Al diari El Punt, l’Àngel Quintana, professor de la Universitat de Girona, hi comentava diumenge 5/12/2010 la publicació de la UdG “Dialogant amb els clàssics. Disset lectures del cànon literari“, editada per en Jordi Sala. L’Àngel es preguntava al seu article d’opinió
Per què no se suplanta, d’una vegada, l’obsessió per l’excel·lència en els currículums personals i es busquen camins que promoguin la curiositat intel.lectual? La transferència de coneixement no és possible que es faci només mitjançant la recerca, també es pot fer mitjançant exercicis de pensament que tinguin una clara voluntat d’estar presents dins la societat.
Més que suplantar, potser seria bo parlar de “complementar”, però l’Àngel té força raó. De fet, en l’àmbit de la química (i entenc que de la ciència), ja he parlat altres vegades de la “recerca de la integració”, tal com es deia en una editorial del Journal of Chemical Education de 2000:
… three “new” scholarships, complementary to and coequal with what he called the “scholarship of discovery” and the ACS statement calls “discovery research”. These are
• Scholarship of integration: putting isolated facts into perspective, making connections across disciplines, placing specialized areas into larger context, revealing the meaning within data.
• Scholarship of application: bringing knowledge to bear on consequential problems and providing service to society outside academe.
• Scholarship of teaching: transmitting knowledge and, in addition, transforming and extending it.
Ara bé, realment el que diu Quintana és ben bé la recerca (em costa traduir “scholarship” per “erudició”) de la integració? En ger divulgació a la Societat, on cal canviar el registre, no hi ha un altre tipus de recerca (“scholarship of dissemination”)? Perquè la divulgació pot ser explicar de forma entenidora un concepte o tema difícil (l’experiment quàntic del Gat de Schrödinger, per exemple), o fer entenidor un estudi transdisciplinar que ha permès obtenir més coneixement d’unes mateixes dades.
Hi ha més coneixement quan el registre es simplifica i es posa a l’abast de la Societat? Des d’un punt de vista, potser no, ja que el coneixement de la humanitat és la unió de tots els coneixements individuals. Però per un altre, sí, ja que cada persona en sabrà més (una petita part, segur) del coneixement acumulat. Perquè què volem? Que algunes persones sàpiguen molt d’un tema, o que moltes persones en sàpiguen una mica, tot mantenint que algunes en sàpìguen molt, potser una mica menys perquè han de destinar part del seu temps a explicar-ho als altres?
Més encara, en una època on l’avenç del coneixement es fa en xarxa, no és lògic que els que generen els avenços en la frontera del coneixement els expliquin, o si no ho fan, d’altres esmercin esforços en entre-ho i en reexplicar-ho a la Societat’
En defintiiva, l’Àngel Quintana (centrat a l’àmbit de les humanitats, però extensible a l’àmbit científic) adreça un punt important: és funció primordial de la Universitat avançar en el coneixement frontera, però també entendre’l, posar-lo en contacte amb d’altre coneixement, criticar-lo, i disseminar-lo.
És tan fàcil de dir! Però el dia només té 25 hores…
Benvolgut Miquel,
ja saps que el tema de la divulgació és una de les meves “flaques” i tant el teu post com l’article de l’Àngel Quintana em susciten algunes reflexions, forjades a partir dels deu anys d’experiència fent divulgació de la història a mitjans de comunicació de tota mena (premsa, ràdio i televisió).
Tot el que escric a partir d’ara que quedi clar que ho afirmo pensant en el ram de la Història.
Durant aquesta dècada he parlat amb molta gent del món acadèmic i una de les coses que de seguida t’adones és que bona part del professorat universitari menysprea o ignora (no sé què és pitjor) la divulgació. No sent la necessitat de fer-ne.
També m’he adonat que no saben comunicar, no tenen ni idea de com connectar amb la societat. L’acadèmia no té prou cintura per adaptar-se al canvi, ni tampoc se sap reconvertir el fruit de la recerca en temes que interessin a la ciutadania.
