Sempre m’he preguntat perquè no hi ha més científics que juguin papers importants en la política i en la comunicació social de la ciència. Però aquests dies hi ha dos articles que hi aporten una mica de llum. Per exemple, el Washington Post ha publicat que On issues like global warming and evolution, scientists need to speak up: un comentari sobre el Climategate, sobre la manipulació de les dades estadístiques de canvi climàtic, que fa poques setmanes van fer força mal a la reputació de la comunitat científica. El WP afirma ue el problema no és de corrupció ni de mala feina dels científics-investigadors, sinó de la mala comunicació:
The central lesson of Climategate is not that climate science is corrupt. The leaked e-mails do nothing to disprove the scientific consensus on global warming. Instead, the controversy highlights that in a world of blogs, cable news and talk radio, scientists are poorly equipped to communicate their knowledge and, especially, to respond when science comes under attack.
Els científics no saben (no sabem) defendre’ns prou quan se’ns ataca. Fins ra hi havia periodistes especialitzats en ciència, però amb les reduccions de personal als diaris (des del NYT i WP fins als diaris catalans i locals) n’han desaparegut la majoria, igual que les seccions de ciència als diaris.
En el tema de l’evolució (s’ha vist a l’any Darwin 2009), els científics han de lluitar contra l’estratègia ben plantejada (comunicativament) d’un sector de la societat. És difícil discutir racionalment sobre un tema que és fonamentalment emocional:
For all these efforts, why haven’t scientists made any inroads? It’s because at its core, the objection to evolution isn’t about science at all, but about perceived threats to faith and moral values. The only way to defuse the conflict is to assuage these fundamental fears. Yet this drags many scientists out of their comfort zone: They’re not priests or theologians and don’t know how to sound like them. Many refuse to try; others go to the opposite extreme of advocating vociferous and confrontational atheism.
Ironically, to increase support for the teaching of evolution, scientists must join forces with — and show more understanding of — religion. Scientists who are believers also need to be more vocal about how they reconcile science and faith.
Crec que aquesta és una de les raons perquè pocs científics són a la política (jo el primer). Per sort, el WP recomana dos llibres:
A spate of recent books, from Randy Olson’s “Don’t Be Such a Scientist: Talking Substance in an Age of Style” to Cornelia Dean’s “Am I Making Myself Clear?: A Scientist’s Guide to Talking to the Public,” seem like perfect assigned reading.
Un altre article interessant és Who are the Science Journalists?, d’Ed Yong, a Scienceblogs. Young discuteix l´’existència de la línia divisòria entre periodistes científics i científics comunicadors. Conclou al seu article que
In the online era, when the tools of production are cheap and available to all, the lines separating journalists from other communicators is getting increasingly blurry. I have argued before that the distinction between science bloggers and science journalists is an unhelpful one and I stand by that.
To me, science journalism will be increasingly defined by its values rather than by its practitioners. The journalistic value of a writer or a piece of writing will be determined on a more individual basis rather than because of their job title or where they work.
Crec que es tracta d’unes reflexió molt encertades i que defineixen la situació actual. El que cal, però, és que els científics destinin part del seu temps a comunicar la seva ciència i la que els envolta, i a treballar amb els professionals de la comunicació en aquells àmbits on la discussió és no tan sols racional sinó també emocional.
(Foto: freefoto.com http://www.freefoto.com/images/13/09/13_09_63—High-voltage-power-lines_web.jpg?&k=High+voltage+power+lines)
