Fa poc he rebut la comunicació oficial de la concessió per part del Govern de la Generalitat de Catalunya de la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic. És certament un honor (compartit amb quinze persones més; des de 2012 que no se’n dovaven) i n’estic molt content i agraït. La UdG se n’ha fet ressó al seu web: Miquel Duran, distingit amb la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic. Ara ja som sis investigadors de la nostra Unviersitat els que en gaudim. De fet, a la meva àrea en Ramon Carbó-Dorca m’ha precedit.
Crec que segurament que hi ha científics i científiques catalans que la mereixen més que jo, però avaluar el mèrit científic no és pas fàcil. Per tant, no sóc qui per valorar si la mereixo o no. Així que he d’estar agraït a què algú hi hagi pensat i hagi valorat la meva trajectòria. Però també em fa preguntar-me
- I ara què faig?
- Mereixeré mai cap altre premi o distinció?
- Realment la mereixo?
Respondre aquestes preguntes és més fàcil si es llegeix els clàssics. Per exemple, al llibre Utopia, de Tomas More, hi vaig trobar fa temps una frase que em sembla reveladora: (traducció de Joan Manel del Pozo)
“I, certament, la Natura ho té preparat d’aquesta manera, que cadascú s’entendreixi amb allò que és seu”
Em pregunto doncs si aquesta distinció és el final d’alguna cosa. Podria pensar que és com dir “la teva època ja ha passat, deixa treballar els altres”.
No, no és pas cert: no hi ha finals ni inicis d’èpoques. Vaig llegir fa poc que l’única cosa que cosa que és constant és que sempre es canvia. Em toca ara pensar en com canviar per aprofitar el millor possible la meva experiència i capacitat en els darrers anys de l’etapa laboral estàndard. Amb sort, uns quants anys. M’agradaria ser útil, i voldria que la societat aprofités millor el que ha anat bastint amb una gran quantitat de recursos: el seu professorat-investigador fruit d’una etapa que va canviar la Universitat amb la gran expansió dels anys 90.
Com a científic segueixo meravellant-me de veure com les coses són com són, entendrint-me amb les petites coses belles de la Natura tot fent servir la llengua franca científica: les matemàtiques.
I com a científic computacional, després d’haver passat una època romàntica de la informàtica, quan una nova versió del sistema operatiu Windows (la 10) ja no engresca pas gaire, he de pensar com puc compaginar metodologia amb aplicació, eficiència amb senzillesa.
Rebre la Medalla Monturiol m’ha fet pensar en l’analogia del treball d’un professor-investigador amb el malabarisme. En el meu cas, vaig començar aprenent, amb un llibre anomenat Ball Juggling de Charley Dancey, a llançar una bola (millor dit: una mandarina) verticalment i tornant-la a agafar amb la mateixa mà. Després, passar-la d’una mà a l’altra. Llavors, una mandarina a cada mà. I finalment, aconseguir el miracle: fer anar 3 boles-mandarines de forma indefinida, la base del malabarisme. Més endavant, vaig fer-ho amb 4 boles… i fins i tot amb 5, però durant dos o tres segons només. Cada cop més complicat, més complex, més difícil.
La recerca és semblant: es comença ficant-se dins d’un projecte del director de tesi, un bon dia te n’independitzes una mica, llavors tens estudiants de doctorat, més encavant és investigador principal de projecte, tens càrrecs de govern… Cada cop més boles a la mà que demanen molt d’entrenament per a un malabarista.
Fins que t’adones que no pots passar a una sisena bola, i que de fet amb cinc no aguantes gaire temps sense que et caiguin.
I llavors pefecciones el malabarisme amb tres boles, amb efectes diverties, especiales, afegint-hi algun estri diferent, una bola més grossa, i analitzes el component matemàtic del malabarisme, que és molt atractiu.
Sóc doncs en aquesta nova etapa que combina el treball multitasca, la dedicació a múltiples projectes, amb la constatació que difícilment seré malabarista de set boles. Miraré d’arribar a fer-ne anar cinc durant uns pocs segons, i de fer coses diferents i singulars amb tres.
Estic molt agraït per la medalla Monturiol que m’han concedit, i m’agradaria que d’altres companys meus també la tinguéssin. Els entrenaré en fer jocs malabars amb boles.
I per cert… es pot fer malabarisme en parelles i en grup. En Ciència, també es treballa en equip. La Medalla Monturiol no la tindria si no fos per les persones que m’han acompanyat durant tant de temps.
Sí, una tomata de la pera entendreix. I les espirals d’un bròquil també. I unes línies de codi per fer una simulació computacional.
Moltes gràcies.