé, és un tema per rumiar-hi molt…
Moltes gràcies per haver-me convidat, per a mi va ser francament apassionant.
Xavier,
agraïm els comentaris.
Per a la propera, mirarem de tenir preparada la segona pantalla amb una millor visibilitat dels tweets.
Estem en fase experimental, i jo no tinc pas tampoc del tot clar que el twitterwall no distregui una mica l’atenció.
Sobre els tweets, és una cosa general: costa de trobar-ne que aportin alguna cosa més que no pas repetir idees interessants dels ponents. Però h iha gent que les recull com a forma d’agafar notes. Aquest és un tema que és ben actual i és d’agrair que hi facis aquesta observació.
Comunicació del coneixement: comparteixo totalment el teu punt de vista… de fet, per què es diu “vicerector de política científica” o “ministeri de ciència i innovació”? Llavors ens queixem (els científics) que no se’ns té en compte com a part de la Cultura. Es tracta de comunicació de la recerca, del coneixement, … De totes formes, nosaltres no estem en condicions d’abastar més enllà de les fronteres “clàssiques” de la ciència. Però n’hauríem de parlar, em sembla una aportació molt engrescadora.
Gràcies per venir-hi!