Aquesta ha estat una setmana moguda pel que al tema de governança de les universitats. No ho volia comentar gaire, perquè coincideixo força amb les anàlisis d’altres persones, com en Genís Barnosell i per descomptat amb l’Enric Canela, que ho han seguit al detall. Poso per exemple l’article dels rectors de les universitats públiques, però n’hi ha d’altres.
Però aquesta enquesta (sense validesa estadística) m’ha fet rumiar: deu ser dels pocs casos en què a una pregunta hi guanya de sobres el “no sap/no contesta”. Un 69% dels votants no saben què respondre!!
Ara bé, això és coherent amb el que he anat notant aquests darrers mesos, durant la campanya electoral catalana. Al debat d’Universitats hi havia quatre gats, i va ser poc ric. I al debat de Recerca tothom va dir pràcticament el mateix, amb l’excusa de l’existència del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació. En tots dos casos va quedar clara una cosa: la política d’universitats i la política científica (de recerca) no estan al centre del debat política, i no és cap tema que preocupi la gent, i per tant que proporciona o tregui vots, fora de la petita tribu que conforma el col.lectiu de professors-investigadors.
Només voldria aportar un petit gra de sorra al debat sobre la governança, tot seguint la pista proporcionada per l’Enric Canela a una seva entrada: el problema no està en la governança, en la forma de governar… és a la mateixa definició de la funció i de la missió de les universitats. I sobretot, em fa l’efecte, està en la disparitat qu ehi ha entre el personal acadèmic (professors-investigadors), que cada cop més s’endinsen en el camp de l’emprenedoria, que canvien, són avaluats, etc… i l’administració (no les persones, atenció! – l’administració), que té una estructura poc flexible, i que ho té molt complicat per adequar-se a les noves realitats i els nous requeriments que cal per a una universitat del Segle XXI. De fet, l’Enric Canela diu que
La reforma essencial però fins que la universitat no es tregui de sobre determinats problemes lligades més a com està organitzada la funció pública a l’Estat espanyol les coses seran difícils. L’elecció del rector està aviciada per temes d’interessos de col·lectius sindicals més que per problemes propis de la docència i la recerca. La llei espanyola és un karma del que ens hauríem d’alliberar.
No ens preguntem com ha de canviar el govern de les universitats perquè funcionin millor, preguntem-nos com han de canviar les universitats perquè amb una forma de govern semblant (canviant coses, òbviament) funcionin millor. I comencem per nosaltres mateixos.
Tornem al començament: aquest tema no està al centre del debat polític. No polititzem les universitats, sisplau. És bo que es pugui arribar a ser rector sense pertànyer a cap partit. es tracta, no oblidem-ho, d’una institució que ha de servir per criticar, desenvolupar, crear i transmetre coneixement. Qui millor per governar-la que els que ho fan? Això sí, sense oblidar la total legitimitat del Parlament, a qui cal retre comptes tan com calgui.
I sobretot, preguntem-nos: quina és la funció d’una universitat? Perquè potser si arribem a aquesta resposta, i posem el debat de les universitats i del sistema d’ensenyament superior i recerca al centre de la política, amb qualitat i responsabilitat, tot serà força fàcil. I llavors la resposta a l’enquesta sobre la governança no serà tan colpidora.