Això ha provocat que altres hagin ocupat el seu lloc en l’àmbit públic: periodistes, escriptors, cineastes…
Entenc que divulgar el coneixement hauria de ser una obligació moral de tot investigador que treballi i cobri per una institució pública. L’única manera que la societat valori la seva feina és publicitant-la. I això no es fa amb llibres gruixuts plens de notes a peu de pàgina i articles a revistes que no llegeix ningú.
La ciutadania té el cap ple de cabòries i quan no treballa vol esbargir-se. Però hi ha una part molt important de gent que gaudeix aprenent, que li agrada saber. I els que feu comunicació científica ho sabeu molt bé. I també sabeu que s’ha de saber servir bé el que es cuina a la universitat per fer-ho mengívol.
Des del meu punt de vista la divulgació -un dels pilars bàsics perquè una societat sigui més culta – ha d’entretenir i fer feliç a la gent, tenint clar en quin món vivim.
De tot plegat ja en vaig parlar l’abril passat: http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/-/157706-el-conte-narrat-per-idiotes.html
A veure si t’animes i des de la C4UdG organitzeu un debat entre divulgadors de ciència i d’humanitats, potser així alguns entendran de què va tot plegat.
Benvolgut Miquel:
En primer lloc moltes gràcies per fer-te ressó del meu article. Quan parlem de divulgació crec que la perspectiva d’humanitats i ciència és molt diversa. Estic d’acord amb la idea de que la divulgació s’ha de compartir amb la recerca -no tinc res en contra del terme, al contrari- però quan defenso la divulgació des del punt de vista d’humanitats és per què sempre he entés aquesta com una tasca clau a nivell inel.lectual. Hi han disciplines que formen part de l’àmbit humanístic -com per exemple la crítica- que sempre han format part del debat intel.lectual i que ara es menyspreen ja que no es consideren recerca. La presència d’un professor a la societat sempre havia estat un factor fonamental tant en l’àmbit dels mitjans, com en l’àmbit públic mitjançant conferències, debats o la publicació de llibres d’assaig . Ara quan ens demanen que omplim el curriculum el curriculum s’ens demana que escirivim en revistes indexades, quan nosaltres no teniem per que fer-ho i en canvi s’ens menysprea els llibres. En el meu cas he intentat compaginar la recerca i la divulgació i sincerament a nivell personal estic més orgullós dels llibres que he publicat en editorials reconegudes on he parcticat l’escriptura assagística i divulgadora, que dels articles suposadament científics que molts de cops els he fet seguint un model per complifr un expedient. Aquest problema és molt present a la gent d’humanitats, des de la gent que estem en disciplines perifèriques com la meva -el cinema-, fins a la gent que treballa en àmbits consolidats com la història o la filosofia. Crec que la idea d’en Xavier Carmaniu estaria bé, cal discutir d’aquestes coses perquè la universitat ha estat pensada per aixó, per apendre i discutir.
Una abraçada
Àngel
Àngel,
estic d’acord amb la teva reflexió, i per això vaig fer el meu comentari sobre la recerca de la integració. Està clar que no tan sols cal que es valori la tasca crítica en el marc acadèmic, sinó també en el marc avaluador. Més encara, costa a nivell de Ciències fer entendre que divulgar (i criticar!) l’avenç científic també és una tasca dels professors-investigadors universitaris.
Parlem-ne i discutim-ho… perquè no muntem una jornada de reflexió sobre el paper de la divulgacio i de la recerca de la integració en la tasca del professor-investigador universitari? Amb alguns casos concrets (d’èxit però també de manca de reconeixement).
Mirem també com podem integrar la societat, aquella gent que no està ficada directament al nucli universitari. En el cas dels científics, tenim tot el cos de professors de secundària, i fins i tot tots els que treballen als laboratoris R+D de les empreses, que n’hi ha força.
Miquel
Miquel:
Quan vulguis en parlem i ho organitzem. Estaria bé fer-ho en format seminari d’un dia. Si vols ens trobem i en parlem. Aquesta setmana estic a un tribunal de tesi a Paris, però quan torni hi possem fil a l’agulla.
Àngel